CINEMA

Diaris de rodatge: L’èpica i les penúries del cinema

Santiago Fillol reflexiona a L’Alternativa sobre un gènere practicat per Herzog, Coppola i Wenders

No s’escriuen diaris sobre rodatges feliços. Quan els cineastes agafen la ploma en calent sol ser per deixar testimoni de les dificultats i les frustracions. Si fer cinema és sempre una lluita, els diaris de rodatge són cròniques d’una derrota. Derrotes, però, tan majestuoses com Fitzcarraldo i Apocalypse now, empreses desastroses en molts sentits, però no en l’artístic. Aquest dimecres, al festival L’Alternativa, una xerrada moderada pel crític Manu Yáñez s’acostarà als “rodatges difícils i els diaris que deixen cicatrius” a partir de l’experiència de Santiago Fillol, cineasta, professor de la Universitat Pompeu Fabra i coguionista d’un dels títols estrella del festival: Mimosas, d’Oliver Laxe, millor film de la Setmana de la Crítica de Canes.

Mimosas explica el viatge de tres persones a través de l’Atles marroquí per enterrar el cos d’un mestre sufí. És una aventura en clau de western orientalista i espiritual que es va rodar enmig de grans impediments. “La nostra consigna era viure la mateixa aventura que els personatges per sortir-ne transformats -explica Fillol, que també va fer d’ajudant de producció-. El problema és que a molts dels llocs on volíem rodar no s’hi podia arribar en totterreny i vam haver de transportar l’equip amb mules, travessant rius, neu i muntanyes en condicions climàtiques extremes. Va ser una bogeria”. Fillol va començar a escriure durant la preproducció perquè li anava bé per “pensar millor la pel·lícula” i processar una experiència tan brutal que el desbordava. “És una mena de diari d’un naufragi, una manera de recollir l’experiència humana d’una cosa que en el moment de viure-la et supera”, diu.

Fillol va escriure el diari per a ell mateix, però dimecres, a L’Alternativa, en llegirà alguns fragments en la xerrada amb Yáñez. Sobre la seva publicació, no vol dir res. Un dels diaris cinèfils més famosos, Conquista de lo inútil (Blackie Books, 2010), va trigar més de vint anys a publicar-se. Werner Herzog el va escriure durant la producció de Fitzcarraldo, en què va decidir que l’única manera de filmar la història d’un boig que transporta un vaixell de vapor a través de la selva era transportant un vaixell de vapor a través de la selva. Herzog gairebé perd la xaveta en el procés, així que no escriu tant per deixar constància dels infortunis sinó per abocar-hi “paisatges interiors nascuts del deliri de la jungla”. Una immersió en l’absurd existencial plena d’imatges brutals d’una natura tan indomable com la pulsió literària de l’autor.

L’altre diari emblemàtic és Con el corazón en tinieblas (Emece, 2011), que va escriure Eleanor Coppola sobre el rodatge d’ Apocalypse now, dirigida pel seu marit. Un viatge a l’infern dels rodatges farcit d’obstacles: problemes financers, tempestes tropicals, l’infart de Martin Sheen, un Marlon Brando passadíssim de pes... Qui es vulgui fer una idea de la magnitud de la tragèdia també pot veure la versió filmada del diari, el documental Heart of darkness. L’experiència va estar a punt d’acabar amb el matrimoni dels Coppola i la salut mental del director, però d’alguna manera se’n van sortir.

Coses que no s’han d’explicar

Que l’autor del diari no sigui el director no és tan estrany. És qui està sota més pressió de tot l’equip i no va sobrat de temps per prendre notes. Segurament és per això que els cineastes no han freqüentat gaire el gènere. A més, com expliquen molts directors en confiança, en un rodatge hi passen moltes coses que, pel bé de tothom, és convenient no explicar. Excepcions notables són el diari de Wim Wenders sobre la complicada experiència de rodar Més enllà dels núvols amb un Michelangelo Antonioni paralitzat per la malaltia que gairebé no es podia comunicar. O Jean Cocteau, que va relatar les penúries del rodatge de La bella i la bèstia en un llibre que passa revista exhaustiva a tots els símptomes i malalties que va patir.

A casa nostra, el més semblant a un diari de rodatge d’un director podria ser Todo por un largo (Ocho y Medio, 2003), en què Roger Gual detalla els avatars de la seva opera prima, Smoking Room, des de la concepció fins a l’estrena del film. Però un cas recent que cal destacar és el d’Apocalipsi uuuuuuaaaaaaa (Comanegra, 2015), el diari que el poeta i traductor Jaume C. Pons Alorda va escriure sobre el rodatge d’ Història de la meva mort, d’Albert Serra. Pons admirava el director i li va proposar escriure un llibre. “Fantàstic, vine a Romania”, li va respondre Serra. “Ell no volia un making-of típic -explica Pons-. Em va donar llibertat total i, quan va llegir la primera versió i va veure que havia eliminat alguns detalls escabrosos, em va animar a posar-los”.

La prova que el gènere està viu és que aquesta setmana es publica Esto no es un making-of , de Clara León, un relat il·lustrat de les onze setmanes que l’autora va passar al rodatge de La reina de España convidada pel director, Fernando Trueba. León, que havia dibuixat storyboards per a Trueba i el cartell de Los exiliados románticos de Jonás Trueba, va convertir l’encàrrec de fer un making of il·lustrat en una mena de diari personal. “Em deien: «Parla més dels actors! Si tens aquí Penélope Cruz!» Però no sóc escriptora ni periodista, i tampoc una persona gaire sociable. De fet, vaig estar a punt de titular el llibre Una idiota suelta en el rodaje ”,explica León. La solució de León evoca una de les preguntes habituals del gènere: ¿on acaba el diari de rodatge i on comença el making-of? Fillol hi aporta una resposta: “El making-of es fa per mostrar una proesa extraordinària i el diari per parlar de l’experiència i les sensacions. És la diferència entre fer una foto de família i anar al psicoanalista”.

Més continguts de