D'infant prodigi a víctima de la Primavera Àrab: Rémi Ochlik
L'Arts Santa Mònica acull la primera exposició de fotos de Rémi Ochlik. El fotoperiodista francès va ser assassinat a Homs quan cobria l'evolució de la Primavera Àrab a Síria. Tenia 28 anys.
BARCELONA.Rémi Ochlik només tenia 20 anys quan va marxar a Haití per documentar-ne les revoltes, l'any 2004. En tornar, va fundar una agència pròpia, IP3. Va ser el seu bateig en el fotoperiodisme de trinxera i l'inici d'una carrera tan precoç i brillant com breu: el 22 de febrer del 2012 va ser assassinat a Homs quan l'exèrcit sirià va bombardejar el centre de premsa que havia improvisat l'oposició -un atac en el qual també va morir l'experimentada periodista Marie Colvin.
Una selecció de 55 fotografies realitzades des del 2011 i fins al dia abans de la seva mort -perquè van recuperar la seva càmera i les targetes de memòria- s'exposen des d'avui a l'Arts Santa Mònica. És la primera exposició que es fa al món de la feina del francès, fruit de la coordinació ràpida de diverses institucions i els companys del fotògraf, que té previst veure's a Perpinyà, Atenes, Estrasburg i el Quebec, entre altres llocs.
Ochlik va retratar la revolució a Tunísia i a Egipte i la guerra a Líbia amb una mirada singular: les seves imatges les van comprar revistes com Le Monde Magazine , Paris Match i Time i The Wall Street Journal , i li van valer el World Press Photo 2012. El seu primer reportatge d'Haití ja l'havia exposat el Visa pour l'Image de Perpinyà -el festival internacional de fotoperiodisme de referència- i ahir el seu director, Jean-François Leroy, va anunciar que Ochlik donarà nom al seu premi de joves reporters.
"M'han preguntat si fem l'exposició perquè van matar el Rémi. I no: la fem perquè la seva feina és excepcional. El seu talent és tan obvi i la seva mirada tan eloqüent que l'únic que queda és el silenci", resumia ahir Leroy. En les Primaveres Àrabs va ser la primera vegada que Ochlik era conscient que seguia un esdeveniment que s'allargaria en el temps. Per això hi va tornar, i va pensar a recollir les imatges en un llibre: les tombes dels joves que es van immolar a Tunísia, els combats a la plaça Tahrir del Caire, els refugiats a la frontera libanesa, el cos de Gaddafi al frigorífic..."A mi em solen preguntar si va fer bé d'anar a Síria. Vista la feina que havia començat, el seu lloc era allà", deia ahir el comissari i amic Arnaud Brunet. La parella d'Ochlik va explicar com la mort d'un dels seus millors amics, el fotògraf Lucas Dolega, a Tunísia, davant dels seus ulls, va causar a Ochlik el primer KO psicològic: "Ens vam adonar que no era un joc, perquè en aquests llocs els periodistes som dianes, som blancs, com qualsevol rebel o militar", deia Emilie Blachère. Fins llavors els problemes que havia tingut en el seu ofici sempre havien sigut econòmics: aconseguir recursos per pagar els viatges.
Lliçons de periodisme
Mentre que els mitjans de comunicació impresos pateixen una greu crisi, els museus reclamen cada cop més els treballs dels fotoperiodistes. Per això Leroy s'indigna quan algú diu que el fotoperiodisme ha mort. "Aquestes fotos són la resposta als cretins que diuen que el fotoperiodisme està en crisi. Aquesta gent són necessaris! -reflexionava-. Em sembla imbècil el debat del declivi del periodisme per culpa de l'anomenat periodisme ciutadà: hi ha una diferència entre una persona que fa una foto amb el mòbil i un fotoperiodista que està sobre el terreny, es prepara un reportatge i elabora una narració dels fets".
