Doblet de dansa per reflectir l’espiritualitat
El Mercat de les Flors acull un quartet coreogràfic de Rosas i un solo de Mal Pelo
BarcelonaUna casualitat ha fet coincidir en menys de 15 dies al Mercat de les Flors dues peces que busquen plasmar l’espiritualitat a través del moviment. Des d’avui fins diumenge el teatre acull A Love Supreme, de la companyia belga Rosas, dirigida per Anne Teresa de Keersmaeker, que n’ha elaborat la coreografia juntament amb Salva Sanchis. En paral·lel, Mal Pelo i Pep Ramis estrenen dissabte The Mountain, the Truth & the Paradise, que també es podrà veure diumenge i del 10 al 13 de maig. Malgrat que les dues propostes són visualment i musicalment molt diferents, comparteixen l’anhel per reflectir el misticisme mitjançant la dansa. A Love Supreme ho fa a partir de la peça de John Coltrane que porta aquest nom, que a l’escenari ballen quatre intèrprets. “ A Love Supreme és una peça molt estratificada, en què es poden distingir nombroses capes. En aquesta obra l’aspiració espiritual és primordial”, explica De Keersmaeker.
De fet, Coltrane entenia la música com l’expressió suprema de l’espiritualitat i, per donar forma al tema de jazz, va inspirar-se en els ritmes de l’Església afroamericana. A Love Supreme va convertir-se en una obra cabdal del jazz del segle XX a la qual els ballarins de Rosas s’aproximen des de la improvisació. “Hauria de ser el més natural en la dansa. Per a un ballarí, definir-se com a improvisador hauria de ser un lloc comú”, assenyala Sanchis. Jugant amb la llibertat dels intèrprets, el quartet coreografiat que ha elaborat amb De Keersmaeker explora la tensió entre la complexitat i la simplicitat tonals i rítmiques de la música de Coltrane.
La contemplació en un món veloç
Si bé Sanchis i De Keersmaeker s’aproximen al misticisme a través de la poesia de Coltrane, els coreògrafs Pep Ramis i María Muñoz ho fan a partir dels versos d’Erri de Luca. Els fundadors de Mal Pelo han creat The Mountain, the Truth & the Paradise, un viatge introspectiu per les diferents personalitats d’un home que interpreta Ramis en solitari a l’escenari. L’obra arrenca amb un protagonista desfet i desolat que crida i canta com si fos boig.
L’home passa, segons Ramis, “del negre al blanc” en una transformació escènica que transita “pels diferents tipus de persones que tots tenim a dins” i que vol encomanar preguntes. “¿Quin lloc té l’espiritualitat avui dia? ¿En tenim prou amb la reflexió i la contemplació actuals?”, planteja l’intèrpret, que vol “fer qüestionar una certa espiritualitat en contrast amb l’home que fa coses terribles”. Per donar forma al muntatge, Ramis ha extret eines del seu eclèctic bagatge personal com a ballarí, però també com a cantant i pintor. L’espectacle és, segons Muñoz, “un conte” que es pregunta sobre el sentit de la divinitat i explica com un home s’enfronta a les tres icones del títol. “Fem referència a la muntanya com a lloc iniciàtic, la veritat com un element polièdric i inaprehensible i el paradís com el destí on tothom vol arribar”, diu el ballarí, que no interpretava un solo des del 1994.
Més enllà d’aquest recorregut, l’espectacle també serveix per reivindicar la feina dels ballarins en la maduresa. “Vivim en un moment on hi ha molta varietat a la dansa -assenyala Muñoz-. És important recordar la bellesa dels gestos senzills i tenir també com a referent un altre tipus de virtuosisme”.
