CRÍTICA D'ÒPERA

Dues grans veus tanquen temporada al Liceu

Els extraordinaris Piotr Beczala i Sondra Radvanovsky posen punt final a l’era Scheppelmann

Luisa Miller (Verdi)

Gran Teatre del Liceu, 14 de juliol

Quan Verdi va estrenar 'Luisa Miller' (1849) havien passat 65 anys del moment en què Friedrich Schiller havia escrit el drama en què es basa l’òpera, 'Kabale und Liebe'. La Revolució Francesa i Napoleó ja eren història i, a més, un text com el de Schiller provocaria no poques incomoditats a la ciutat de Nàpols, destinatària de l’òpera amb un llibret de Salvatore Cammarano que deixa l’obra original reduïda a l'esquelet i amb no poques alteracions per no ser trepitjada per la censura borbònica. Verdi, a més, adopta amb 'Luisa Miller' l’inici d’un estil nou, tot i que encara amb arrels risorgimentals i fins i tot belcantistes. Però la 'seconda maniera' ja és ben present a la partitura, així com els postulats que més endavant culminaran en els principis estètics de la 'parola scenica'. Tot plegat dona com a resultat una obra gens fàcil de muntar (ni de cantar) i amb riscos contra els quals és fàcil estavellar-se. No és el cas de l’espectacle vist al Liceu, tot i que estem lluny d’una obra mestra.

Al teatre de la Rambla, i com a final de temporada i de l’era Scheppelmann, el muntatge de Damiano Michieletto procedent de Zuric dista de ser genial. Es vol apropar a 'Kabale und Liebe' i la jugada surt bé a mitges. Hi ha algunes escenes massa convencionals i poca precisió en el retrat dels personatges, però Michieletto aprofita el marc escenogràfic de Paolo Fantin per incidir en la diferència de dos estrats socials (el dels Walter i el dels Miller), amb solucions ben trobades i amb ocasionals encerts al costat de moments menys interessants.

L’apartat musical va ser molt més reeixit, començant per la direcció carnosa i ben resolta de Domingo Hindoyan al capdavant d’una orquestra ben preparada i amb intervencions felices de la corda i la fusta. El cor va estar molt millor que altres vegades aquesta temporada, i sobretot cal celebrar la trobada de dos cantants immensos dalt de l’escenari: Sondra Radvanovsky i Piotr Beczala. La soprano nord-americana és una Luisa pulcra, delicada i que juga bé la carta del belcantisme tardà, així com la de l’expressivitat. Beczala és un Rodolfo senzillament extraordinari, d’emissió poderosa, fraseig pulcre i emoció latent al llarg i ample de la partitura, ben complementats pel notable Miller de Michael Chioldi, brillant al tercer acte. Es pot dir que el públic es va rescabalar d’una grisa temporada liceista a nivell vocal.

D'altra banda, va complir, i bé, el Walter de l’ocasionalment poc rotund Dmitri Belosselski, amb un color típicament eslau. El Wurm de Marko Mimica va ser poc incisiu en l’aspecte vocal i un pèl grotesc en l’escènic, i la Federica de J’Nai Bridges va passar sense pena ni glòria. Merescuts aplaudiments, per cert, per a Albert Casals i Gemma Coma-Alabert, en un final de temporada que, si bé no és el fi de festa anunciat pel Liceu, sí que és un fermall de plata amb què Christina Scheppelmann acaba la seva tasca com a directora artística del teatre barceloní, tot i que la propera encara és resultat del disseny de la intendent alemanya. Una tasca amb llums i ombres i amb ocasionals bons resultats però amb massa grisos, segurament deguts a restriccions pressupostàries. Bona sort!