Dylan I, el controvertit

MÚSICQue passa amb Bob Dylan? Per què alguns l’adorem i els altres no acaben d’entendre per què ho fem? És un dels músics de qui s'han escrit més llibres malgrat no ser un gran líder de vendes (el seu fill Jakob va vendre amb 'The Wallflowers' més discos que el disc més venut del seu pare). I ara un premi Nobel. Que té aquest home?

Bob Dylan és misteri. Dylan no es compromet amb ningú i això fa que la idea que es té d’ell sigui molt ambigua però a la vegada molt àmplia. És moltes persones en una i molts escriptors en un. Tot en ell és rebel·lia des del primer dia. Primer protestant, després protestant en contra dels que l’havien assenyalat com a veu d’una generació i passant-se al rock. És coneguda l’anècdota d'un 'folkie' que li va dir "Judes!" en un concert i ell va contestar "ets un mentider" i, girant-se cap a la banda, els va dir "toqueu-la el més fort que pugueu". Després passant dels 'hippies' quan segurament havia fet més que ningú amb les seves lletres sobre la pau en els primers discos, després convertint-se al cristianisme, després tocant per al Papa. Molta gent es va escandalitzar quan va actuar al Vaticà, però en realitat estava totalment en consonància amb el que ha fet tota la vida, fer el contrari del que s’espera d’ell.

Al llarg dels anys ha escrit de maneres molt diferents i sobre temes molt diversos. Cançons protesta, cançons psicodèliques influïdes per la marihuana, cançons de desamor després de la seva separació, cançons biogràfiques com 'Hurricane', cançons sobre la mort a 'Time out of mind'. Estils molt dispars però conservant la seva empremta i, sobretot, moltes vegades arribant a tocar la tecla adequada.

La seva veu és el màxim impediment per a les persones que no hi entren però pels que l’estimem és una veu única, imperfecta en el sentit de bellesa clàssica però més humana que cap, i que sap transmetre la seves lletres perquè t’arribin molt endins. En moments de tristesa, sobretot, el seu lament, junt amb el que diu i la manera com ho diu, t’arriba al fons de l’ànima.

Com a fan seu he après moltes coses. Vaig aprendre que una cançó enregistrada en un disc només és la interpretació d’aquella cançó en un moment determinat. Que els arranjaments no són la cançó i que, per tant, pots canviar tota la forma de la cançó i, si conserva l’ànima, la cançó continua allà. D’aquí les interpretacions radicalment diferents d’una mateixa cançó 'marca de la casa' en els seus concerts. Per això li estic molt agraït. Felicitats Zimmy!