Cinema

'El padrí 3': una oferta que Francis Ford Coppola no podia rebutjar

El director estrena una nova versió de la tercera entrega de la saga amb un nou principi i final

DAVE ITZKOFF / THE NEW YORK TIMES

A l’última escena d’ El padrí 3, Michael Corleone, el protagonista envellit d’aquest drama mafiós, contempla els seus pecats en solitud, carregat de culpa per les accions que han destrossat la família i amb la certesa que no pot canviar el que ha fet. Francis Ford Coppola, director i coguionista de la trilogia d’ El padrí, mai s’ha acostat així a la seva obra. En comptes de veure-la com un monument immutable, per a Coppola és un quadre inacabat que sempre es pot actualitzar.

En el passat, el director ha remuntat i reorganitzat parts de la història d’ El padrí i El padrí 2. Ara és el torn d' El padrí 3, el film del 1990 que arriba als cinemes en una nova versió. Però al contrari de les aclamades dues primeres parts de la trilogia, la tercera part és recordada com el Fredo de la família, la que no compleix les expectatives. La pel·lícula va ser criticada pel seu to lúgubre, la trama difícil de seguir i el càsting de la filla de Coppola, Sofia –actualment, una aclamada directora–. Ara, el director ha canviat el principi i el final i ha fet algunes modificacions per explorar i clarificar una història que, per a ell, sempre havia de ser sobre moralitat i redempció.

El Padrí 'Il capo di tutti capi' Fa 40 anys

Coppola mai va tenir la intenció de fer ni tan sols una seqüela d' El padrí, la seva adaptació del 1972 del bestseller de Mario Puzo. Però diu que va ser “seduït” per Paramount, l’estudi al darrere dels films, i que va accedir a la seva petició d’anomenar la continuació de la pel·lícula amb el nom, llavors poc habitual, d’ El padrí 2. Segons Coppola, Paramount ja tenia la visió de convertir el film en una saga. La filosofia dels estudis, diu, és: “Si tens Coca-Cola, per què no fer més Coca-Cola?” Quan es va estrenar el 1974, El padrí 2 va igualar inesperadament l’èxit de crítica i taquilla de la seva predecessora. Pocs companys de Coppola van creure que estigués interessat en arriscar-se amb una tercera part. “Jo sempre havia pensat que el Francis havia acabat la saga amb la segona part”, comenta Al Pacino. Ell mateix estava preparat per deixar enrere el personatge de Michael Corleone: “Estava una mica cansat d'interpretar-lo. Era esgotador”.

Tot i així, l’estudi va seguir treballant en una tercera part d’ El padrí i va intentar convèncer Coppola, que mentrestant havia dirigit projectes ambiciosos com Apocalypse now. Però als 80, fracassos de taquilla com Història d'amor i Cotton Club van fer de l’oferta de Paramount una impossible de... Bé, ja saben com acaba la frase. “Estava en una posició menys favorable –comenta Coppola–. Sincerament, necessitava els diners, gairebé ho havia perdut tot”. Pacino va quedar satisfet amb el guió que Coppola i Puzo van escriure per a la tercera part, en què l'astúcia de Michael Corleone era posada a prova pel Vaticà. “Es va trobar amb una cosa més corrupta que el món criminal”, explica l’actor. Tot i que trigaria dècades a poder afegir Epíleg al títol, Coppola ja veia el projecte com a tal: “La nostra intenció era fer una recapitulació i reinterpretació de les dues pel·lícules predecessores més que una tercera part”.

La decisió de Sofia

El setembre del 1989 els actors i l’equip d’ El padrí 3 es van reunir a la residència de Coppola a Napa (Califòrnia) per preparar el rodatge. Coppola havia anat canviant l’edat dels personatges del Vincent i la Mary, així que va provar diverses actrius per al paper de la filla del Michael: va pensar en Madonna i també en Julia Roberts abans de donar-li el paper a Winona Ryder. Però Ryder s'havia d'incorporar més tard al projecte, així que a Napa la filla de Coppola, Sofia, va ocupar el seu lloc durant els assaigs. Quan la producció es va traslladar a Itàlia, la pel·lícula va viure una greu crisi. Ryder, que acabava de rodar Sirenes a Boston, es va posar malalta només arribar a Roma i va haver de retirar-se del film. Articles de l’època apuntaven a actrius com Annabella Sciorra i Laura San Giacomo com a possibles substitutes; Coppola assegura: “Paramount tenia una llista de grans actrius que eren més grans del que jo creia que el personatge havia de ser”. ”Jo volia una adolescent, volia que encara tingués cara de nena”, afegeix.

El director va trobar la solució en la seva pròpia filla, que estava de visita al rodatge coincidint amb les vacances del seu primer any d'universitat. Sofia Coppola explica que la decisió d’acceptar el paper va ser honesta i orgànica, un acte de bona fe cap al seu pare. “Ell semblava estar sota molta pressió i jo el volia ajudar –explica–. L'ambient era de pànic. I abans que me n'adonés estava asseguda en un camerino dels estudis Cinecittà tenyint-me els cabells”. Ella confiava en el seny del seu pare i se sentia segura entre els seus col·laboradors. “Eren la meva família. Estàvem molt aïllats del món exterior”, recorda. Però tot i el remolí que la va acabar posant davant la càmera del seu pare, Sofia Coppola no va considerar en cap moment les conseqüències que podia tenir la decisió. “No em prenia les coses gaire seriosament. Estava en l’edat de provar-ho tot. Simplement m’hi vaig llançar sense pensar-hi massa”, diu.

El padrí 3 es va estrenar el 25 de desembre del 1990, tal com estava previst. Les reaccions van ser igual d’exagerades que el rebombori al voltant de l’estrena. Algunes de les crítiques van ser positives, però moltes altres no només van ser negatives, sinó també molt càustiques. El Washington Post va dir que el film “no només és una decepció, sinó un fracàs de proporcions descomunals”, i va afegir que “embruta el que s’ha fet abans”. Bona part de les crítiques es van centrar en l’actuació de Sofia Coppola com a Mary. El Washington Post va dir que el seu treball “era extremadament amateur” i la revista Time que “la seva inexperiència i poca gràcia estan a punt de destrossar la pel·lícula”. El crític Gene Siskel va comentar que el film estava “més enllà de les seves capacitats com a actriu”. Tot plegat va ser desconcertant per a Sofia Coppola: revistes com Entertainment Weekly van fer-li sessions de fotos i va acabar sortint a les portades amb titulars com “¿És terriblement brillant o tan terrible que ha destruït l’última pel·lícula del seu pare?” Mirant enrere, comenta: “Va ser humiliant ser exposada públicament d’aquella manera, però el meu somni no era ser actriu. Tenia altres interessos. Allò no em va destruir”.

El padrí 3 va recaptar més de 112 milions d'euros a tot el món i va estar nominada a set Oscars, però no en va guanyar cap. Francis Ford Coppola, que ja estava dolgut per les crítiques negatives, es va sentir encara més ferit quan va veure com s'estava intentant fer de Sofia un boc expiatori dels defectes del film i es va culpar a ell mateix per haver-la posat en aquella situació. “Volien atacar la pel·lícula perquè no va assolir les expectatives que tenien alguns i van carregar contra una noia de 18 anys que només va actuar per fer-me un favor”, diu. La mateixa història del film serveix com a metàfora perfecta: “La filla rep la bala que anava per a Michael Corleone, la meva filla va rebre la que anava dirigida a mi”, comenta el director.

Una mort relativa

Van passar les dècades i Coppola va seguir remuntant les seves antigues pel·lícules. També va perdre orgull i es va tornar una persona més humil. Si el seu nom evoca la imatge mental d’una bèstia gran i barbuda amb el pit descobert, darrere d’una càmera en una jungla del sud-est asiàtic, actualment, tant ell com la seva barba s'han aprimat i els seus modals són més gentils. És conscient de la reputació polaritzant d’ El padrí 3 i sap que, per molts canvis que faci, no seran prou per redimir-la als ulls d'alguns espectadors. “Quan fas una pel·lícula i estàs a punt d’estrenar-la saps que, sigui quina sigui la primera reacció, serà la que la definirà per sempre”, diu.

Però hi havia coses de la pel·lícula que a ell també li feien nosa, començant pel 3 del títol. Ara la pel·lícula s'estrena (en la versió en castellà) com El padrino, epílogo. La muerte de Michael Corleone i comença amb una escena que a El padrí 3 arribava més tard, la del Michael negociant un tracte multimilionari que involucra el Banc del Vaticà i una companyia immobiliària amb el desesperat arquebisbe Gilday. El propòsit del canvi, explica Coppola, és fer un paral·lelisme amb l’escena inicial d’ El padrí, quan Vito Corleone escolta les súpliques d’un enterrador. Així s'estableix de seguida el to de la pel·lícula, comenta Coppola: “Ho tens just al davant: de què va el tracte? Els Corleone han adquirit un nivell d’èxit i riquesa tan gran que són capaços de deixar diners al Vaticà”.

El padrino, epílogo. La muerte de Michael Corleone té altres modificacions al llarg del film. Per exemple, es veu menys Don Altobello, el personatge secundari interpretat per Eli Wallach. Però el canvi més rellevant arriba al final. Si El padrí 3 acabava amb un Michael d’avançada edat desplomant-se a la cadira i caient mort a terra, El padrino, epílogo el mostra vell però viu mentre la pantalla es fon a negre i apareix un títol en què es llegeix: “Quan els sicilians et desitgen Cent’anni significa llarga vida i un sicilià mai oblida”. Tot i que el títol suggereix la mort del Michael, Coppola explica que en realitat no mor. “De fet, a causa dels seus pecats, té una mort pitjor que la mort. Podria viure molts i molts anys després del final del film. Però mai oblidarà el preu que ha pagat pels seus pecats”, diu.

Pacino comenta que s'ho va passar bé preparant la mort original del Michael, que en el seu moment va ser criticada per exagerada i involuntàriament còmica. “Va ser divertit de fer”, diu Pacino. “Vaig estar hores, dies, setmanes pensant «Com em moriré?». M’encanta morir. A quin actor no li agrada?” Però acabar el film tal com Coppola ho fa ara, amb el Michael en un purgatori creat per ell mateix, sembla la decisió correcta, explica l'actor. “Deixar-lo despert, sense morir, aquesta és la gran tragèdia”, continua. La seva única pega és no poder tornar a gravar l’escena de nou ara que té la mateixa edat que Michael. “Ara estic més preparat per fer-ho. Ho entenc millor! No necessito maquillatge!”, exclama.

El futur, en mans de Paramount

Coppola i els actors són conscients de les possibilitats que ofereix la nota d'ambigüitat introduïda en el destí del personatge. ¿Podrien haver-hi noves pel·lícules d' El padrí amb Michael Corleone? “Això sembla, no? –bromeja Pacino–. Aviat vindrà algú a demanar-li consell”. Però és altament improbable que els actors principals hi participin sense que Coppola hi estigui involucrat i ell ha deixat clar que no vol saber-ne res. El director diu que fa molts anys es va parlar d'una potencial quarta entrega de la saga i que, tal com ell se la imaginava, seguiria la història del Vincent al present i retornaria a la del Vito i el Sonny als anys 30, però la mort de Mario Puzo el 1999 va tancar aquesta possibilitat. Això no vol dir que Paramount no pugui fer seqüeles d' El padrí si així ho vol. “Podrien fer El padrí 4, el 5è i el 6è”, diu Coppola. “Jo no posseeixo El padrí”. Paramount afirma a través d'un comunicat: “Tot i que no hi ha plans imminents per a una altra pel·lícula de la saga d' El padrí, la força del seu llegat fa que hi hagi la possibilitat, sempre que tinguéssim una bona història”.

Per a alguns dels participants d' El padrí 3, hi ha parts de la pel·lícula que estan entre les millors de la trilogia i els seus defectes ja no els semblen tan molestos com abans. “Em va ensenyar que si ets un creador, has de compartir el teu treball –diu Sofia Coppola–. T'endureix. Sé que sona a clixé, però et fa més fort”. Per a Francis Ford Coppola, el fet d'haver posat el segell definitiu a la saga que va canviar-li la vida i que ha influenciat el cinema durant dècades no és motiu de nostàlgia ni de celebració, només un recordatori que encara hi ha moltes pel·lícules que li agradaria fer i gèneres que voldria provar. “M'agrada que la vida sigui una experiència de la qual aprens”, diu. “Després d' El padrí vaig sentir una sensació de plenitud”. Si hi ha més pel·lícules de la saga, diu, ell no les farà. “Però soc un home gran”.

Copyright The New York Times