ÒPERA

Una ‘Elektra’ destinada a ser històrica

Arriba al Liceu la producció de l’òpera de Strauss que va dirigir Patrice Chéreau abans de morir

Les cinc funcions de l’òpera Elektra que es representaran al Liceu del 7 a 23 de desembre són un dels punts àlgids de la temporada 2016-2017 del teatre de la Rambla. D’una banda, hi ha el material musical i líric, un dels moments més fascinants i artísticament més agosarats del tàndem format per Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal. De l’altra, la posada en escena de Patrice Chéreau que va enlluernar quan va estrenar-se al Festival d’Aix-en-Provence el juliol del 2013, només uns mesos abans de la mort del director francès.

“Cada vegada que representem Elektra en un escenari nou, intentem transmetre la intensitat amb què la vam fer el primer cop amb ell”, explica Vincent Huguet, assistent de Chéreau en l’estrena al festival francès i director de les reposicions d’ Elektra que ja s’han vist a Milà, Nova York, Hèlsinki i Berlín i de la que es veurà a Barcelona. La feina de Chéreau ha rebut tota mena d’elogis per la manera com va combinar la geometria escènica, la complexitat psicològica dels personatges i el treball interpretatiu.

Tot plegat fa que aquesta Elektra sigui una d’aquelles produccions assenyalades per fer història, la qual cosa fa que cada representació sigui una mena de tour de force per aconseguir, en paraules d’Huguet, “la intensitat que mereix l’obra”. A més, al Liceu coincidirà el trio femení protagonista d’Aix-en-Provence: la soprano alemanya Evelyn Herlitzius (Electra), la mezzosoprano alemanya Waltraud Meier (Clitemnestra) i la soprano canadenca Adrianne Pieczonka (Crisòtemis).

La història de l’òpera de Strauss, estrenada a Dresden el 1909, és la de la tragèdia de Sòfocles: Orestes i Electra volen venjar l’assassinat del pare, Agamèmnon, a mans de la mare, Clitemnestra. Hugo von Hofmannsthal va escriure el llibret amb Hamlet i els estudis sobre la histèria de Joseph Breuer i Sigmund Freud al cap. El resultat va ser una posada en escena violenta centrada en el paroxisme del crim. Chéreau, en canvi, va decidir enfrontar-s’hi des d’una altra perspectiva. “No es tracta de tenir sang a les parets”, diu Vincent Huguet. “El Patrice volia mostrar que aquesta família havia funcionat en el passat, i que no tots són bons o dolents. Ni la mare és un monstre ni Orestes un homicida. Tothom té la seva part de culpa i ningú queda alliberat quan es consuma la venjança”, assegura Meier. Per explicar “unes relacions complexes, molt humanes”, Chéreau va proposar el que Huguet descriu com una posada en escena “molt clara amb tres parts molt diferenciades”.

“Abans dels assajos, llegíem el text amb el Patrice i comentàvem què hi havia darrere, buscant el metasignificat. Debatíem sobre la idea de cada escena i teníem certa llibertat per desenvolupar el personatge”, recorda Herlitzius, protagonista d’un dels moments més intensos de l’òpera: la dansa final d’Electra, que “va sorgir d’una improvisació”.

La “cadència del ball” és una constant en una partitura que “obeeix al que diuen els personatges” i en què “el caràcter dramàtic canvia el sentit de la música”, tal com explica Josep Pons, que per primera vegada dirigirà Elektra, una òpera que requereix 87 músics. “El gran repte és aconseguir un bon balanç amb les veus i que l’orquestra soni amb la lleugeresa de Mozart, tal com volia Strauss”, diu Pons.

Més continguts de