Elton John reivindica el seu llegat al Sant Jordi
El músic britànic repassa els seus ‘hits’ davant de 15.000 espectadors
BarcelonaElton John
PALAU SANT JORDI 3 DE DESEMBRE
Als seus 70 anys, Sir Elton John no para. Bé, a l’abril i al maig d’aquest any es va veure obligat a cancel·lar una sèrie de concerts a Las Vegas i Califòrnia després de patir una infecció “potencialment mortal” que el va tenir un parell de nits a l’UVI. Un cop recuperat, John ha seguit combinant la seva inesgotable gira pel món i les seves llargues residències al Caesars Palace de Las Vegas, aquesta mena de retir daurat per a velles glòries del rock on tornarà a instal·lar-se del febrer al maig del 2018. De fet, fa quatre anys el músic britànic també va cancel·lar la seva visita a Cap Roig per una apendicitis aguda, però va poder fer les paus amb el públic l’estiu del 2014 al mateix festival i mesos després a Barcelona al Palau Sant Jordi, en la seva última visita a Catalunya. En aquella ocasió celebrava el 40è aniversari de Goodbye yellow brick road, un dels seus discos més emblemàtics. Ahir, en canvi, el títol de la gira el donava el seu disc d’estudi número 33, Wonderful crazy night (2016), del qual, malgrat tot, només van sonar un parell de cançons. La publicació de material nou fa pensar que Reginald Kenneth Dwight, a punt de complir 50 anys de carrera, vol mostrar-se com un músic vigent, i de fet el seu cameo a Kingsman 2: El círculo de oro fent de si mateix ho corroboraria. Però la veritat és que el gruix del seu repertori el continua extraient dels seus millors discos dels anys 70.
La formació amb què es va presentar al Sant Jordi també és una picada d’ull a aquesta etapa gloriosa, amb el bateria del seu grup original, Nigel Olsson, i el guitarrista Davey Johnstone, que va començar a col·laborar amb John el 1971. La resta de la banda la formaven Matt Bissonette al baix, John Mahon a la percussió i Kim Bullard als teclats. Tots ells, músics que han participat en l’últim disc sota la batuta del rei Mides de la producció, T-Bone Burnett.
El Palau Sant Jordi, amb cadires a la pista, es va omplir amb una mica més de 15.000 espectadors segons l’organització, la major part d’ells de mitjana edat i disposats a gaudir novament de les grans cançons de l’ entertainer britànic. Malgrat que la seva tessitura hagi disminuït amb els anys i ara eviti les notes més agudes, la veu de John es va mostrar robusta, comandant amb autoritat una banda molt ben greixada i contundent. De fet, la sòbria escenografia evitava les distraccions visuals i centrava l’atenció en els instrumentistes, amb el piano de cua i l’americana de lluentons de John en primer pla. The bitch is back va servir de potent declaració d’intencions i els arxiconeguts primers acords de Bennie and the Jets deixaven molt clar per on anirien els trets: un generós festival de hits salpebrats amb cascades de solos pianístics. De fet, John no es complica la vida i, nit rere nit, fa un repertori pràcticament calcat.
Poques sorpreses, doncs, excepte els dos títols del nou disc: Looking up, un efectiu boogie rock de manual, i A good heart, una balada marca de la casa. John va lamentar la violència i els morts “en concerts i al carrer” dels últims anys abans d’ I want love, del 2001, i aquí es va acabar el material del segle XXI. Tiny dancer, Rocket man, Goodbye yellow brick road, Sorry seems to be the hardest word, Don’t let the sun go down on me -amb record per George Michael-, I’m still standing o Crocodile rock van ser alguns dels clàssics incontestables dels 70 i primers 80 amb què el músic va reivindicar el seu lloc cabdal en la història del pop, davant d’un públic molt formal, més de l’estil Las Vegas que no pas d’un concert de rock’n’roll.
