FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE SITGES

“Em pago les meves pel·lícules i així puc matar qui vulgui”

M. Nigh Shyamalan, homenatjat a Sitges, presenta un fragment de ‘Glass’

El somriure enjogassat de M. Nigh Shyamalan el delatava. El director d’ El sisè sentit estava encantat de ser ahir a Sitges per rebre el Gran Premi d’Honor del festival, però sobretot per compartir amb el públic i la premsa els primers 22 minuts de la seva pròxima pel·lícula, Glass, que arribarà als cinemes al gener. “Em sap molt greu no projectar-vos la pel·lícula sencera, ho volia fer però la gent de l’estudi no m’han deixat”, es disculpava el director.

Un contracte de confidencialitat prohibeix explicar res de la trama d’aquests primers minuts, però les sensacions són bones: l’esperat crossover dels personatges de Múltiple i El protegit promet. I els dies en què Shyamalan semblava un director maleït que encadenava fracassos de crítica i taquilla com Airbender: L’últim guerrer i After Earth semblen ara molt llunyans. “Els temps han canviat -explica-. L’any 2000, fer una pel·lícula sobre herois de còmic era un raresa. Els superherois, em deien, eren per als friquis que fan convencions. El protegit, a més, era una pel·lícula molt fosca, potser massa ombrívola. Però en aquests anys el cinema s’ha enfosquit gràcies a cineastes com David Fincher i Christopher Nolan, ja no són tan estranyes les històries tan fosques”.

Shyamalan recorda amb tristesa com la tèbia recepció d’El protegit el va obligar a aparcar les idees que tenia per continuar la història. “Aleshores se’m va acudir convertir una d’aquelles idees en una pel·lícula independent, Múltiple, i al final revelar el vincle amb El protegit ”. Es refereix, esclar, a l’aparició en l’escena final de Bruce Willis recuperant el seu personatge d’home indestructible. Amb un sol pla, Shyamalan feia que el psicòpata de personalitat múltiple i força sobrehumana que interpretava James McAvoy a Múltiple i el superheroi d’ El protegit habitessin el mateix univers. I, per tant, també Mister Glass, la intel·ligència criminal encarnada per Samuel L. Jackson.

“Farem una seqüela, fill de puta!”

“El Bruce i el Sam feia anys que em demanaven una seqüela -recorda Shyamalan-. Cada vegada que anava a Los Angeles i em trobava el Sam, i me’l trobava sovint, el primer que em deia era: «Quan faràs una seqüela, fill de puta?» I jo: «Encara hi treballo, Sam». I ell: «Doncs ves a escriure, fill de puta!» Així que un dia li vaig dir que volia ensenyar-li la meva pròxima pel·lícula i vaig organitzar-li una projecció. I, en acabat, em va trucar tot excitat. «Nigh, què significa això?» I li vaig dir: «Que farem una seqüela, fill de puta!»”

Animat i xerraire, Shyamalan va explicar que durant la preparació de Glass tenia sempre dues pel·lícules en una pantalla a l’escriptori per “capturar-ne l’energia”: Átame, de Pedro Almodóvar, i Blue Velvet, de David Lynch. “Són dues obres mestres amb un llenguatge únic i un territori moral propi... Admiro la seva capacitat per endinsar-se en l’estranyesa, m’atreu molt. Però alhora soc una persona molt sentimental. El meu cinema ha anat canviant amb mi: vaig passar de ser un noi fosc que feia thrillers recargolats a un pare de tres nenes que feia cinema familiar. Però quan les nenes es van fer grans vaig pensar: «Ei, és hora d’espantar-les una mica»”.

En el seu retorn al cinema de terror i suspens, el director ha vist com els pressupostos s’aprimaven, però no ho veu com un problema. Al contrari: “Si m’oferessin tots els diners del món per fer la meva pel·lícula no els agafaria. No els necessito. El que vull és fer les meves escenes de gent asseguda al menjador. Jo pago les meves pel·lícules i així puc matar qui vulgui. Haig d’hipotecar la casa, però ningú em diu què haig de fer perquè no hi ha 50 milions en joc”.

El director també ha parlat del seu costum a fer cameos a les seves pel·lícules. “El problema que tinc amb els cameos és que soc indi i, esclar, de vegades se’m fa estrany que el personatge ho sigui. Si fos un actor que se m’assemblés, diria: «I per què és indi?»” I sobre el pes de ser el director dels “finals sorpresa”, afirma que ho porta bé. “Vaig créixer amb La dimensió desconeguda i Psicosi, és una cosa que em resulta molt natural. Però no ho veig com a sorpreses, sinó com a epifanies o revelacions dels personatges”.

Més continguts de