És probable que avui Émile Zola (1840-1902) pugui semblar-nos d'una innocència impensada, potser pel seu admirable component utòpic, centrat en la idea de voler transformar la societat a través de la literatura. Si la dèria fos aquesta, només faria que assenyalar una puntual i sentida ignorància. Zola escrivia com els àngels i, encara que només fos aquesta la raó, ja valdria la pena llegir-lo llargament. Però, a més de ser un home de lletres ferm, també era sincer. No podem oblidar que fou l'autor engagé de l'article periòdic J'accuse , pel qual va perdre la vida -probablement assassinat (mort d'asfíxia al seu pis de París, pel fum d'una xemeneia puntualment obturada) per fer valer la justícia- defensant la innocència de Dreyfus, en el cas que va dividir França en dues parts enfrontades.
Servir la societat a través de la literatura, millorar la vida de les persones, vet aquí la pretensió il·lustrada del bell ideari, útil i exponencial, d'Émile Zola i el seu naturalisme profund, compromès i sentit.
Ara Émile Zola reneix, com també ho fa la magnífica editorial gironina Papers amb Accent -que es proposa anar editant en català grans clàssics de la literatura universal i contemporanis- amb el volum de narracions La mort d'Olivier Bécaille i altres contes , un tastet deliciós de l'enorme talent de l'escriptor que compta amb cinc relats que ja esbossen a la perfecció, i de manera concisa, tot l'univers orgànic, estètic i moral de l'obra extraordinària del nostre francès.
A fe que els relats es llegeixen com si sentíssim brollar aigua fresca, mèrit que cal atorgar a la musicalitat i l'aire distingit que traspua la magnífica traducció de Lourdes Bigorra. Dels cinc relats n'hi ha un que em sembla volar per damunt del altres i que val la pena de ser destacat. És la història d' El capità Burle , en què Zola, amb traç magistral, fa explícit com n'és d'absurd i perillós el militarisme atàvic, pintant el retrat de la miserable roïnesa d'una caserna militar. Homes estropellats per la inacció i que, allunyats de la batalla, acaben mutant en espectres mesquins, errants i viciosos. Hi ha, de fons, un pacifisme explícit, però encara més la idea de criticar una societat que avantposa l'honor i la distinció per damunt de tot. Actitud d'una estupidesa nefanda i criminal que pren un caire execrable en la inquietant figura de Madame Burle, personatge miserable que acaba sent responsable de les morts del seu fill i nét. I encara cal assenyalar la meravellosa primera de les cinc historietes del relat Maneres de morir , en què veiem l'afer d'una família il·lustre i de gran fortuna encarant l'assumpte de la mort. L'acrimònia i la fredor que desplega la comtessa Mathilde de Verteuil davant la mort del seu espòs, el comte de Verteuil, mostra un comportament tan franc i sense mascarades que acaba deixant el pòsit molest d'una tristesa lànguida i profunda. És aquell Zola essencial, capaç d'atrapar trossets de natura, fixant la realitat de l'època a través d'una prosa excel·lent, nascuda, sens dubte, d'una venerable convicció íntima, la del naturalisme, que anima un llenguatge habilíssim, sovint magistral.
¿I quan podrem llegir l'obra magna del naturalisme, Les Rougon-Macquart ?
