Música

Ennio Morricone, posar música als ulls

El compositor italià ha plasmat amb la seva obra el sentit genuí de la narració dramàtica

El 1990 Francesco i Federico De Melis van realitzar un documental sobre Ennio Morricone que van subtitular com La musica negli occhi (La música als ulls). El títol és perfecte per als músics dedicats a l’audiovisual, però especialment per a Morricone, que va tastar tota mena de gèneres, cinematogràfics i musicals. El seu segell era personal i inconfusible, per bé que sempre es va distingir per la versatilitat i l’heterogeneïtat, sobretot tímbrica i instrumental.

Hi ha un tòpic segons el qual la millor música de cinema és la que no s’escolta. Fals. El mateix Morricone, mort aquest dilluns al 91 anys, ho va aclarir: “La música que no es pot escoltar, no importa com sigui de bona, és mala música de cinema […]. Molta de la meva música, i d’altres compositors, s'ha jutjat de dolenta perquè el director no li ha donat prou espai o volum”. En tot cas, no recordo cap pel·lícula en què la música del compositor romà no s’hagués fet notar. Mai em va decebre.

El músic italià va saber contribuir al canvi de paradigma dels spaghetti western, de la mà de Sergio Leone: a partir d’aleshores, l’èpica de John Ford i la seva exaltació paisatgística van quedar desplaçades per la duresa d’aquells rostres eixuts, amb barba de tres dies, que escopien a terra abans de rosegar les restes apagades d’un cigar. En aquells films, Leone ens va recordar que al far west (fins i tot si es rodava a Almeria) només hi havia pols i soledat. I que la millor companya podia ser una música xiulada, sense necessitat de cap orquestra filharmònica que suavitzés les inclemències d’aquelles zones desèrtiques, poblades per bandits i serps de cascavell.

Morricone també era un home curiós i encuriosit, amant de recerques etnomusicològiques que li van permetre il·lustrar amb propietat les atrevides imatges de la Trilogia de la vida de Pasolini. O contraposar, a La missió, el classicisme del pare Gabriel i el seu oboè amb els ritmes guaranís.

I, com a bon músic de cinema, el pare musical de Cinema Paradiso va dominar les eines del melodrama, establint un eficaç diàleg entre els ulls i les orelles. Quan la música entra per la vista i les imatges per l'orella, vol dir que la cosa funciona. Quan les imatges per si soles no ens diuen res –o ben poca cosa– i la música ens ajuda a entendre-les des de les emocions, vol dir que –independentment de la seva qualitat intrínseca– aquella música és bona. I ho és perquè està al servei de la narració. I Morricone en això era un mestre, perquè era el natural continuador d’una tradició musical inapel·lable, i que es remunta a l’apoteosi melodramàtica de, posats a dir un nom, Giacomo Puccini. L’autor de La bohème no va escriure per al cinema, però la seva música és protocinematogràfica: la prova està en la gran influència que, com Wagner, ha tingut en molts compositors que han posat el seu ofici al servei de la pantalla. Entre ells, un Ennio Morricone que –com Puccini– ha plasmat amb la seva obra el sentit genuí de la narració dramàtica. I ho ha fet pensant en els ulls dels espectadors. Mille grazie, Maestro!