Música

Marta Delmont: "Les generacions anteriors no entenen les noves formes d'expressió artística"

La cantant i compositora barcelonina presenta el seu nou disc, 'Landlords', a la sala Barts

Ara fa dos anys que Marta Delmont (Barcelona, 1997) era aquella fanàtica festivalera que esperava amb ànsies el dia de sortida de l'abonament al Primavera Sound, fins i tot sense conèixer el cartell. En els seus plans de futur no hi hauria entrat pensar que en uns mesos seria ella la que seria dalt de l'escenari: "Veure'm al cartell em va deixar bocabadada, sense paraules", recorda la cantant, que presenta el seu segon disc, 'Landlords' ( Great Canyon Records), aquest divendres a la sala Barts de Barcelona en un concert en què comparteix cartell amb Joana Serrat.

"Vam buidar una casa gran de poble i la vam convertir en un estudi professional improvisat amb el material de dos amics. Durant un mes i mig hi van anar entrant i sortint desenes de músics. La vam motejar 'La mansión del rock'", explica la cantant amb un somriure que barreja nostàlgia i picardia en recordar aquella experiència que no té res a envejar als 'realities' d'ara. "S'hi van enregistrar més de deu discos de projectes i grups diferents –diu–. En Bernie [Bernat Sànchez, el seu guitarrista] i jo ens sentíem com els terratinents, i d'aquí surt el nom del disc, tan influït per aquelles vivències".

Delmont és una de les apostes de l''americana' contemporània del segell Great Canyon Records que impulsa Joana Serrat. En el seu àlbum debut, 'Silver blaze' (2016), es va llançar de cap a la música country. De petita a casa, diu, hi escoltaven "Bob Dylan, Tom Petty i Gram Parsons", que van ser el seu punt de partida per crear música que li brotava de dins i la va portar a actuar a Liverpool i Durham. "Amb 'Landlords' volia trobar el meu propi so, fer una música més fosca però elegant", fet que s'evidencia en temes com 'Ostende' i 'For sale'.

L'hermetisme de la indústria

Entrar al circuit musical sent una artista emergent sempre ha sigut complicat, "especialment si la teva proposta no és del tot comercial". "Fa dos anys veia la indústria musical molt hermètica, un lloc en què si ningú et convidava a entrar-hi no podies passar –explica–. Hi entra gent constantment però jugues amb la carta de l'atzar. Alguns funcionen i pugen ràpidament, i n'hi ha d'altres que són uns cracs i passen molt de temps picant pedra però no tenen sort".

Els seus inicis van ser d'allò més peculiars: "Va ser molt 'random'. En aquell moment estava estudiant música però no sabia a què volia dedicar-me. Omplia el meu Instagram amb vídeos en què sortia cantant, fotos de vinils, concerts... les coses que m'agraden. Un dia em va escriure en David Giménez, de Great Canyon –i que ara és el meu mànager–, dient que li havien agradat els meus referents i preguntant si tenia material propi. Vaig al·lucinar perquè tampoc m'havia promocionat com a cantant", explica Delmont, a qui de seguida van proposar enregistrar un disc.

"Les xarxes socials són avui en dia imprescindibles per qualsevol artista que vulgui donar visibilitat a la seva feina, però també un arma de doble tall", diu fent referència al perill dels judicis a primera vista dels perfils a les xarxes socials. "Si només jutges algú per la imatge que dona a internet, pots arribar a conclusions errònies", assegura Delmont. De la mateixa manera, afegeix, si et limites a escoltar la música d'un artista sense informar-te sobre ell et pots perdre part del relat.

Món digital contra món real

Per als mil·lennials, la barrera entre el món real i el digital cada cop està més difuminada. Aquest fenomen queda ben retratat al tema 'No prescription', que s'inspira en els mems d'internet: "En més d'una cançó he anat estirant del fil i he agafat frases literals o comentaris anònims com a recurs. Els mems són la forma de comunicació més fàcil per empatitzar del segle XXI", diu. En contraposició a la viralitat de més xarxes, Delmont prefereix prendre's les coses amb calma: "No em plantejo objectius a llarg termini. Faig les coses que m'agraden i visc el moment. Quan no tens expectatives et sorprens cada cop que aconsegueixes una meta, i tot et sembla una meravella, caigut del cel".

Tot i haver començat amb el country, Marta Delmont està disposada a experimentar amb tot: "Em fliparia ser 'trapera'. És un fenomen cultural i musical increïble. Hi ha molta gent que no l'entén, però sempre passa el mateix: les generacions anteriors no entenen les noves formes d'expressió artística o contracultura". També té al cap produir un projecte d'electrònica.

Més continguts de