Crítica de sèries

Éric Cantona etziba una coça a la violència empresarial

L'exfutbolista protagonitza la sèrie 'Recursos inhumanos' a Netflix

'Recursos inhumanos'

Dirigida per Ziad Doueiri per a Arte. En emissió a Netflix

¿I tu què faries per aconseguir una feina? Alain Delambre (Éric Cantona), un responsable de recursos humans a l'atur des de fa mitja dotzena d'anys perquè se'l considera ja massa gran per a qualsevol oferta, està desesperat i amb l'aigua al coll de deutes. Així que quan el convoquen per a una entrevista en una multinacional aeronàutica en crisi que vol seleccionar el nou director d'una fàbrica a través d'un cruel joc de rol no s'ho pensa dues vegades. Alain presenta una obsessió típica d'un personatge del cinema dels germans Dardenne: a priori, se'l veu capaç de renunciar a qualsevol ètica per obtenir una nova ocupació. I es mou en un context habitual dels films de Ken Loach, en què el capitalisme es conjura per totes bandes en contra dels protagonistes. Però, més que al cinema social i a la compassió, Recursos inhumanos juga als codis del gènere i a la ira, i atorga a les peripècies d'Alain un ritme i un suspens propis d'un thriller.

Recursos inhumanos adapta la novel·la homònima (editada en català per Bromera) de l'escriptor Pierre Lemaitre, premi Goncourt amb Ens veurem allà dalt, que també s'ha encarregat de l'adaptació juntament amb Perrine Margaine. Però el principal atractiu de la sèrie recau en Éric Cantona, que aquí llueix com a veterà antiheroi en una temporada de fúria. El seu personatge encarna la ràbia i l'enuig de tantes persones que s'han vist maltractades pel món laboral, i facilita així que l'audiència hi connecti fins i tot quan, com el jugador de futbol, Alain també derrapa pel que creu que és una bona causa. Al costat de Cantona hi ha altres intèrprets de gran solidesa, com ara la quebequesa Suzanne Clément ( habitual del cinema de Xavier Dola), que interpreta la seva dona Nicole, i Gustave Kervern, un actor que també treballa de director en films sempre reivindicadors de la classe treballadora resistent, en el paper del millor col·lega del protagonista.

I un altre gir de guió...

La sèrie traça els processos de deshumanització del món laboral i les dinàmiques d'unes institucions que reforcen el poder abusiu de les elits i desprotegeixen cada cop més les treballadores. El tercer episodi desemboca en el primer gran clímax, la culminació de les tensions ara desfermades que ha anat acumulant fins aleshores Alain. A partir del quart, Recursos inhumanos es complica no necessàriament cap a bé i a còpia de continus girs de guió. La sèrie fa tombs per diferents gèneres, un d'ells és fàcil de deduir des de la primera escena per la fila que gasta Cantona quan presenta la seva pròpia història, però parlar dels altres suposa desvelar massa informació (la cosa va de Billy Wilder a Jacques Audiard passant per... Gustave Kervern). La deriva de Recursos inhumanos manté la trama entretinguda, però erosiona la versemblança de Cantona com a antiheroi quotidià. Alain esdevé una d'aquelles figures ordinàries que de sobte presenten tota una sèrie d'habilitats extraordinàries per sortir-se'n de les situacions més extremes, com un personatge de pel·lícula... o de sèrie. A sobre, el protagonista manté aquella actitud patriarcal respecte a la família (una dona i unes filles a les quals se'ls suposa un suport infinit cap a l'home) que gasten els personatges amb vocació d'herois del cinema nord-americà més conservador. En l'últim tram, la cosa es torna a complicar una enèsima vegada i a través d'uns quants cops de volant més, de manera que Alain queda finalment més matisat, però pràcticament irreconeixible.