“Estar-se quiet no vol dir perdre el temps”

L'ermitana Montserrat Domingo crida a la responsabilitat i a respectar el confinament

Parlar amb Montserrat Domingo, a punt de fer els 77 anys, és el més semblant a fer-ho amb una persona sàvia. Sàvia no només de coneixement, sinó també d’acció. Fa 43 anys que aquesta monja lectora de Nietzsche va optar per convertir-se en ermitana. Viu a l’ermita barroca de Sant Joan del Codolar, al Parc Natural de la Serra del Montsant, al Priorat. Des d’aquest entorn feréstec, diu que “llegeix la natura”, passeja i gaudeix del silenci i de la nit. Potser passa moltes hores sola. Ara bé, no està aïllada, perquè segueix l’actualitat social i política a través de la ràdio i les xarxes socials. La seva vida retirada s’ha vist ara encara més afectada: ha patit un esquinç al turmell del qual ja s’està refent amb molta filosofia, i sense l’ajut d’antiinflamatoris ni paracetamol. “Ara vaig més lenta, això és tot”, somriu.
 
Sovint explica que va decidir fer-se ermitana un dia, anant en tren, quan va veure la cara de patiment d'alguns viatgers. Aleshores va pensar que la soledat li permetria arribar a tothom.

Vaig fer una opció per estimar tothom. Ho he explicat tantes vegades! El teu dolor, quan t’aïlles, fa que algú altre en tingui menys, ser ermità és una forma de compartir i de viure. Costa d’entendre perquè és una qüestió de fe. Sempre he pensat que estic aquí sola, però en el fons em sento en comunió amb tots. El problema és que volem veure l’eficàcia del que fem en cada moment, i quan no ho veus, et penses que és perdre el temps, però, segons la meva vivència, això no és cert.
 
Com veu tot el que està passant arran de la pandèmia del coronavirus?

Suposo que costa molt a les persones que no estan acostumades a estar tancades, i sobretot a les que viuen soles i a les famílies amb fills perquè, esclar!, tenen la tele i jocs, però no deu ser gens fàcil estar tot el dia tancats a casa. Jo no tinc tele, la meva tele és la finestra. Faig una foto que després potser penjo a Instragram i a Twitter. Fa uns dies, quan vaig sortir a buscar la llenya, vaig veure una papallona que es confonia amb l’heura, i això em va suggerir com he de discernir el que és cert del que és fals, és com això de les notícies...
 
Fake?

Sí! Doncs vaig aprendre això de la papallona. Fa uns dies vaig penjar a les xarxes un fragment del Doktor Faustus, del Thomas Mann, relacionat amb la lliçó de la papallona. La gent escriu i em diu coses a través de les xarxes. Els he de donar les gràcies, però no sempre tinc temps de respondre. Sempre intento viure el moment i després unifico les coses, la pregària, les lectures: tot porta a una unitat. 
 
Què creu que poden aprendre les persones ara que han d’estar portes endins?

Cadascú té el seu aprenentatge. Jo aprenc dels infants que venen. Cada dia. Per això ens hem d’aturar, si no les coses ens passen molt de pressa. Som nosaltres els que passem de pressa, perquè el temps és in aeternum. El que passa és que volem fer-ho tot i no pot ser. Hauríem de poder dedicar un cert temps per a un imprevist i poder estar-nos quiets. Esclar, penses que si estàs quiet és perdre el temps, i no és cert. Repercuteix en tu mateix i en la teva família o en els del teu voltant. Però costa entendre-ho.
 
Sobretot en la societat accelerada en què vivim.

Potser en podem treure alguna conseqüència de tot plegat. Penso que cadascú ha d’arribar a les seves conclusions des del seu lloc i pensar: què m’ensenya a mi això? No judico ningú. Mai. Si ni jo mateixa em sé judicar ¿com puc judicar els altres? Després hi ha la solidaritat. Veig que han sortit els hashtags #joajudo, #joemquedoacasa. Cadascú ha de ser conscient del que pot fer des de la seva situació. A mi se m’exigeix coratge i responsabilitat però, esclar, no les puc exigir a un altre, però si els polítics i els metges diuen que ens hem de quedar a casa, hem de fer-los cas.
  
Rep moltes visites ara?

Normalment els caps de setmana passen per l’ermita unes trenta persones. Però des de dissabte no he vist ningú. Però a mi no em passa res de no veure ningú! Estic habituada a viure així.
 
I com afronta la soledat?

Ara estic tan lenta per culpa de l’esquinç que no faig res. M’he quedat al llit perquè el peu m'havia de descansar, i feia la pregària des del llit. Em van portar menjar divendres i, esclar, no tinc nevera, però això no suposa cap problema perquè no menjo ni carn ni peix. Fa uns dies em van trucar per si necessitava menjar i els deia “Si em moro em moriré farta de menjar!” Tinc pa sec i me’l vaig torrant... no cal tou! Aquestes coses a mi no em suposen cap problema.
 
Com creu que acabarà tot plegat?

No ho sé, però s’ha de ser conseqüent i respectar les instruccions perquè si no... Esclar que ens en sortirem! Ara hem d’esperar com va aquest assaig nou de l'investigador Oriol Mitjà, de l'Institut de Recerca Germans Trias i Pujol, que està estudiant la manera com evitar la infecció dels portadors del virus. Fins aleshores, els que s’han contaminat cal que siguin responsables.