Cultura 30/07/2018

Ermonela Jaho torna a conquerir Peralada

La soprano enlluerna com a protagonista de ‘Thaïs’ de Massenet en una versió en concert amb Plácido Domingo

Xavier Cester
2 min
Plácido Domingo i Ermonela Jaho durant la interpretació de la versió concert de l’òpera Thaïs, de Massenet, al Festival de Peralada.

Peralada‘THAÏS’, DE MASSENET

FESTIVAL DE PERALADA 29 DE JULIOL

Alguna cosa deu fallar quan l’òpera de Massenet més programada a casa nostra és Thaïs : tres versions concertants en onze anys, l’anterior fa poc més d’un any abans de la presentada ara pel Festival de Peralada, amb la qual comparteix director i protagonista masculí. Aquesta abundor d’orientalisme de cartró pedra, espiritualitat d’estampeta de coloraines i sensualitat perfumada només és digestible amb dos protagonistes que transcendeixin les limitacions d’una partitura desigual, circumstància que només es va produir amb Ermonela Jaho.

Com ja va fer l’any passat com a Butterfly, la soprano albanesa va colpir el festival amb una interpretació d’una generositat, vocal i emocional, fora mida. Jaho té la intel·ligència de no forçar en els passatges més greus de la partitura, poc adients per a la seva veu, per desplegar amb llibertat totes les seves armes més impressionants: la veritat que emana de cada frase, l’esclat de l’agut, els pianíssims celestials, el dibuix perfecte de l’evolució del personatge, des de la seducció més irresistible de la cortesana fins a l’èxtasi fervorós de la santa, tot plegat va confluir en una encarnació memorable de Thaïs.

L’entusiasme comunicatiu, una projecció encara impactant, la curiositat omnívora i la impressionant capacitat de treball de Plácido Domingo són elements lloables per si mateixos. ¿Són, tanmateix, suficients per oferir una interpretació vàlida del monjo obsessionat per la cortesana? En el cas de l’Athanaël de Peralada, no gaire. La veu va sonar alguns moments massa fràgil, la dicció era confusa i el paper, tot i que l’ha encarnat en diverses ocasions, semblava poc apamat, amb passatges llegits per sobre, compensats per ben dosificats cops d’efecte i esclats temperamentals. Va ser un concert que poca cosa va afegir a la llegenda de Domingo.

Amb un lluminós instrument de tenor líric-lleuger que s’expandia sense problemes cap a l’agut, Michele Angelini va ser un magnífic Nicias, ben acompanyat pel cant flexible d’Elena Copons (Crobyle), Lidia Vinyes Curtis (Myrtale) i Sara Blanch (La Charmeuse), mentre Jean Teitgen aportava la necessària serenor com a Palémon i Marifé Nogales va ser una discreta Albine.

En un intel·ligent exercici de sinergies artístiques, el Festival de Peralada, amb el concert de Jonas Kaufmann i aquesta Thaïs, ha servit de postludi a l’aire lliure de la temporada del Teatro Real, les forces estables del qual van deixar una sòlida impressió sota la batuta d’un expert massenetià com Patrick Fournillier, un director que, per sort, sap que no és gens saludable abusar del sucre.

stats