Escenes d’una guerra que no es pot mirar

BarcelonaL’atemptat del 17 d’agost a Barcelona va propulsar l’obra de Michel Azama Croades del calaix dels textos que es podrien fer al de textos que s’han de fer amb urgència. El professor de l’Institut del Teatre Jordi Vilà va proposar d’escenificar aquesta “tragèdia grotesca” als alumnes del seu taller de final de grau, i l’estrena va ser justament el 4 d’octubre de l’any passat, després d’una vaga que va paralitzar el país. El terrorisme, l’efervescència política de la tardor passada i el drama dels exiliats van acompanyar el procés creatiu de l’espectacle i van anar omplint de nous significats aquest relat dur i colpidor sobre la guerra, l’èpica, el patriotisme i la violència. L’atzar ha fet que l’estrena professional de l’espectacle sigui després de la Diada, demà al teatre Maldà.

Croades és un fresc sobre un tema tan clàssic i tristament vigent com l’absurditat i l’horror de la guerra. La singularitat és que ho fa des d’una mirada humanista i no pas a través dels fets i les fites bèl·liques -de fet, ni tan sols se cita de quina guerra concreta parla, tot i que s’intueix que es refereix al conflicte del Pròxim Orient-, i també que utilitza personatges vius i morts d’èpoques molt diferents, des de fa vuit segles fins a l’actualitat. “És un pre-Mouawad”, diu Vilà per citar un referent conegut.

El fil conductor és la pèrdua de la innocència d’un noi. Comença jugant a pilota amb un amic, s’acostumen a viure en guerra i aviat se separen perquè queden en bàndols religiosos oposats. Un d’ells “passa a integrar-se a les files armades, a convertir-se en un assassí i a matar tot el que es belluga”, explica el director. Hi ha quatre personatges que mantenen la continuïtat al llarg de la trama però n’acaben apareixent fins a una quinzena, interpretats pels sis actors de la nova companyia La Ràtzia (Pere Aguiló, Laura Piñeiro, José Luis Oliver, Marta Nicon, Marc Tarrida i Gerard Vidal). Dos vells enterramorts actuen de mirada externa sobre la realitat.

Michel Azama (1942) és un dramaturg i professor teatral del Rosselló d’ascendència espanyola que, a més d’escriure les seves obres, ha traduït textos d’autors com Sanchis Sinisterra, Sergi Belbel i Josep M. Benet i Jornet. Antonio Simón ja va posar en escena Croades fa més de vint anys, en una adaptació que va ser premiada. Els joves de la companyia La Ràtzia, que tenen menys de 26 anys i per tant no han viscut ni de lluny un conflicte bèl·lic, han encarat l’adaptació de la manera més honesta: “Hem buscat endins i no enfora. Hem buscat la humanitat i no quadres o reportatges”, explica José Luis Oliver. En canvi, Azama, que escriu un text que “deixa poc marge a l’esperança”, diu Vilà, sí que va beure d’ Els desastres de la guerra de Goya. L’edició de Croades comença amb una cita que atribueix a Goya i que són dos títols de la seva sèrie de gravats sobre la guerra: “ No se puede mirar. Yo lo vi ”.