'Estafadoras de Wall Street': Jennifer Lopez és la convincent líder d'aquesta variant en femení d''Un dels nostres'

Crítica del film de Lorene Scafaria sobre un grup de 'strippers' que plomen uns milionaris

Direcció: Lorene Scafaria. Guió: Lorene Scafaria a partir de l'article de Jessica Pressler. 110 minuts. Estats Units (2019). Amb Constance Wu, Jennifer Lopez i Julia Stiles.

Si el Ray Liotta d' Un dels nostres arrencava la seva història amb el mític “Des de sempre havia volgut ser un gàngster”, les protagonistes d' Estafadoras de Wall Street podrien fer seu el “Que jo sé que he nascut per ser milionària” de Rosalía. A partir del cas real d'un grup de strippers de Nova York que es dedicava a plomar la cartera dels seus clients més rics, Lorene Scafaria porta a terme un vibrant film d'estafes que s'emmiralla en el cinema de Martin Scorsese per declinar en femení aquesta ambició de qui sap que només pot guanyar pasta gansa per dreceres poc legals. Així, el film ressegueix l'itinerari d'auge i caiguda d'una ballarina de club, la Destiny (Constance Wu), i les seves companyes que treuen profit, a la seva manera, dels milionaris. També com feia Un dels nostres, la primera part del film transmet l'excitació d'enriquir-se i mostra, alhora, la precisa metodologia per dur-ho a terme; la segona, en canvi, narra el declivi de la colla quan la cosa es complica.

Scafaria enfoca la pel·lícula des de la fascinació de la Destiny per la Ramona, una indiscutible Jennifer Lopez com a cap de totes elles. La directora no només converteix l'admiració d'una dona per una altra en l'eix del film, sinó que també soluciona així la sempre complexa qüestió de la mirada en un món, el de les strippers, basat en l'espectacularització dels cossos femenins. En la presentació de la Ramona, Lopez marca el territori amb un rotund número de pool dance. Scafaria la filma des del punt de vista de la Destiny, i així evita la tradicional objectivació d'un personatge que no deixa de seduir-nos per la seva innegable sensualitat. No només els homes queden fora del centre de la pel·lícula, sinó també les dones no racialitzades. Estafadoras de Wall Street atorga forma cinematogràfica a aquesta cultura d'apropiació d'un univers de luxe i consum per part de qui no ha gaudit d'aquests privilegis a causa del seu origen, una cultura que troba la seva expressió musical en el hip-hop i el trap i en figures com Cardi B, que no per casualitat té un petit paper al film.

Estafadoras de Wall Street també podria haver sigut una actualització de Showgirls, però el film renuncia a la crítica més cruenta a la violència contra les dones que implica aquesta mena d'indústria (i s'equivoca sobretot en com es distancia de la prostitució) per presentar les protagonistes des d'una òptica que no les vol vincular a la condició de víctimes. Almenys aquest punt de vista permet desposseir els suposats triomfadors del capitalisme institucionalitzat del seu vessant de glamur per reduir-los a la seva essència: la d'una colla d'imbècils dignes de ser estafats per les dones que objectivaven.