19/08/2012

Estiu, alegria, lapislàtzuli

2 min
Pau Debon va anar creixent durant l'hora i mitja de concert a Sant Feliu de Guíxols.

I arriba un dia que sa vida és un teatre que se diu felicitat. I arriba un dia que s'ajunten la fam i les ganes de menjar. Aquell dia de primavera i trinaranjus (d'estiu i vodka amb llimona, de fet), a la cronista festivalera l'envien a cobrir el concert d'un dels grups que la fan volar. Cau es sol de s'horabaixa, vermell i calent, i cap a Sant Feliu de Guíxols falta gent.

Són quatre recitals pel preu d'un, gentilesa del Festival Pròxims. Per aquest ordre: Standstill, Mazoni, Maika Makovski i els Antònia Font, que actuen de dos quarts d'una a dues de la matinada. Quan entro al recinte, a les onze, em trobo tres coneguts que em diuen que m'he perdut uns Mazoni "espectaculars". Sort que ho compensaré amb el sector mallorquí del cartell: la cantautora Maika Makovski (illenca amb sang andalusa i macedònia) i el grup de Joan Miquel Oliver i Pau Debon, encarregat de tancar la paradeta.

"Avui ens ha passat de tot -explica la Maika-. Se m'ha trencat la guitarra, hem perdut els plats... però no hem perdut l'alegria. Ni la mala llet". Ella esmenta l'alegria i a mi, que sóc tan impacient com mainstream , se'm fa la boca aigua pensant en els que vénen després. I alegria, ses òrbites en sincronia, i es ovnis se pinyen i deixen un cràter per sempre dins sa meva vida.

Maika Makovski té la sort de tenir la desgràcia de precedir els prodigiosos Antònia Font. Quan la noia s'acomiada, el públic no li demana ni un trist bis. Molts dels que han seguit els tres concerts des de les grades, o passejant per l'Espai Port Marítim (a tocar del mar), van agafant posicions damunt la plataforma que hi ha a l'altura de l'escenari. Jo mateixa guardo la llibreta de cronista a la motxilla i em preparo per deixar-me anar. Ha arribat l'hora de cantar, ballar i picar de mans sota les estrelles, wa yeah .

Me sobren paraules: els Antònia Font no són per descriure'ls, sinó per viure'ls. Ells tampoc parlen gens entre cançó i cançó, ni els cal: el cantant Pau Debon va dient "gracis", i gràcies. Una amiga em comenta que a Maó van fer una versió hardcore d' Astronauta rimador . A Sant Feliu també la toquen: la penúltima de la nit. Com a traca final, Calgary 88, potser la peça més narrativa que han parit mai. Tot just acaba el concert i ja els enyoro. Com segles de glaceres solitàries davallant mil·límetres cap as oceans.

stats