“Quan sortim del nostre món ens enduem molts disgustos”

BarcelonaAlaska i Nacho Canut semblen decebuts amb la humanitat quan s’escolta el nou disc de Fangoria, Canciones para robots románticos (Warner). “Sí, el segle XXI m’ha dut al desencant. Tot això de les guerres religioses i del fanatisme religiós m’ha fet pensar que l’ésser humà no va bé. Pensàvem que anàvem cap endavant, però de sobte m’he adonat que no”, diu Canut a la cafeteria d’un hotel barceloní. Per fer front al desencant, Canut i Alaska, que mig en broma es veuen com “unes iaies prenent el te”, han construït les dotze cançons del disc agafant-se al fetitxe de la intel·ligència artificial.

Hi ha algun sentiment que lligui les cançons d’aquest disc?

Alaska: No.

Nacho Canut: Bé, l’observació.

A.: Però no és un sentiment.

N.C.: La curiositat. El que faig és observar la raça humana, en la qual m’incloc, i hi veig coses que em criden l’atenció, com ara les passions de la gent en tots els sentits: per la religió, per l’amor, per la política.

A.: Quan fem un treball no sentim que hi hagi cap cosa sentimental implicada. És més racional.

N.C.: En tot cas, tristesa. Però és a posteriori, quan escolto les cançons. Quan estic component, no. No les faig per transmetre pena o tristesa, però quan les sento hi ha cançons que em recorden coses.

A.: A mi això em passa més amb les cançons que no són nostres.

N.C.: Acabo d’escoltar David Bowie i...

A.: Jo no puc escoltar-lo. Encara no puc. El disc Black star no sé quan podré tornar-lo a escoltar. És que és el disc d’algú que sap que s’està morint.

N.C.: Lou Reed es va morir i jo podia escoltar les seves cançons, no sentia cap mena de pena. I el mateix amb John Lennon, i mira que a mi Lennon m’agradava. Només em passa amb Bowie.

Estem parlant d’un panteó...

A.: És normal, per l’edat.

N.C.: Per l’edat i per la professió de risc a la qual es dediquen aquestes persones, sobretot abans.

En aquest disc, Canciones para robots románticos

N.C.: Sí. El segle XXI m’ha portat al desencant.

A.: Nosaltres ja estàvem desencantats el 1977.

N.C.: És que ara, tot això de les guerres religioses i del fanatisme religiós m’ha fet pensar que l’home no va bé. Pensàvem que anàvem cap endavant, però de cop i volta m’he adonat que no.

A.: Nosaltres vam començar el 77 molt identificats amb el glam i el punk, que no tenien res a veure amb l’esperit de Monterey ni de Woodstock. Ja vam créixer imbuïts de desencant.

N.C.: No future.

A.: Exacte. Probablement els anys 90 van ser una època molt lluminosa en el sentit musical. Hi havia el retorn de la música house, la cosa més psicodèlica, l’àcid, l’èxtasi. L’èxtasi va fer molt perquè tots fóssim més oberts i confiéssim en la condició humana, però és veritat que va ser una espècie de subidón momentani. Normalment no estem gaire identificats amb les nostres misèries, i per això crec que des de petits lloem la ciència-ficció en què hi ha com una mena de món de robots que se suposa que serà més ideal, però que no arriba mai.

N.C.: De totes maneres, la ciència, la raó i la sensatesa mai han estat tan defenestrades com ara. Sobretot la ciència. Potser és per internet, però veus que hi ha molta gent que no creu que la Terra sigui rodona, que ho pensen de veritat i que poden matar-te. El cas de Charlie Hebdo em va afectar molt, que passés això a França... O que de sobte insultin les dones pel carrer per anar vestides així o aixà.

A.: No som una línia evolutiva.

N.C.: I som una minoria. Llavors, és lògic estar desencantat.

A.: Sincerament, jo no n’esperava cap altra cosa.

N.C.: Doncs jo sí.

Que al disc us enganxeu d’una manera gairebé fetitxista a la intel·ligència artificial és una conseqüència d’aquest desencís?

N.C.: Sí.

A.: Aquesta és la clau: som fetitxistes de la intel·ligència artificial, i per això ens creiem que ens agradarà viure en un món així.

Però si ens posem distòpics, la intel·ligència artificial ens pot dur a Terminator

N.C.: Que així és com serà

A.: Exacte.

N.C.: Serà una distopia.

Al disc també hi ha certa preocupació pel pas del temps. I no només perquè comenceu amb Disco Sally

N.C.: Segur. Sí, nosaltres som Discos Sally. Som gent molt gran. Si ens veiéssim des dels 17 anys, bé, no, perquè nosaltres ja érem així, però hauríem pensat: "Aquests són molt grans per continuar". Quan teníem 18 anys els nostres ídols eren gent molt gran: Andy Warhol, Picasso, Dalí...

A.: Ni tan sols eren els més grans de la generació del rock. En els textos, ens fixàvem en els germans Álvarez Quintero o en Jardiel Poncela. Quan érem adolescents ja teníem aquesta cosa amb l’edat. Sobre la pèrdua, ja vaig escriure Mi mundo en desaparición, i tu, Nacho, La lenta desaparición del mundo.

N.C.: Amb els Pegamoides vam escriure Llegando hasta el final, on cantàvem: "Mientras tanto las hienas se ríen de mí / yo no tengo la culpa de ser tan feliz". És a dir, que ja estàvem amb el món contra nosaltres, i nosaltres en la nostra bombolla.

Musicalment seguiu confiant en Guille Milkyway i Jon Klein, que es reparteixen la producció del disc, sis cançons per cap.

N.C.: Abans eren quatre productors, i ara dos.

A.: En un conjunt de quatre, ells eren els extrems. I ens hem quedat amb els extrems, que crec que ens representen bé.

N.C.: En realitat, l’anàvem a fer amb el Jon, però després vam pensar que per què no amb el Guille. Volíem fer dues cançons amb el Guille, però ell ens en va donar sis, i a més, aquesta vegada ell mateix les havia compost per a nosaltres. Té una visió del que a ell li agradaria que fos Fangoria. Diu: "Fangoria ha de ser així, heu de fer això". Fins i tot ens va dir que el primer senzill havia de ser Disco Sally, però al final ha sigut Geometría polisentimental.

A.: I quan ens va dir que podia ser Fiesta en el infierno, que per a nosaltres és una cançó superlenta... Nosaltres som molt més com els barrufets maquineros. Quan ens posem a fer música ens encanta que sigui ràpida. I ell ens va dir que no, que ara la música és així.

N.C.: Per això és el productor.

A.: Però per al directe l’hem accelerat.

N.C.: Ens va molt bé, el Guille. Nosaltres tendim a ficar-nos en el nostre món. I llavors ell ens en treu i ens diu: "Ara les coses són així". I li fem cas.

És curiós, perquè a la cançó La marisabidilla, el escorpión y la que quita la ilusión

N.C.: Consells que mai vaig demanar. Però la cançó parla d’internet, que és una cosa diferent, quan et donen consells que tu no has demanat. La gent es creu amb la potestat de donar-te consells. D’acord, un consell sempre és ben rebut. El que passa és que normalment els consells es donen amb mala fe. Com quan et diuen que ja va sent hora de canviar de música perquè ja portem molts anys fent el mateix. En el cas de Guille, qualsevol consell ens va bé perquè és una persona que admirem, i per això treballem amb ell. Però aquesta lletra és per això d’internet, que ho patim.

A.: Abans era molt més difícil arribar a tenir l’opinió d’algú, llevat que te’l trobessis o que es prengués la molèstia de escriure’ns, perquè sempre hem mantingut una relació epistolar amb els fans. De fet, mantenim l’apartat de correus.

N.C.: Mai preguntem què li ha semblat el nostre disc a ningú. Ni a la meva mare ni als meus germans ni a ningú. Perquè no me’n refio. Penso que si em diuen horrorós, vaja, i si em diuen que és bo penso que m’estan fent la pilota. No m’ho crec. No llegeixo crítiques, perquè si és bona no me la crec.

A.: Tant si la crítica és bona com si és dolenta, estan basades en criteris personals d’algú que no ets tu; per tant, és igual.

Aquests dies hi ha hagut un bon enrenou a les xarxes arran de l’entrevista a El Confidencial,

A.: Els enrenous de les xarxes...

Et penedeixes d’haver dit això o segueixes mantenint el que vas dir?

N.C.: Punt 1: és que no recordo el que he dit. Punt 2: no puc parlar de política perquè no hi entenc. I tercer, jo ja em sento com Morrissey, quan va ser linxat pel New Musical Express. I ara, aquí, és a les xarxes. Jo ja no torno a parlar d’aquests temes si no és en privat.

A.: El problema de les entrevistes és que quan parles hi ha un principi, un punt mitjà i un final, i quan les han de publicar, les han d’editar. No estàvem parlant d’aquest tema.

N.C.: Nosaltres no parlem d’aquests temes.

A.: Estàvem parlant de la voluntat de les persones per tirar endavant, fins i tot en les situacions adverses, sense caure en victimismes, i vam posar-ne exemples emocionals, de nòvios que no et convenen, econòmics, de tot tipus. Però no estàvem parlant d’aquest tema.

N.C.: El que passa és que ells trien el que ells creuen...

A.: És un titular.

N.C.: Però han de pensar que hi ha persones al darrere. Jo tinc amics que estan en situacions així que diuen, escolta, tu...

A.: És que no és el que has dit. No és el que hem dit exactament, però no cal que matisem res, perquè semblaria que ens n’estem desdient, i això és molt lleig i molt trist.

N.C.: Això és una cosa d’internet, i jo les coses d’internet, aquests linxaments... Mira Stephen Fry, que també ha hagut de deixar Twitter. Són aquests linxaments que estan ara de moda... Però, bé, jo què sé, el món és així, cal acceptar-ho, i no passa res.

És estrany que no aprofiteu les entrevistes precisament per aclarir aquestes situacions.

A.: Quan veig algú que diu “perdó, jo no vaig dir això”, em causa rebuig. Primer, perquè és molt difícil també en aquest moment dir què és el que jo vaig voler explicar exactament. Llavors tornem a fer una altra entrevista a mitges i sembla que estiguem demanant perdó, quan no estàs demanant perdó perquè no has dit res del que s’ha interpretat com a tal. Per tant, val més deixar-ho. A més, encara que digués la barbaritat més gran, no crec que hagués de demanar perdó.

N.C.: Hem d’acostumar-nos a gent amb diferents opinions.

Més que això, potser, aclarir la postura que teniu en temes delicats com els desnonaments.

N.C.: En aquest tipus de temes no tinc una postura clara, perquè no els he estudiat. Em fastiguegen els famosos que aclareixen postures sobre temes delicats. Qui ets tu per aclarir una postura? Un tema delicat l’ha d’aclarir el que és president, un polític, una persona que treballa en economia, aquest és el que t’ho ha de dir.

A.: No, el que ell vol dir és que ja que sense moure un dit sembla que hem opinat...

N.C.: Si has opinat perquè ets d’un partit o perquè t’has posicionat, sí, però nosaltres no ens hem posicionat en res. Això no pot definir-me a mi.

Al principi del disc dieu que “la ironia s’havia d’acabar”. Seria un drama que s’acabés la ironia?

A.: No. Crec que estaria bé. Nosaltres som molt irònics en la nostra actitud davant la vida i en les nostres lletres i en tot, però no sé com definir-ho. No és la mateixa ironia que trobem de vegades en la societat quan, per exemple, les coses que fa 20 anys no procedien, i de sobte procedeixen perquè passen 20 anys i...

N.C.: El que abans era hortera ara és guai.

A.: Exacte, ara és guai, que divertit. Ho sento, a mi no em semblava divertit; m’agradava i punt.

N.C.: A nosaltres ens acusaven d’irònics quan dèiem que ens agradava Boney M., o que Marujita Díaz em semblava graciosa. No és irònic.

A.: No hi havia ironia en el que estàvem dient. Hi ha un grau de joc en la ironia que mai saps si les persones que estan dient que els agrada una cosa és perquè els agrada de veritat o perquè hi ha un punt d’ironia. Això a mi em fa posar una mica nerviosa.

N.C.: Per exemple, Duran Duran quan va sortir era un grup per a nenes que no agradava gaire, però de sobte toquen al Sónar. ¿Això és ironia o és que de veritat ells creuen que Duran Duran és un grup molt bo? No saps mai si això és irònic o no.

A.: És un joc complicat. Quan va morir Bowie vam recordar, perquè tenim edat suficient per recordar, les crítiques que llegíem quan érem petits, que deien que Bowie era un mamarratxo, un marieta pintat que ha vingut a destrossar el rock...

N.C.: O quan va ser nazi.

A.: Exacte, va ser nazi.

Bé, després, Bowie sí que es va disculpar dient que en aquella època nazi prenia massa cocaïna.

N.C.: Sí, però això no és excusa.

A.: Doncs això no m’agrada. Calladet estaves millor, no cal dir res. Estaves guapíssim i punt.

N.C.: Home, la veritat és que prenia massa cocaïna. És que els famosos que prenen cocaïna... les entrevistes han de ser un circ.

A.: Deuen accelerar-se i deu ser impossible aturar-los.

N.C.: I després no se’n recorden.

Guille Milkyway té una sensibilitat més pop, i Jon Klein, un toc més trance

A.: Sí, perquè el Jon ve del punk, del gòtic, i en la música electrònica del trance aquestes són les seves bases, que són bastant radicals.

Però les vostres lletres poden adaptar-se sense problemes als dos registres. Són intercanviables?

A.: Sí, això sempre ens ha semblat que ha de ser així.

Llavors, com decidiu quina lletra anirà amb quina música?

A.: T’asseus i la lletra surt. Tampoc és una decisió.

N.C.: L’única que vaig fer una mica com a exercici d’estil és La procesión va por dentro. És un exercici d'estil, així com gòtic, a la manera de Nine Inch Nails però amb text. És el mateix que vaig fer amb Autosuficiencia a Parálisis permanente, un exercici d’estil, i després Eduardo Benavente cantava el personatge perfecte. O el que vam fer Carlos Berlanga i jo amb Alaska a A quién le importa o Bailando. Són exercicis d’estil, i m’encanta fer-ne. Això és el que després et poden retreure: falta d’autenticitat. Perquè són exercicis d’estil. Amb Autosuficiencia em fa més cosa dir-ho, perquè hi ha gent per a qui aquesta cançó és molt important.

A.: A més, l’Eduardo la vivia.

La procesión va por dentro, que també té un toc gòtic, sembla el revers d’La procesión va por dentroAutosuficiencia

N.C.: M’encanta.

A.: En les cançons més positives del Nacho, en les d’autoafirmació com ‘A quién le importa’, ‘Ni tú ni nadie’, ‘Dramas y comedias’, en el fons està parlant de persones boges. Són persones boges que han decidit la seva veritat: “A quién le importa lo que yo haga, a quién le importa lo que yo diga”. Home, doncs sí, és veritat. Però, d’altra banda, tu t’has construït un món en el qual tu dius que això és així. Sí, són cançons molt positives, però també cal estar una mica boja per no conviure amb l’entorn i mantenir-te, que en el fons és una mica el que hem fet sempre. Som una mica autistes, ens hem creat un món a la nostra mida en el qual les coses que ens agraden ens agraden i les que no ens interessen no ens interessen.

N.C.: I quan sortim del nostre món ens enduem molts disgustos. És que el món que ens envolta és una font inesgotable de disgustos.

A.: Així que totes aquestes cançons que la gent veu com tan positives són més d’aïllament.

¿No trobeu que són una mica com les primeres de Lady Gaga, cançons d’afirmació per a gent que no trobava el seu lloc?

N.C.: Exacte, els little monsters, Born this way... Totalment. Per això tenim fans tan joves i tantes nenes sinistres, gòtiques.

A.: Suposo que són cançons amb què, quan tens 11 o 12 anys, et passa el mateix que a nosaltres quan Bowie ens deia “You are not alone”. Tenies 12 anys, i al col·legi amb l’uniforme pensaves: “Crec que m’ho està dient a mi”.

N.C.: I nosaltres tampoc ens venem com que som gent del carrer, com el veí del costat. Nosaltres som rares. Sempre ho hem sigut.

A.: Unes rares, i si t’agradem és perquè som rares

N.C.: I com més grans ens fem, ens fem més rares.

A.: Serem unes velles rares, i això és més inquietant encara.

N.C.: Jo em veig com Fernando Fernán Gómez, un senyor rondinaire. Llavors penso què veurà la gent en nosaltres? Doncs dues iaies Discos Sally que són molt rares i que diuen coses molt rares.

A.: Doncs el que vèiem nosaltres en Warhol.

N.C.: O el que jo veia en Leonard Cohen. Jo hi veia un senyor així amb un vestit, amb un barret i deia: però, i això? I que de sobte feia techno. Ves per on, aquest senyor és molt interessant.

Quins cantants d’ara us criden l’atenció i us connecten amb la realitat?

N.C.: Jo sóc molt seguidor de Wilco...

Wilco també comencen a ser senyors grans...

N.C.: Sí, és veritat. Escolto molt rap, i, tot i que no em connecta amb la realitat perquè la realitat que m’estan explicant no és la meva, em distreu.

A.: Després hi ha una altra realitat, la dels clubs, on canta La Prohibida, que et connecta amb una realitat que està molt influenciada pels anys 80. És una realitat molt retro. Són gent de 20 anys que posen música molt antiga a les seves festes.

N.C.: I grups joves amb els quals tenim tracte, com els Toy o els Horrors, és que són molt retro.

A.: Trajano! podrien ser al 83 fent una música més fosca. Hidrogenesse ja comencen a ser dues senyores com nosaltres. Quan fem el concert de Barcelona amb Hidrogenesse serem quatre senyores prenent el te.

N.C.: Ara escolto els Grimes i no em diuen res. El meu disc favorit de l’any passat és el dels New Order, i quina edat tenen els New Order?

A.: El que estic esperant amb candeletes és el de Daphne Guinness, que és una senyora de gairebé 50 anys produïda per Tony Visconti.

N.C.: Jo com a contacte amb la realitat tinc BBC News, The Economist, la premsa internacional. Estic subscrit a tot, ho llegeixo tot. La realitat està fragmentada. Ja no hi ha uns Beatles que ho aglutinin tot. Ara tot està molt més barrejat, més segmentat.

Taylor Swift o Miley Cyrus?

N.C.: Miley, Miley, Miley.

A.: Miley.

N.C.: El disc que ha tret amb els Flaming Lips és el meu disc de l’any. Tot i que Taylor Swift no em desagrada.

A.: Però Miley és molt més interessant. Has vist les fotos amb Terry Richardson, amb la mamba negra?

N.C.: Però nosaltres som dues maduretes que estem mirant. Això ho hauries de preguntar a una nena de 15 anys, i et dirà: “Taylor Swift, que allò altre no ho entenc”. Però nosaltres no som nenes de 15 anys.

A.: I com que no som nenes de 15 anys, ens agrada més Miley.

N.C.: El que passa és que Taylor Swift té la gràcia aquesta que s’envolta d’aquestes models mig lesbianes que són totes amigues, i això m’encanta. I ella és molt total. Però la música, com que la fa aquest Max Martin, que és el que els hi fa a totes... A més, Miley està molt boja.

I en Justin Bieber hi confieu?

A.: No.

N.C.: A mi sí que m’agrada.

A.: No tinc res en contra dels seus productes i personatges, però no m’arriba gens. M’interessa més Taylor Swift que Justin, perquè ell tira més cap al R&B, amb els rapers... Això a mi no m’interessa musicalment. M’agrada més que vagin cap a un pop que no se sap per on sortirà.

N.C.: Com Katy Perry. I m’encanta Lana del Rey.

A.: Oh, Lana del Rey, sempre amb el cigarret als llavis en un món on el tabac és gairebé pecat. I fent aquestes versions de Twin Peaks. Lana del Rey súper a favor.

N.C.: Però no és per a adolescents. És per a gent gran.

A.: És per a adolescents turmentades. Que normalment si ets adolescent i estàs pel que has d’estar estàs turmentada. Una adolescent feliç és una incongruència, per això ningú vol tornar a l’adolescència. Lana del Rey és perfecta.

N.C.: És perfecta, encara que ha tret tres vegades el mateix disc. Però no passa res.

Per cert, sou molt de Star Trek i acabeu el disc amb Star TrekLarga vida y prosperidad

N.C.: No, no.

A.: Ni de nosaltres com a grup ni de nosaltres amb les nostres parelles. No, no.

N.C.: Parlo que quan se separen coses...

A.: ...que és millor desitjar llarga vida i prosperitat...


N.C.: ...que acabar malament. Llarga vida i prosperitat. És la teoria del senyor Spock i de Vulcano. Com que ja he parlat de l’infern a Fiesta en el infierno, que és on celebren la degradació, aquí diem que celebraran una cosa diferent a Vulcano.

A.: Al cap i a la fi, la filosofia vulcaniana és molt semblant a aquesta intel·ligència artificial que tant trobem a faltar. La filosofia vulcaniana és racional. És: a veure, aquest sostre està a punt de caure. Puc salvar tres persones. Quines són les tres persones més preparades perquè després puguin seguir la seva vida? Aquesta és la selecció. És una mica eugenèsic en aquest exemple, però la filosofia vulcaniana és sempre que el bé de la minoria o d’un no pot estar per sobre del bé de la majoria.

N.C.: Això és una cosa terrible.

A.: Per què? Per això el senyor Spock, que és mig humà, està ple de conflictes i de contradiccions. Quan el seu pare li diu: “Aquests ximples que són els teus amics no valen per a res i hauries de ser aquí sent el príncep d’aquest planeta”. I ell diu: “Ai, no, és que són els meus amics”. És aquella humanitat que tenim.

N.C.: Però, bé, és un missatge optimista, el de llarga vida i prosperitat. No és que ens hàgim de separar. No ho havia pensat.