Fernando Alfaro posa tota la sang a la graella

BarcelonaTant amb Surfin’ Bichos i Chucho com en solitari, Fernando Alfaro (Albacete, 1964) ha deixat un rastre d’incerteses, tempestes i amors als límits de la supervivència. Tot plegat en un cançoner, un dels més imponents de la música espanyola dels últims trenta anys, que és com el llibre sagrat d’una religió antiga. Ara Alfaro ha recollit els trossos de la seva obra i els ha reconstruït en clau acústica a Sangre en los surcos (Universal, 2018), un disc “espartà” amb 21 cançons, de les quals quatre són noves i la resta de treballs anteriors, i que aquest dissabte presentarà a La [2] de l’Apolo (21 h) acompanyat del que ell en diu el seu “Dark Folk Trio”.

Diu Alfaro, instal·lat a Barcelona des de fa una dècada, que va arribar un moment que tenia “la necessitat artística de tornar a formes més simples” i a un llenguatge “més explícit” per deixar d’encriptar una autobiografia que era present a les cançons. “Però era com un llenguatge en clau”, recorda. Precisament una de les composicions noves, Dominó, ofereix les claus per interpretar l’obra i la vida d’Alfaro, és la seva pedra de Rosetta. Hi explica, per exemple, que abans d’enregistrar Hermanos carnales (1992) tenia “la sensació que havia comprat tots els números” per haver-se infectat del VIH. Ho recorda des del 2018, viu i en una etapa artística de “postmaduresa”, reflectida en cançons noves que parlen “del pas del temps, de la mort, però per sort barrejada amb amor”. “És una manera de plantejar la idea de la mort com una raó per a l’esperança”. Curiosament, és una temàtica que ja ressonava en el segon disc de Surfin’ Bichos, Fotógrafo del cielo (1991), concretament en cançons com Un alud de septiembre, Mi refugio i Siempre lo mismo, que també inclou a Sangre en los surcos, un títol inspirat en el disc Blood on the tracks de Bob Dylan.

Una referència més profunda en l’àlbum és la sèrie de discos American recordings de Johnny Cash. “Era la referència pel que fa a la forma, al fet que les cançons es toquin bàsicament amb guitarra acústica, però sobretot per la càrrega emocional amb què s’hi enfrontava Johnny Cash, fins i tot quan cantava versions com Hurt, portant-les a la seva biografia -explica Alfaro-. Ell tenia unes motivacions emocionals per cantar-les, i aquesta aproximació és el que he intentat fer amb les meves cançons”.

Sangre en los surcos, doncs, és un passeig per la biografia emocional d’Alfaro. No és un relat lineal, sinó un camí revirat, “ple d’intrahistòries”. “Hi ha tres cançons, de diferents èpoques, inspirades en la relació amb el meu amic Ricardo, un exemple vital, i en la seva mort prematura: Magic, Ricardo Ardiendo i Sangre en los surcos. I n’hi ha també que han acabat al disc per raons no previstes, com ¿Qué clase de animal? : “Quan estava gravant el disc, em van trucar perquè els de la sèrie Narcos volien fer servir la cançó. I de sobte vaig tenir ganes de tocar-la. Ara bé, els diners que m’oferien em semblaven rídiculs i els en vaig demanar més. Al final no va sortir...”.

La vida que marca

Sangre en los surcos és un disc que segurament no existiria sense l'interès de la discogràfica Universal i en cap cas si fa uns anys Fernando Alfaro no hagués decidit treure's la timidesa de sobre per fer concerts tot sol amb la guitarra. “Una persona d'Universal a la qual no coneixia personalment però que m'havia vist en concerts acústic, em va fer la proposta –relata Alfaro–. Però jo no volia fer el típic unplugged de versions acústiques. A més, ja tenia quatre o cinc cançons noves, així que hi vaig posar algunes condicions”. Una era incloure aquests temes nous. Una altra, que el repertori i el productor el triaria ell. I amb la referència del que havia fet el productor Rick Rubin amb Johnny Cash, Alfaro va decidir que la producció la faria Paco Loco, amb qui ja havia treballat a l'últim disc de Chucho, Los años luz (2016).

“Jo sabia que fer aquest disc seria molt emotiu, molt fotut en alguns moments, perquè estava rescatant les parts de la meva vida que més m'han marcat, i que, per tant, emocionalment seria un camí difícil. Per això vaig triar el Paco, perquè jo sabia que ell ho gestionaria bé”, diu. Finalment, a l'estudi del productor asturià a El Puerto de Santa Maria es van enregistrar dos terços del disc, i la resta de les cançons les va produir a Barcelona Darío Vuelta, que ja havia treballat amb Alfaro a Saint-Malo (2015).

Pel que fa al repertori, l'autor de ¡Fuerte! i Gente abollada va remenar una llista mental de gairebé setanta cançons, si fa no fa les que havia estat tocant des que fa catorze anys va atrevir-se a fer concerts en solitari. “Si no ho havia fet abans va ser per timidesa. Jo estava acostumat a tocar amb bandes, i fins i tot així recordo que la primera vegada que vaig pujar a un escenari amb un grup ho vaig passar molt malament, va ser horrible”, diu. Amb aquest precedent, Alfaro necessitava una empenta per decidir defensar tot sol un repertori acústic. Va ser Nacho Vegas qui va encoratjar-lo, “el millor padrí” que podia tenir. Amb ell va compartir una gira l'any 2004 durant la qual va comprovar que tot plegat “funcionava, també a nivell vital”: “Podia anar tot sol amb la guitarra i agafar un tren per anar a tocar a qualsevol lloc, podia tocar el repertori que volgués, canviar-lo a mig concert, improvisar, interactuar amb el públic... tot això em donava una llibertat que compensava el fet de no tenir una banda darrere”.

El relat de Sangre en los surcos no és cronològic, sinó temàtic, o emocional. En cap cas és un grans èxits amb roba acústica, tot i que hi són representats gairebé tots els discos d'Alfaro, tant en solitari com amb Surfin' Bichos i Chucho. Tanmateix, crida l'atenció que només hi hagi una cançó de Los diarios de petróleo (2001), l'obra mestra de Chucho. La raó, aventura Alfaro, potser és la naturalesa especial d'aquell disc. “Normalment sempre he compost les cançons amb la guitarra acústica i la veu, però les de Los diarios de petróleo les vaig fer amb un seqüenciador que havia comprat. En aquella època no podíem assajar molt, així que vaig fer totes les demos tot sol amb el seqüenciador i la guitarra. Potser és per això que només hi ha una cançó de Los diarios de petróleo, encara que en directe sí que n'he tocat algunes en format acústic”, explica.

Sangre en los surcos és un capítol fonamental de l'autobiografia musical d'un dels compositors més personals del pop-rock espanyol, una mena de profeta de la tempesta que ara, en la “postmaduresa”, reflexiona posant tota la sang a la graella, també sobre el mateix ofici de músic i la seva “fàbrica d'idees mortalment inútils”, com diu a la cançó Saariselkå stroll. “És que no estàs arreglant el motor d'un cotxe ni produint aliments. Simplement fas coses que, sobretot vist el que ha passat en aquests anys de crisi econòmica, només són uns i zeros. La sensació que ens ha quedat a molta gent que ens dediquem a la música, i més en un país on viure d'una feina com fer cançons és molt difícil, és que estem molt poc valorats. Això passa també en altres sectors com la literatura i el periodisme. Ara bé, per a fàbrica d'idees inútils... Twitter”, diu rient Alfaro abans de reconèixer que ell sempre cau dret. “Alguna vegada m'he plantejat dedicar-me a altres coses, perquè cal tenir molta voluntat per continuar contra vent i marea, literalment, però al final m'he adonat que el que sé fer és això”, conclou.