MÚSICA

Ferran Palau, el ‘crooner’ de suburbis misteriosos

L’amor, el soul i ‘Twin Peaks’ conformen ‘Kevin’, el nou disc del músic del Baix Llobregat

Ferran Palau (Esparreguera, 1983) és un “obsés” del cinema de terror. “Quan era petit un dels regals més guapos que em van fer els pares va ser poder comprar una pel·lícula a la setmana durant un any. Va arribar un moment que ja havia visitat tots els videoclubs d’Esparreguera i Olesa i ja no sabia què agafar, però sí, vaig fer-me una bona col·lecció de pel·lícules de terror”, recorda. També considera Julio Iglesias “un referent”, algú que “és una obra d’art en si mateix i que és tan carismàtic que no ha de fer gran cosa perquè flipis”. A més, Palau reivindica les cançons d’amor que parlen “d’un amor tranquil, quotidià, real”, com el que el músic del Baix Llobregat té amb Louise Samson, la dona amb qui ha compartit el grup Anímic i amb qui en realitat ho comparteix tot des de fa quinze anys.

Visca l’amor i visca Ferran Palau, que triomfa en l’estrena del disc ‘Kevin’ a Vic

Tot plegat conflueix en Kevin (Hidden Track, 2019), el disc amb què Ferran Palau dona continuïtat al magnífic Blanc (2018) i certifica que l’autor de Santa ferida (2015) ha passat de les boires de paisatges de rondalla a convertir-se en un crooner de suburbis misteriosos. “ Blanc ha marcat un abans i un després en mi pel que fa al públic i a aprendre a comunicar-me. Portava molts anys cap endins, i de sobte he sortit de la bombolla i he vist que hi ha gent que respon i que canta les cançons. En tots els anys que porto fent música no m’havia passat mai”, admet Palau, que novament ha treballat amb el seu cosí, Jordi Matas, i amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril), un triangle artístic que sembla indestructible. Kevin és un disc lluminós i alhora misteriós, com “algun cinema de terror actual”.

“S’estan fent pel·lícules de terror molt diürnes, filmades en dies radiants, com les d’Ari Aster, el director de Hereditary, i això em flipa perquè el terror nocturn arriba a cansar, cansa els ulls de tanta foscor. En el disc no hi ha terror, però sí que hi ha misteri”, adverteix. El fil misteriós connecta amb Twin Peaks de manera directa mitjançant el teclat que es va fer servir per gravar la banda sonora de la sèrie de David Lynch: “Hem utilitzat el mateix model de teclat. Això és cosa del meu cosí. Molts concerts de la gira de Blanc els començàvem amb la banda sonora de Twin Peaks, i el Jordi va començar a mirar quin teclat es va fer servir aleshores, fins que el va trobar a internet i el va comprar”, explica Palau.

La influència del soul d’ara

Tot va agafant sentit quan a aquest vel de misteri vaporós l’acompanya la sensualitat del soul. “Porto tres o quatre anys escoltant soul d’ara, com el de Frank Ocean. És un soul que es mescla amb la música urbana, el hip-hop, el trap. I això s’escola bastant en les meves cançons”, detalla un músic que també busca un component més sexi, com el que aporta el baix de la cançó Què serà de mi?, “més Stevie Wonder”: “És guai, perquè en català, tret d’en Guillamino, potser no s’ha fet gaire. La sexualitat catalana sempre és com més marrana, més destralera. Jo no tinc un aspecte de crooner sexi ni vull tenir-lo, però sí que hi ha alguna cosa d’això en la meva música”.

Res no és explícit en les cançons de Kevin, o sí: el disc comença amb una poderosa declaració d’amor, condensada en el primer vers d’ Univers: “T’estimo com estimen els adolescents”. “Per a mi hi ha dues menes de cançons: les d’amor i les de mort. No hi ha més misteris ni temes interessants que es puguin explicar en una cançó. En el full de promoció del disc fem servir una etiqueta que va inventar la Louise, la meva dona: easy loving. És la reivindicació d’un amor tranquil, quotidià, real. Les cançons d’amor sempre van sobre la ruptura o sobre l’enamorament dels primers dies. Però de l’amor de veritat no se’n fan cançons. I és l’amor que tinc i l’amor que he d’expressar. Va d’això. A més, dir-li que l’estimes com estimen els adolescents a una persona amb qui fa quinze anys que estàs és una passada, poder-ho dir i dir-ho de veritat”, assegura Palau.

Més continguts de