Música
Cultura 17/04/2016

Florence + The Machine, la diva sense maquillatge

Crònica del concert de la banda de la cantant britànica Florence Welch al Palau Sant Jordi

Olga àbalos
2 min
Florence Welch durant el concert al Palau Sant Jordi

BarcelonaCom qui entra per la porta del darrere com per no ser descoberta, Florence Welch, cantant i ànima de Florence + The Machine, va fer la seva entrada pel fossat de l’escenari, saludant i petonejant el públic de les primeres files. I com una nimfa àgil i caminant de puntetes va pujar les escales de l’escenari del Palau Sant Jordi on va actuar davant de deu mil persones (segons dades de l’organització).

Era el seu primer gran concert a Barcelona, després d’haver actuat en els darrers anys en sales com Bikini o en el Primavera Sound, i la confirmació que s’ha convertit en una diva capaç de mobilitzar una massa considerable més enllà de la seva Anglaterra natal. La magnitud de la cita, però, la va compensar com és ja habitual actuant descalça, gairebé sense maquillatge i amb poca roba per protegir-se: un vestit de transparències amb un lloro tropical brodat a la cintura li cobrien pocs centímetres de pell. L’acompanyaven a l’escenari una banda d’onze músics –una petita orquestra amb secció de vents, dos teclistes i arpista– i una cortina gegant de lluentons. La música tenia tots els números per ser la gran protagonista de la nit.

Florence + The Machine presentaven el tercer disc, 'How big, how blue, how beautiful' (2015), la major part del qual compost durant el temps de descans que Welch es va prendre després del desgast personal que li va suposar l’èxit de l’anterior, 'Ceremonials' (2011). Un disc de nou farcit de melodies de pop orquestral que passen de la calma a l’exaltació en pocs segons i de lletres que parlen de sentiments extrems. Musicalment això es transforma en una muntanya russa d’intensitats amb tornades explosives, amb la banda funcionant a ple rendiment, i que, precisament, va ser un dels leimotivs del concert i va ajudar que les gairebé dues hores que va durar passessin ràpid. També hi va contribuir que Welch no deixés mai de córrer de punta a punta de l’escenari, ni de saltar ni de ballar amb aquell estil a mig camí entre la improvisació infantil i Kate Bush.

Hiperactiva i molt comunicativa, Welsh va anar desgranant el darrer treball, farcit de 'hits' àmpliament corejats com 'Ship to wreck', 'Delilah' i 'Mother'. L’enèrgica 'Queen of peace 'va servir per aixecar el concert després d’un petit recés a la meitat de l’actuació amb 'How big, how blue, how beautiful', 'Long & lost' i 'Cosmic love', del disc de debut, 'Lungs' (2009). Temes d’aquell disc com 'You’ve got the love' i 'Dog days are over' van acabar d’exaltar la concurrència al final del concert, tot i que a la britànica, que fins llavors havia mostrat una gran solidesa com a cantant, li va passar factura l’exigència física que li suposa la seva nuesa escènica.

'What kind of man' i 'Drumming song' van copar un bis en el qual Welch va rememorar la primera vegada que va tocar a Barcelona i va agrair el camí recorregut fins arribar al Sant Jordi: “'We made it!'”, va dir. Sí, ho ha aconseguit!

stats