Sondheim no s'acaba mai. Les seves obres són retrats de les contradiccions humanes, de la infelicitat, de les decisions equivocades. Després de Golfus de Roma , Sweeney Todd i A little night music , Mario Gas aborda el seu quart Sondheim, Follies , segurament l'obra mestra de l'autor, cim de creativitat, concentració de tots els seus grans temes i destil·lació de la grandesa del seu teatre.
Estrenada el 1971 en un mític muntatge de Harold Prince (amb Yvonne De Carlo i Alexis Smith!), Follies parla amb cruesa i insòlita fondària del pas del temps encarnat en un vell teatre de varietats que ha de convertir-se en garatge. Però els seus anys d'esplendor reviuran durant una nit gràcies als artistes que hi van triomfar i que s'hi retroben convidats pel productor. Allà es desfermaran els records de les dues parelles protagonistes, marcades a foc per una dolorosa equivocació sentimental del passat. La insatisfacció, com sempre en Sondheim, és troncal a Follies , i, com sempre, Mario Gas serveix les seves paraules i la seva música amb absoluta netedat, força i clarividència. El seu és un muntatge d'una mestria poc freqüent en aquest país, amb un repartiment sensacional i que podria programar-se perfectament a Broadway. Per la idiosincràsia de la peça -pensada per al lluïment particular de cada actor- cal la connivència d'una companyia brillant. I Gas la té. Tots assoleixen un gran nivell, sobretot els quatre protagonistes, per la seva força torrencial i la versemblança que injecten als seus rols. Vicky Peña, Carlos Hipólito, Muntsa Rius i Pep Molina fan meravelles amb els seus respectius solos.
Gas juga a fons les cartes que Sondheim li proposa i carrega amb munició pesant la connotació metateatral del text. Follies és teatre sobre el teatre i Gas omple el muntatge d'una poderosa càrrega simbòlica. El director confia en Massiel per al paper de Carlota, una diva ancorada en el passat que canta un energètic i divertidíssim I'm still here . I també fa pujar a l'escenari Asunción Balaguer -86 anys- per regalar-nos l'encantador Broadway baby. L'ensordidor aplaudiment ens brolla de l'ànima. L'entrega de la companyia és tan contundent que, fins i tot amb la interrupció de l'obra per problemes de so, en surt victoriosa. Quan s'enfila el segon acte i l'acció conflueix en la dissort dels protagonistes, l'espectador queda hipnotitzat per la lúcida fletxa fatalista de Sondheim, que retrata la solitud i el descontentament humans, tant amb el burlesc de la revista ( Buddy's blues ) com amb el dramatisme més desesperat (Live, love, laugh ).
Follies és un muntatge memorable que, si les coses anessin com han d'anar, hauria de fer temporada a Barcelona i esgotar localitats. Ningú s'hauria de perdre aquest homenatge al teatre, aquest últim xou que, malgrat tot, exclama amb veu ensordidora que l'espectacle ha de continuar.