Foto Colectania revela les línies de les obres mestres de la fotografia
S’exposa per primer cop a l’Estat una selecció de la prestigiosa col·lecció Gilman i González-Falla
BarcelonaTot va començar amb tres fotografies d’Eugène Atget que Sondra Gilman va adquirir als anys 70 al descobrir l’obra del fotògraf francès. Més de quatre dècades després, Gilman i el seu marit, Celso González-Falla, han aplegat més de 1.500 imatges en la que està considerada una de les col·leccions d’art fotogràfic més importants del món, amb obres de tots els grans mestres i totes les èpoques. Un patrimoni cultural que s’exposarà per primera vegada a l’Estat gràcies a la mostra La bellesa de les línies, des d’avui fins al 29 de setembre a Foto Colectania, a Barcelona.
Produïda pel Musée de l’Elysée de Lausana, l’exposició reuneix 120 imatges de la col·lecció Gilman i González-Falla amb obres de tòtems de la fotografia com Man Ray, Robert Mapplethorpe, Nan Goldin, Cartier-Bresson, Robert Doisneau, Rineke Dijkstra, André Kertész, Alexander Rodchenko... La llista és impressionant per si mateixa, però La bellesa de les línies no és una selecció dels millors cromos sinó una invitació a contemplar la història de la fotografia d’una altra manera. “És un viatge poètic i oníric a través d’aquestes obres mestres amb la línia com a element organitzador -explica la comissària Tatyana Franck-. Les línies són molt visibles en les arts gràfiques, però sovint s’obliden rere la il·lusió d’un món representat per la fotografia, però amb aquesta mostra les volem treure a la llum i apreciar la força de les imatges més enllà del seu context històric, posant el focus en els valors formals”.
El discurs expositiu de La bellesa de les línies divideix les obres en tres àmbits formals. El primer és el de les línies rectes en què abunden els paisatges industrials que evoquen la fascinació que sentien artistes de la primera meitat del segle XX com Walker Evans, Thomas Struth i Margaret Bourke-White pels avenços tecnològics i les grans urbs verticals. “En aquesta primera part la fotografia magnifica la realitat gràcies a la frontalitat, la verticalitat i els paral·lelismes -diu Franck-. Però en la mostra també trobem fotografies crítiques amb la societat industrial com la de l’Empire State de Lewin Hine, que denuncia l’explotació infantil i dels treballadors”.
També hi ha fotògrafs a la recerca de la vida espontània en obres en què les línies ja no són rectes i sinó que vacil·len i s’inclinen fins a convertir-se en corbes. Seria el cas de Robert Doisneau, que obre aquesta part de l’exposició amb un joc de mirades còmplices. O d’artistes com Edward Wenston que, com diu Franck, “utilitza el cos humà per destacar el valor de la línia corba”. La tercera part és la dedicada a l’abstracció, que tracta de “veure la fotografia abans que l’objecte que representa”, diu la comissària. Aquí, afegeix, autors com Aaron Siskin, Ray K. Metzker i Harry Callahan busquen “una manera de fotografiar el món per veure-hi només les seves línies abstractes i trencar amb la realitat intuïtiva”.
El conjunt denota el marcat eclecticisme de Gilman i González-Falla, que asseguren que el principi que ha regit les seves adquisicions ha sigut “el plaer” que els aportava. “La col·lecció ha estat sempre inspirada per l’amor”, resumeix Gilman, que en algun moment es refereix a les fotografies com els seus “bebès”. La majoria es conserven a la seva casa de Nova York, que Mario Rotllán, president de la Fundació Foto Colectania, descriu com “un paradís per als amants de la fotografia” amb obres mestres penjades a totes les parets de la casa excepte als lavabos de Gilman. “Tenen l’escala més bonica del món. Pujant els cinc pisos de casa seva corres el risc d’oblidar on ets, de tantes obres com tenen a les parets”, explica Rotllán. “Tenim un problema d’espai, la veritat -reconeix Gilman-. Però no podem deixar de comprar, és una addicció. Fa tres mesos que vam comprar l’última obra”. Sigui com sigui, el matrimoni no es veu com el propietari de les fotos sinó com el “custodi”. “Tenim l’obligació amb els autors de treballar perquè siguin vistes el màxim possible. No són la nostra propietat perquè no es pot posseir l’art”, diu González-Falla.
