FOTOGRAFIA

Fotografia: les 10 cites que no et pots perdre a la tardor

Manolo Laguillo i Tanit Plana a La Virreina, els festivals Panoramic i InCadaqués i altres 'hits'

Valdrà la pena sortir de casa per endinsar-se en l’allau de propostes fotogràfiques dels pròxims mesos, des de la tradicional exposició del World Press Photo al CCCB i l’oferta de La Virreina, Foto Colectania i el Kbr de la Mapfre fins a festivals com ara l’InCadaqués i el Panoràmic.

1. Manolo Laguillo, més que el cronista dels canvis de Barcelona

LA VIRREINA

La pandèmia ha afectat la manera com la gent percep Barcelona. El fotògraf Manolo Laguillo (Madrid, 1953) en va fer la prova: va ensenyar als amics algunes de les fotografies de diferents punts de la ciutat fetes durant el confinament i li va sorprendre que no els identifiquessin. “Això vol dir que normalment quan mirem més enllà dels tres o quatre metres que tenim davant mirem avall i no amunt”, afirma el fotògraf amb motiu de l’exposició que li dedica La Virreina a partir d’aquest dimecres. Malgrat tot, el públic sí que trobarà en les seves fotografies punts de la ciutat que és impossible no reconèixer, com ara la Rambla, la Casa Amatller, la Casa Batlló, la Sagrada Família i les característiques pantalles acústiques de la Gran Via. “Són un document fotogràfic força inèdit”, afirma el director de La Virreina, Valentín Roma, que no tenia previst incloure-les en el recorregut. “Hi ha hagut moltes imatges dels carrers buits, moltes imatges de premsa i domèstiques, però ens semblava que havíem de donar una importància substancial a la mirada d’algú que ha fotografiat amb tanta insistència i rigor la transformació de Barcelona durant els anys 80 i 90 aplicada a un context molt específic”.

Per a Roma, Manolo Laguillo és també “un dels grans fotògrafs documentals europeus” i ho ha volgut mostrar amb altres projectes desenvolupats en països com el Japó, els Estats Units, Mèxic, Itàlia i el Líban. Precisament les fotografies japoneses que hi ha a la sala inicial condensen els interessos de Laguillo quan fotografia una ciutat: “El contrast entre una ciutat gran i una altra petita –com diu ell mateix–. El que m’interessa no és tant la gent sinó els espais que condicionen la vida de la gent. El que podríem anomenar la fisiologia de la ciutat, com si els carrers són amples o estrets i si els edificis són alts o baixos. Generen uns espais que condicionen els estats d’ànim, la biografia de les persones que els habiten”.

L’exposició inclou 27 projectes, vuit dels quals són inèdits, i un tast del projecte sobre les ciutats entre Occident i Orient que ha començat a Trieste. En paral·lel a la ciutat de Barcelona, els treballs de Laguillo també documenten com ha canviat Espanya des dels anys 80, a través de projectes dedicats a ciutats que ell considera que no estan ni en el centre ni del tot en la perifèria, com ara Zamora, Càceres, Terol, Ciudad Real, Jaén, Sòria i Palència. El canvi també es troba en les fotografies de centrals nuclears, com ara Vandellós I i Zorita, perquè són una imatge de l’energia que va fer possible aquest canvi, i en altres treballs dedicats als estralls de la gota freda a Bilbao el 1983, els afores de Madrid i l’estret de Gibraltar.

2. Els adolescents i la seva ràbia, segons Tanit Plana

LA VIRREINA

La fotògrafa Tanit Plana va decidir que respondria a l’encàrrec que li va fer La Virreina amb els adolescents i va desenvolupar el projecte amb els seus codis: va trobar els nois de classes socials diferents que apareixen en els 74 retrats que formen la mostra Puber a partir d’un càsting convocat a través d’Instagram. La mostra també inclou una playlist de Spotify amb les cançons que més estaven escoltant en aquell moment –era un requisit per participar-hi– i una compilació de vídeos de l’aplicació TikTok. Una altra condició era que havien de pensar molt bé com volien ser retratats. “Havien de decidir la roba i el pentinat, i si volien portar algun objecte”, explica Tanit Plana. Com a contrapunt, ella els va retratar en llocs ruïnosos per representar “la merda de planeta” que els queda després dels estralls que hi han provocat les generacions dels seus avis i els seus pares. Curiosament, aquests llocs plens de deixalles i males herbes poden recordar els d’algunes fotografies de l’exposició de Manolo Laguillo. 

Tots els nois dels retrats miren a càmera i no somriuen. “El gest agafa una mena de serenor i gravetat –explica Plana–. Els de la generació Z estan molt cabrejats per com està el món. Estan molt compromesos més enllà de com nosaltres ho entenem. Tenen moltes ganes d’estar presents i ser actius, i això m’ha sorprès molt”. Abans de retratar-los va estar en contacte amb ells per “entendre amb qui dialogava”. D’entrada, el ventall d’edat del càsting era d’entre 9 i 19 anys, però no va ser excloent quan es van posar en contacte amb ella nois més grans. “Adolescent és qui pren la paraula i se sent interpel·lat pel projecte”. De fet, creu que la gent de la seva edat comparteix les seves vicissituds per la “precarietat” i la incertesa. “Jo em sento força jove. Aquella estabilitat associada a fer-se gran ha desaparegut de les nostres vides”, explica l’artista.

El projecte té la peculiaritat que el procés de selecció no va deixar fora ningú: “M’agrada molt la paraula càsting, connecta molt amb els adolescents. Hi ha tot un vocabulari que si el manegues funciona, i quan els parles d’un càsting decideixen que volen ser mirats, que volen ser triats. La seva decisió de venir és la tria”. Com els cantants de moda que canten un tema plegats, Plana no ha volgut donar només la seva visió dels adolescents, sinó que ha volgut afegir més capes al projecte: va convidar l’expert en subcultures juvenils Oriol Rosell que fes tres podcasts analitzant les cançons dels adolescents i la selecció de vídeos de TikTok, que defuig el que és normatiu, és de la investigadora cultural Estela Ortiz.

3. Festival Panoràmic: imatges íntimes en l'època de les pantalles

GRANOLLERS I ARTS SANTA MÒNICA

El 2017 la fotògrafa Anna Galí va perdre un fill, que va morir per una sobredosi als 18 anys. La fotografia va ser una part fonamental del seu dol i de la "reconciliació amb ell", explica la mateixa artista. Va ser través de l'accés que va tenir a les xarxes socials del fill després de mort que va descobrir que era "una persona turmentada que va buscar en el consum de drogues una via d’escapament a la seva incomoditat al món, i que va compartir aquesta part més íntima i secreta a través de xarxes socials i internet". Anna Galí va decidir compartir aquest descobriment amb el públic amb l'exposició Time on quaaludes and red wine, una de les 14 del Festival Panoràmic. La mostra estarà en cartell a l'espai Dents de Serra de la Fàbrica de les Arts Roca Umbert fins a l'1 de novembre, i vol ser una advertència als més joves del perill del consum de drogues.  Una altra mostra de les que es poden veure a Granollers documenta un procés de dol: a  Transitional Jacqui Barrowcliffe va fer servir la fotografia per retratar l'impacte de l'absència del seu marit en el seu espai domèstic i fer-ne una metàfora de les seves emocions. 

L'edició d'enguany del Panoràmic és la quarta, i la principal novetat és que desembarca a Barcelona amb quatre exposicions més i diverses activitats en institucions com el centre Kbr de la Fundació Mapfre. Entre les mostres barcelonines destaca l'exposició del sovint polèmic fotògraf francès Antoine d'Agata, que acollirà l'Arts Santa Mònica. La vida nua és el resultat pertorbador de recórrer París durant el confinament i immortalitzar amb una càmera termogràfica llocs com ara els carrers, els hospitals i els dipòsits de cadàvers.  Com es pot veure amb aquestes exposicions, el festival d'enguany està centrat en l'impacte de l'eximitat en els artistes. Com diu Mercè Alsina, la historiadora i comissària de l'exposició de l'Arts Santa Mònica  L'altre ubic. Migracions del cos fragmentat, s'han centrat en aquest concepte per seguir aprofundint en "la relació a través de la imatge dels individus amb nosaltres mateixos i en societat, com la imatge no és només fer un reportatge o documentar el que passa sinó que també és una manera de pensar i d'imaginar escenaris possibles ". En canvi, el realitzador i també comissari Andrés Hispano posa l'accent en com circulen les imatges privades: "Entenem l'eximitat com el flux d'imatges que estan propiciant els smartphones i les xarxes –afirma–. El mateix dispositiu on tenim aquestes imatges, tan fixes com en moviment, fa que es comenci a explorar un territori on l'important no és l'origen de la imatge sinó de quina manera es vol compartir en un moment determinat"

4. Cadaqués exposa fotos fins i tot sota l’aigua

CADAQUÉS

Dalí despenjant-se d’un helicòpter a la badia de Roses. Fins i tot sembla que el geni surrealista no es vulgui perdre el festival InCadaqués, una cita excepcional que reuneix en aquest paradís fins a 25 exposicions de 35 autors procedents de 15 països, que es reparteixen en 20 galeries i espais icònics del municipi, fins i tot sota l’aigua (en concret, part de les mostres de Martina Matencio i Marguerite Bornhauser suraran a tocar de la badia). Salvador Dalí és protagonista d’una de les exposicions més destacades, que inclou una cinquantena d’instantànies que li va fer el seu amic Joan Vehí, un fuster que va documentar la vida íntima del pintor a Cadaqués durant quatre dècades. Aquesta mostra és un homenatge al retratista, mort al maig, i és també l’excepció del festival, perquè se centra en exposar obra per a la venda, és a dir, va dirigit a col·leccionistes i a públic disposat a comprar obra original. “Busquem qualitat, que hi hagi diferents tècniques (blanc i negre, fotografia històrica, artística, documental...) i que hi hagi diferents maneres d’explicar a través de sèries de fotos”, diu Valmont Achalme, director de l’InCadaqués.

Entre els hits que es podran veure fins diumenge, Achalme destaca el duo Albarrán Cabrera, un dels més cotitzats gràcies a la seva tècnica d’impressió, que inclou, per exemple, paper japonès i or; la primera exposició a l’estat de la canadenca Lesia Maruschak, que intervé amb pigments i a mà sobre foto documental; també la primera mostra de Stéphane Mahé, amb imatges que semblen quadres d’Edward Hopper; el portfolio de René Groebli que retrata la seva lluna de mel del 1953, i també la redescoberta de Mey Rahola, pionera de la fotografia artística en la primera meitat del segle passat.

5. Els llocs de Samuel Aranda

TORROELLA DE MONTGRÍ

Segueix en cartell al museu de fotografia de la Fundació Vila Casas, el Palau Solterra, a Torroella de Montgrí, la gran exposició del reporter Samuel Aranda sobre els seus llocs predilectes: Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i l’Empordà. Fins al 2 de maig.

Samuel Aranda connecta amb les arrels de la seva mirada al Palau Solterra

6. El manifest de William Klein

LA PEDRERA

Arriba a la recta final la primera gran retrospectiva que mostra tot els vessants de la trajectòria de William Klein com a fotògraf i artista plàstic. Les seves fotografies de Nova York són inoblidables. Fins a l'1 de novembre.

William Klein, múltiples llenguatges per a una sola passió: el carrer

7. La Mapfre estrena centre

Kbr

La Fundació Mapfre va obrir el seu nou centre internacional de fotografia a Barcleona, el Kbr, fa poques setmanes amb dues grans exposicions: la primera retrospectiva a l’Estat de Billy Brandt i una exposició de la seva col·lecció magnífica del nord-americà Paul Strand. Fins al 24 de gener.

Obre portes un centre internacional de fotografia a la Torre Mapfre

8. ‘Basat en històries reals’

FOTOCOLECTANIA

La Fundació Foto Colectania dona una nova visió de la seva col·lecció explicant les històries que hi ha darrere els treballs de fotògrafs com ara Juan Manuel Castro Pietro, Cristina García Rodero, Chema Madoz, i Ramón Masats i Gervasio Sánchez. A partir del 31 d’octubre.

Els secrets amagats darrere les fotografies

9. Entrar a la Barcelona dels 60

IDEAL

Entrar en una sala de 1.000 metres quadrats i plantar-se a la Barcelona dels anys 60 ja és possible, gràcies a la tecnologia però sobretot a les espectaculars imatges que van fer sis fotògrafs que van saber captar la vida que corria pels carrers de la ciutat. Barcelona, memòria fotogràfica és la nova experiència immersiva del Centre d'Arts Digitals de Barcelona Ideal, que es podrà veure fins Nadal al Poblenou.

Una expedició física i emocional a la Barcelona dels anys 60

10. World Press Photo

CCCB

La fundació Photographic Social Vision tornarà a portar el millor fotoperiodisme al CCCB amb la nova edició del World Press Photo. Entre els guardonats d’enguany hi ha els barcelonins Ricard García Vilanova i Ramon Espinosa i el sevillà Antonio Pizarro Rodríguez. A partir del 14 de novembre.