SÓNAR 2011
Cultura 18/06/2011

Four Tet i Katy B fan ballar el Sónar de Dia

Marta Salicrú
4 min
Four Tet i Katy B fan ballar  el Sónar de Dia

El Sónar insisteix en la seva dimensió artística i cultural, i no només amb paraules, també amb part de la programació d'una edició que ahir va arribar a l'equador. Però que ningú no s'enganyi: el Festival de Música Avançada és, per sobre de tot, una experiència festiva. I ahir Katy B i Four Tet, dos dels principals reclams del cartell del Sónar de Dia, ho van demostrar.

A ella li diuen la reina del dubstep , però la seva música s'allunya de l' underground en què encara -cada cop menys- transita aquest estil de música electrònica amb denominació d'origen britànica i forta presència de greus. A les cançons -perquè parlem de cançons- de Katy B també hi predominen els greus. Al directe a la carpa que ocupa la plaça dels Àngels, la britànica va comptar amb una banda amb baix i bateria, a més de teclats i bases electròniques, i amb una petita secció de metalls, saxo i trompeta, que va fer de base a la potent veu de caràcter R&B de la jove de 21 anys. Però de nou, desenganyem-nos: la proposta de Katy B -a qui part del públic del Sónar es refereix amb el sobrenom la poligonera - és de consum ràpid. Ella mateixa ho afirma, a les entrevistes: el que volia ella era posar la veu (i les lletres) a cançons que seguissin l'estela de la música que ella balla als clubs. Ara, de quina manera ho fa. El seu debut, On a mission (2011), és una col·lecció d'himnes ballables entre el dance i l'R&B, vestits, això sí, amb detalls d'electrònica amb més pedigrí. Però són cent per cent ballables, i en directe al Sónar de Dia la londinenca així ho va demostrar, fent gala d'una naturalitat que feia pensar en la d'una altra jove diva britànica, Adele, a qui disputa la part de dalt de les llistes de vendes al seu país. Unes hores després Katy B repetiria el xou al Sónar de Nit.

El rei del CCCB

I si Katy B va ser la reina, Four Tet va ser el rei. L'electrònica del també britànic Kieran Hebden és detallista i complexa, però no fa escarafalls a la música de ball. Ara: al SonarVillage, l'escenari principal, va demostrar fins a quin punt és veritat això segon. Va arrencar atmosfèric, però de seguida va començar a despatxar els hits de There is love in you (2010), i allò es va convertir en una festa. Era el que tocava, i Hebden va triomfar.

Una mica en la mateixa línia va estar el nord-americà Teebs, com Hebden, sol sobre l'escenari amb les seves màquines. El set va arrencar hipnòtic, però de mica en mica es va anar convertint en una música de ball midtempo i cadenciosa, de vegades bastida sobre samples de ritmes tribals.

Abans, els nord-americans Atmosphere van defensar el seu hip-hop alternatiu en una formació de quartet que, a banda de MC i DJ, comptava amb guitarra i teclats.

Els més 'arties'

Com sempre, però, també va haver-hi lloc per a propostes més arties . El SonarComplex, no casualment l'escenari de dins del Museu d'Art Contemporani, és el que aixopluga les propostes més experimentals, i ahir va acollir l'últim projecte de l'artista canadenc Martin Messier: la Sewing Machine Orchestra, una orquestra formada per vuit màquines de cosir Singer dels anys 40. Més que un concert, tot plegat estava més a prop d'una instal·lació artística sonora i lumínica. Cada Singer, programada o manipulada en directe per Messier i amb el so amplificat i processat per ordinador, s'il·luminava quan era el seu torn de fer un solo en l'experimental i sorollós taller de costura de ritme proper al jungle .

Al mateix escenari, el crooner electrònic How to Dress Well va defensar tot sol la seva proposta. Proper a James Blake, Perfume Genius (tots dos a l'últim Primavera Sound) o al nostre Guillamino (que presentarà diumenge un espectacle infantil al SonarKids), en tant que proposta de cançons electròniques amb fort protagonisme de la veu, Tom Krell va cantar sobre bases gravades, estil karaoke, les cançons del seu debut, Love remains (2010). Alternant veu R&B a l'estil de Babyface i falset funk com el de Prince, el nord-americà va cantar les cançons amb solvència, però la pobresa enllaunada del directe no va jugar al seu favor.

La raresa

Els barcelonins Astrud van posar una de les notes més curioses de la programació de la segona jornada d'un festival que programa concerts de màquines de cosir i propostes que impliquen connectar electrodes als artistes (el japonès Daito Manabe, dijous al SonarComplex), o en les quals es fa scratching sobre magnetòfons (també dijous els nipons Open Reel Ensemble).

Astrud van portar al Hall del CCCB l'espectacle amb el Col·lectiu Brossa, una formació de música contemporània barcelonina amb la qual, des de fa més d'un any, versionen les seves millors cançons en clau de música de cambra, i amb una formació peculiar. A més de Manolo Martínez (veu) i Genís Segarra (electrònica), sobre l'escenari hi havia un violí, un violoncel, un acordió, una marimba, un metal·lòfon i la sempre vistosa viola de roda.

Astrud i els Brossa van interpretar cançons com Minusvalía i Miedo a la muerte estilo imperio en un dels concerts que a priori menys encaixava en el programa del festival. Però els instruments que tocava el percussionista dels Brossa van fer pensar en l'actuació de Bcn216 de dijous, i tot va cobrar sentit.

stats