Francesc Betriu: “La meva ‘Plaça del Diamant’ és la sèrie, la pel·lícula és un despropòsit absurd”

L'Acadèmia del Cinema homenatjarà el cineasta amb el Gaudí d'Honor per la seva trajectòria

Francesc Betriu (Organyà, 1940) rebrà diumenge el Gaudí d’Honor. En la seva filmografia hi ha comèdies àcrates, adaptacions literàries i documentals de creació, un cinema sempre lliure que va fer anar de corcoll els censors franquistes. Encara en actiu i sempre inquiet, rodarà el seu pròxim treball amb un iPhone.

¿És cert que va suspendre l’ingrés a l’Escola de Cinema de Madrid?

Sí. Al tribunal hi havia Borau, Saura, Berlanga... Un exercici era escriure un guió i a Berlanga li va encantar, però era tan llarg que, segons diuen, Saura es va pensar que jo el duia escrit de casa. L’any següent em vaig tornar a presentar, però em vaig negar a fer la prova de guió al·legant que jo volia fer cinéma vérité i que, per tant, no necessitava guió. Era una jugada arriscada, però va sortir bé. Per cert, a la meva convocatòria es va presentar Alfonso Guerra i el van suspendre. Després, a les seves memòries, diu que la prova estava trucada però és mentida: a mi no em coneixia ningú i em van agafar.

'La hija de un ladrón' i 'Els dies que vindran' lideren les nominacions dels Gaudí

A l’escola va començar a rodar curts. Crec que les imatges de la visita dels Beatles que van aparèixer al No-Do eren seves, oi?

Sí, meves i de Pere Costa Musté. Un professor nostre era subdirector de No-Do i vam proposar-li fer un curt sobre l’arribada dels Beatles. Brian Epstein ens va donar permís i fins i tot vam rodar un acte en una bodega amb Miguel Primo de Rivera, l’alcalde de Jerez, que els va fotre un discurs ridícul sobre Franco i la reina Isabel. El Paul i el John s’ho van prendre de conya i aplaudien a la meitat d’una frase i feien comentaris per sota. Jo vaig parlar força amb ells, sobretot amb el Paul, que havia estudiat castellà a l’escola.

Aquella va ser la seva primera topada amb la censura.

Sí, els Beatles van actuar un divendres i el dilluns, quan vam arribar al No-Do per muntar la pel·lícula, ens van dir que Fraga l’havia prohibit abans de veure-la. Finalment la van muntar ells, però falsejant la notícia, fent veure que el concert havia sigut un fracàs amb plans de la plaça mig buida que en realitat eren de mitja tarda, d’hores abans del concert. El reportatge deia que els Beatles havien passat per Espanya “sense pena ni glòria”. Vint anys després, Magí Crusells va trobar les imatges, però el so es va perdre.

Als 70 filma comèdies molt subversives en la tradició de l’esperpent. A Furia española hi ha una mirada molt crua de Barcelona i del Barri Xino i és un retrat grotesc de la passió futbolera, i concretament del barcelonisme, com a mecanisme d’alienació social.

Jo era i soc molt culer, però em va semblar interessant parlar de la passió pel futbol portada a l’extrem. És una pel·lícula salvatge perquè no hi ha moral. Ningú jutja ningú, tothom va a la seva. Però en el fons del pla sempre hi havia un parell de policies detenint algú. Amb raó vaig tenir problemes amb la censura.

De fet, és un dels films espanyols amb més talls de censura.

Sí, perquè la pel·lícula que vam rodar no tenia res a veure amb el guió que havíem presentat a la censura, així que ens la vam tombar. Al final vam passar la censura amb 22 talls, onze minuts en total. Ara s’han recuperat set o vuit talls, uns 5 minuts de pel·lícula, que es van poder veure a l’homenatge que em va fer el Festival de Cine de Madrid.

Es diu que Furia española va ser l’última pel·lícula que va veure Franco abans de morir.

Jo no sé si va ser l’última, però sí una de les últimes. Ell va veure el títol i es va imaginar que era una exaltació d’Espanya, així que imagina què devia pensar de la pel·lícula.

Als 80, quan desapareix la censura, es decanta per un cinema més seriós d’adaptacions literàries.

Però es que jo volia fer La plaça del Diamant des de l’escola de cinema. Fins i tot vaig conèixer Rodoreda i va beneir el projecte. Vaig tenir la sort que en una escapada a Barcelona havia vist un curt meu i allò em va servir de presentació. I va quedar molt contenta amb la sèrie, tant que va participar en tots els actes de promoció, fins i tot en l’estrena a Madrid.

Vostè repudia la pel·lícula que es va muntar a partir de la sèrie.

Totalment, és una retallada absurda que es va fer per qüestions comercials. Fa poc la vaig veure i és un despropòsit: hi ha personatges com el Quimet que no tenen sentit i la veu interior sembla un recurs explicatiu. Jo ara em nego a presentar la pel·lícula, la meva Plaça del Diamant és la sèrie.

La veta subversiva del seu cinema reapareix el 2008 amb Mónica del Raval, un retorn als baixos fons de la Barcelona més canalla.

Jo no perdo el temps reflexionant sobre el meu cinema, però tens raó que hi ha coses en aquesta pel·lícula que ja havia fet. Mónica la vaig autoproduir amb un equip molt reduït de gent jove. Jo sempre dic que és més ficció que documental. Poc després d’estrenar-la em van trucar de Telecinco per demanar-me el contacte dels clients sense saber que tots eren inventats. Fins i tot la Mónica, perquè jo vaig escriure el seu guió. Mónica del Raval és la pel·lícula que més s’assembla al que jo volia fer, potser la que més m’agrada.

¿Té contacte amb la Mónica?

No. Sé que està malalta i he trucat a tots els hospitals de Barcelona, però no l’he pogut localitzar. És possible que sigui en algun hospital fora de Barcelona, on porten als malalts de llarga durada. 

Republicans i feixistes, junts al gulag

Francesc Betriu té un documental pendent d’estrena, L’últim aviador, que explica la increïble història dels republicans que van anar a Rússia per aprendre a pilotar avions i, acabada la Guerra Civil, no van poder tornar. Els que no es van unir a l’exèrcit van ser enviats a camps de treball on es van trobar amb els presoners espanyols de la División Azul. Al documental, Betriu entrevista Vicente Montejano, l’últim dels pilots republicans que encara viu. “Van tornar junts en el mateix vaixell –diu Betriu–, però La Vanguardia ho va amagar i va dir que els republicans eren civils”.