Françoise Frenkel, la llibretera jueva que va fugir dels nazis

Gallimard rescata de l’oblit el testimoni d’una misteriosa supervivent

De la llibretera Françoise Frenkel no hi ha fotografies ni cartes. No queda ningú que la recordi, però el seu testimoni, oblidat durant 70 anys i recuperat per un cop de sort, és colpidor. Frenkel va néixer a Piotrków (Polònia) el 1889 i va obrir la primera llibreria francesa a Berlín, La Maison du Livre, el 1921. Aviat va haver d’ampliar-la i va acollir autors com Colette, André Gide o André Maurois. Quan els nazis van començar a desfilar pels carrers i a cremar sinagogues, Frenkel va defensar amb passió els seus llibres. El juliol del 1939 ja no va poder resistir més i va fugir a França, on va quedar atrapada.

La veu de Frenkel s’hauria pogut apagar per sempre però l’escriptor Michel Francesconi va trobar el seu llibre Rien où poser sa tête en una botiga de segona mà d’Emaús a Niça i va convèncer l’editorial francesa Gallimard perquè el publiqués. Seix Barral l’acaba de traduir amb el títol Una llibreria francesa i amb un pròleg de Patrick Modiano. Frenkel, malgrat la investigació que va fer Gallimard per trobar els seus hereus, continua sent un enigma però acompanyar-la durant la seva fuga permet reviure l’horror nazi i la controvertida col·laboració francesa: “L’hotel La Roseraie [Niça] s’hauria d’haver dit L’Arca de Noè. Allotjava supervivents de les més diverses nacionalitats i classes socials. Era gent molt dispar unida per l’espera comuna de la pau”, escriu la llibretera.

Frenkel compartia passadís d’hotel amb una republicana espanyola: “Patia de nostàlgia. Només el dia que va morir vam saber que havia sucumbit a una lenta inanició”, explica. El 24 d’agost del 1942 els gendarmes francesos van entrar a l’hotel i es van emportar tots els hostes jueus. Aquell dia Frenkel va tenir sort i no era a la seva habitació perquè havia anat al mercat. Quan va tornar, un dels seus veïns la va avisar des d’una finestra. Al carrer hi havia molts policies i autocars. Quan va preguntar a un conductor què passava, li va contestar que reunien els jueus. “Ja ho veu, ara cacem homes”, li va dir un obrer indignat. L’autora va estar temptada de córrer i cridar: “Agafeu-me també, soc un d’ells!” Però es va imposar l’instint de supervivència. “L’amargor d’aquesta veritat encara avui em fa mal i em continuarà fent mal fins al final dels meus dies”, escriu.

Frenkel va morir a Niça el 1975. Se sap quina va ser l’última adreça: Villa Tanit, Rue Alexandre-Dumas, 5. Gallimard va esbrinar més coses: l’autora va estudiar lletres a la Sorbona i el 1921 va fundar amb el seu marit, Simon Raichenstein, la llibreria francesa de Berlín. Però estranyament Frenkel no menciona mai Raichenstein, que es va exiliar a França el novembre del 1933, va ser detingut a París el juliol del 1942 i va morir el 19 d’agost d’aquell mateix any a Auschwitz. Al llibre, Raichenstein, simplement, no existeix.

Frenkel va aconseguir entrar a Suïssa el juny del 1943 i aquell mateix any va començar a escriure el llibre, que va ser publicat el setembre del 1945 per la petita editorial ginebrina Éditions Jeheber. Hi ha un exemplar firmat per Frenkel a Niça, el desembre del 1945, i dedicat al pare Pierre Noir: “Busco la pau: els meus dols són nombrosos i ignoro on descansa la meva família. El meu dolor és gran”, escriu l’autora. El rastre del llibre també sembla haver-se esvaït. Només s’ha trobat una ressenya publicada a Le Mouvement féministe: organe officiel des publications de l’Alliance nationale des sociétés fémines suisses el 1946: “Cap lament, només fets explicats amb decència i mesura, d’una manera molt viva. ¿No deu ser Françoise Frenkel una d’aquestes heroïnes anònimes?”, escriu el periodista.

Modiano, al pròleg, diu que prefereix no saber com era Frenkel ni què li va passar després de la guerra: “D’aquesta manera, el seu llibre serà sempre per a mi la carta d’una desconeguda, oblidada a la llista de correus des de fa una eternitat i que sembla que reps per error, encara que en realitat ets el seu destinatari”, escriu el premi Nobel. “El que importa és el que explica i la fortalesa que té, l’optimisme que transmet perquè mai deixa de plantar cara i de sortir-se’n. No es plany mai de la seva situació, descriu les coses com són i no defalleix”, reflexiona l’editora de Seix Barral Irene Lucas. “És important recuperar veus femenines com ja es va fer amb Irène Némirovsky”, afegeix. “Hi ha moltes figures fascinants que es perden i de tant en tant algú recupera. A vegades se’n parla només uns dies i després tornen a caure en l’oblit”, reflexiona l’editora. Moltes, però, es queden per sempre, com Némirovsky i la seva Suite Francesa ; Una mujer en Berlín,de Marta Hillers, on relata la seva experiència com a víctima de les violacions de l’Exèrcit Roig, o Lydie Salvayre, que parla de la Guerra Civil a No llorar.

Més continguts de