Frank Sinatra, una vida a la seva manera

Barcelona“O tot o res” podria ser la divisa de Frank Sinatra (Hoboken, 1915 - Los Angeles, 1998). Entre el tot i el res, un talent prodigiós projectat amb disciplina i bons contactes, però també una tenebrosa xarxa d’interessos, deutes i derives colèriques. Al reportatge Frank Sinatra està refredat, el periodista Guy Talese el va descriure com “l’encarnació del mascle completament emancipat, potser l’únic dels Estats Units, l’home que pot fer el que li doni la gana, qualsevol cosa, i que ho pot fer perquè té els diners, l’energia i sembla que la falta de culpa”.

Sinatra no sempre va tenir els diners ni l’energia, però sí que va aconseguir satisfer les seves ambicions pràcticament des del principi, segurament perquè va aprendre a viure d’esquena a la culpa. Quan va decidir abandonar l’orquestra de Tommy Dorsey per volar com a solista, a més de no tenir remordiments, va trobar la manera que algú l’ajudés a rescindir favorablement el contracte. Va anar cremant etapes perquè sabia caminar sobre el foc. Era l’ambició d’ulls blaus. “Tot en ell era sexual”, va dir Ava Gardner. I això també va ser important en la construcció del mite Sinatra com a ideal d’una masculinitat que emmascarava el masclisme amb un vestit elegant i ben planxat. Podia haver sigut qualsevol altre cantant, però només Sinatra aplegava tot el que calia, ombres incloses, per esdevenir una icona del segle XX.

Sinatra va triomfar de ben jove. Quan s’estava menjant el món, es va enfonsar. I la seqüència es va repetir diverses vegades. Tanmateix, sempre se’n sortia. Sinatra era un emprenedor amb les cartes marcades. Fins i tot en els pitjors moments, trobava un as a la màniga, que no era altra cosa que ell mateix: Frank Sinatra, la Veu, el líder del Rat Pack, l’amic de la Màfia i dels Kennedy, el mascle alfa d’una manada que es regia pels codis de la lleialtat i que, encara en la derrota, es considerava invencible. Va ser imbatible en l’època del swing, va brillar com mai als anys 50, es va inventar com a actor dramàtic a D’aquí a l’eternitat, va sobreviure al rock’n’roll i fins i tot en els últims anys va mantenir aquella presència magnètica quan agafava el micròfon i cantava sense menjar-se ni una síl·laba. Cent anys després del seu naixement, recordem Frank Sinatra a partir de deu conceptes.

La veu

Dicció clara i foscor sensual

Els micròfons van obrir noves possibilitats als cantants, perquè ja no era imprescindible tenir una veu gran ni impostar-la ni projectar-la. Sinatra, com altres cantants dels anys 30, va saber aprofitar-ho. “El micròfon anava molt bé per cantar balades i peces més íntimes”, explica Manel Cano, un músic barceloní que porta temps endinsant-se en l’univers de Sinatra i que de tant en tant en fa versions en directe (la pròxima cita, el 23 de desembre al bar Pastís de Barcelona). Sinatra va rebre lliçons de John Quinlan i quan cantava amb les orquestres de Harry James i Tommy Dorsey va destacar tant per la calidesa i la dicció com per la capacitat per allargar les síl·labes i, com diu Cano, per passar “del murmuri més suau a l’agut més potent”. A més, tenia un fraseig fluid que potenciava la sensació de l’oient d’estar escoltant algú explicant una història. Alentint la manera de cantar feia que cada paraula fos important.

“Tècnicament no és millor que Matt Monro, Andy Williams o Sammy Davis Jr., però va tenir el favor de la indústria i va treballar amb els millors compositors i arranjadors”, recorda Cano. Per exemple, el director musical Nelson Riddle, que va acompanyar Sinatra en l’època gloriosa del segell Capitol que es va iniciar amb el disc Songs for young lovers (1954). Una de les grans virtuts de la seva veu, a més de l’expressivitat, és que va anar guanyant matisos, com va demostrar en àlbums com Strangers in the night (1966) i fins i tot a L.A. is my Lady (1984).

La ràdio

Benvingut a la cultura de masses

Els Estats Units tot just sortien de la Gran Depressió quan Sinatra va començar a cantar professionalment. La ràdio era el gran mitjà socialitzador d’aquells anys, i gràcies a ella es va convertir en un cantant conegut a tot el país. Era la cultura de masses desenvolupant-se a tot drap. La ràdio també va ser essencial per a la seva formació musical. El 1935, integrat en el grup vocal The Hoboken Four, va guanyar el concurs del programa Major Bowes amateur hour.

La família

Quatre matrimonis

Frank Sinatra es va criar a Hoboken (Nova Jersey), fill de pares que havien emigrat des d’Itàlia. Sinatra va intentar reproduir els rols familiars tradicionals casant-se amb Nancy Barbato el 1939. Van tenir tres fills, Nancy, Frank i Tina, i la intenció de Sinatra era tenir-ne més perquè la dona es quedés a casa pujant la família mentre ell era de gira. No va poder ser perquè, com explicava la Nancy, “era difícil fer fills sense el pare a casa”. El primer matrimoni de Sinatra reproduïa les dinàmiques de dominació masculines. Ella li perdonava totes les infidelitats perquè sempre tornava a casa... fins que no hi va tornar més. Van divorciar-se el 1951, quan ja feia temps que Sinatra s’entenia amb Ava Gardner, amb qui es va casar aquell mateix any. La relació amb Gardner va ser turbulenta, amb baralles i atacs de gelosia: Sinatra va viatjar fins a Tossa de Mar per controlar Gardner durant el rodatge de Pandora i l’holandès errant. “El problema era que el Frank i jo ens assemblàvem massa”, va dir l’actriu, que també recordava que ell era “molt bo al llit”. Sinatra va tenir dos matrimonis més: amb Mia Farrow i Barbara Blakeley (l’ex de Zeppo Marx).

La Màfia

Una relació perillosa

“Diuen que vaig lliurar-me de Tommy Dorsey gràcies a la Màfia, però és mentida”, va assegurar Sinatra sobre la facilitat amb què va rescindir el contracte amb l’orquestra de Dorsey. També van dir que va obtenir el paper a D’aquí a l’eternitat perquè algú va pressionar els productors. I Sinatra ho va desmentir. El que no podia negar eren les fotos amb Lucky Luciano a Cuba o els interessos que compartia al casino Cal Neva amb Sam Giancana, de la màfia de Chicago. Mario Puzo a la novel·la que Francis Ford Coppola va dur al cinema el 1972, El Padrí, i James Ellroy a la novel·la Amèrica (1995) van suggerir que la implicació de Sinatra amb la Màfia anava més enllà de l’estètica.

La política

Amic de Roosevelt i els Kennedy

Sinatra va participar en la campanya del 1944 per a la reelecció de Roosevelt com a president dels Estats Units. I en alguns actes va coincidir amb Orson Welles. La fidelitat al Partit Demòcrata va fer que donés suport també a Truman i sobretot a John F. Kennedy, amb el qual va mantenir una amistat conflictiva. Sinatra, convertit en ídol intocable, trepitjava alhora l’arena política i la mafiosa, però el triangle que semblava perfecte va començar a esberlar-se quan Robert Kennedy va decidir perseguir judicialment els mafiosos. Sinatra va quedar fora de joc, sense cap poder per influir ni en els uns ni en els altres. No era tan poderós.

L’ambició

Ser l’amo del món

Quan les coses anaven maldades, la discogràfica Capitol va tornar a situar Sinatra al cim. Però la Veu anava a totes, i a finals dels 50 va voler renegociar el contracte. Capitol no va acceptar les condicions i Sinatra va decidir dirigir ell mateix totes les operacions fundant el segell Reprise l’any 1961. En aquest període va col·laborar amb Count Basie, Antônio Carlos Jobim, Quincy Jones, Duke Ellington i la seva filla Nancy. My way és la cançó que defineix millor aquesta època i, de fet, la vida de Sinatra.

Sexe, alcohol i violència

Les llargues nits del Rat Pack

“Sembleu una colla de rates”, va dir Lauren Bacall en veure Sinatra i Bogart i altres amics en tornar d’una farra a Las Vegas. I Rat Pack va ser el nom de guerra amb què Sinatra va batejar després una mena de clan que completaven Dean Martin, Sammy Davis Jr., Peter Lawford i Joey Bishop. Les seves festes, en les quals van participar John F. Kennedy i Marilyn Monroe, formen part de la llegenda dels excessos, incloent-hi agressions que se solucionaven amb diners. Rat Pack, un nom molt encertat.

El cinema

Actor d’Oscar

Després de participar en comèdies musicals de la RKO i la Metro com Lleveu àncores! (1945), Sinatra va voler demostrar que podia ser un actor dramàtic. Se’n va sortir guanyant un Oscar al millor actor secundari pel seu paper a D’aquí a l’eternitat (1953) i interpretant un músic heroïnòman a L’home del braç d’or (1956). Amb el Rat Pack es va divertir en films com La quadrilla dels onze (1960). El perfil dramàtic el va recuperar a El missatger de la por (1962) i El detectiu (1968).

El periodisme

Una història d’amor i odi

La premsa va estimar Sinatra, tot i que també hi ha haver desencontres sonats, com quan el columnista Lee Mortimer va escampar suposats contactes amb la Màfia: Sinatra ho va arreglar amb un cop de puny. Això sí, els elogis, merescuts, van ser unànimes per part de la crítica després del concert de comiat el 1971, i també quan va tornar als escenaris.

Els fans

El primer gran ídol de masses

El documental Sinatra: All or nothing at all de la HBO recull imatges de fans absolutament entregades al cantant de Hoboken als anys 40. “Érem pobres, però sempre aconseguíem 35 centaus per anar al Paramount a veure Frank Sinatra”, recorda la presidenta d’un club de fans. L’admiració afectava alhora les diferents opcions sexuals, perquè Sinatra activava tant el desig com l’anhel d’identificació.