La Fundació Joan Miró homenatja l’art emergent

BarcelonaEn temps tan convulsos com els actuals, mirar enrere pot ser una bona estratègia per reflexionar sobre com afrontar el futur. La Fundació Joan Miró pot presumir d’haver mantingut, per desig del mateix artista, una programació continuada dedicada als artistes emergents. L’Espai 10 va néixer el 1978. El 1989 es va convertir en l’Espai 13 i va canviar d’ubicació dins de la fundació arran de la remodelació de l’edifici de Josep Lluís Sert. I des de fa pocs dies ha desembarcat a les sales d’exposicions temporals del centre amb la mostra Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l’Espai 10 i l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, que es pot visitar fins al 25 de maig. El comissari, Manuel Segade, ha concentrat les 250 exposicions que s’han fet en els últims 35 anys en 60 obres de 49 dels 500 artistes que hi han exposat.

“El que pugui passar a partir d’ara dóna sentit al que ha passat fins ara”, va dir Rosa Maria Malet, la directora de la Fundació, durant la presentació de la mostra, que inclou pintures, escultures, instal·lacions i vídeos d’artistes nacionals i internacionals com Alfons Borrell, Ugo Rondinone, Vik Muniz, Susana Solano, Joan Rom, Antoni Abad, Jaume Plensa, Àngels Ribé, Jordi Colomer, Susy Gómez, Perejaume, Esther Ferrer, Manel Esclusa, Benet Rosell, Pello Irazu, Xavier Franquesa i Pere Noguera. “No crec que els artistes s’hagin equivocat tant”, va dir Segade. “El més important és que hagin tingut un espai per provar, per assajar, el seu dret a l’error”, va afegir. A més de les obres exposades, les estructures que acullen són una obra del basc Xabier Salaberria.

La mostra s’obre amb un capítol 0 que inclou una cronologia de totes les exposicions dels Espais 10 i 13; dues obres d’Antoni Tàpies i Joan Brossa que es van exposar al centre el 1976 en l’exposició Primera antologia catalana de l’art i l’objecte, i Mort Franco TV, de Jordi Cerdà, l’única obra de l’art conceptual català que fa una referència explícita a Franco. Tot seguit comencen les troballes. S’hi pot veure un vídeo documental, propietat del Macba, sobre la peça inflable de Josep Ponsatí que va protagonitzar la primera exposició de l’Espai 10. Amb motiu de l’exposició s’han reconstruït obres efímeres com Ferro-pintura-temps, feta amb quitrà, de l’italià Luigi Stoisa, i Llum de terra, una peça d’Albert Girós que consisteix a dibuixar amb terra les ombres que es projecten dins la sala d’exposicions. El 1991 Perejaume va presentar Les coses, una peça composta per un monticle de terra i un altre fet amb pintura que recorda les instal·lacions amb munts de roba de Michelangelo Pistoletto. Una altra de les obres que s’ha reconstruït és Mar, de Fina Miralles. Consisteix en un llenç blanc submergit en un tanc de pintura blava. L’obra es fa a mesura que els pigments amaren la tela. L’artista l’ha donat a la Fundació Miró coincidint amb la mostra.

El camí de la consagració

A més de poder tornar a contemplar peces històriques, un dels atractius de l’exposició és que permet veure com han evolucionat determinats artistes des que van fer una de les seves primeres exposicions individuals a l’Espai 10. Crida l’atenció veure escultures de Susana Solano fetes amb fusta; la maqueta de les Estructures de Jaume Plensa que el 1980 es van desplegar arreu de l’espai, i les escultures fetes amb escuma d’Antoni Abad. De Jordi Colomer, abans que es decantés cap a l’art multimèdia, se’n pot veure una escultura de mitjans dels anys 80, Prototips ideals, que és propietat del col·leccionista Rafel Tous.

A més d’aquests fons, altres peces exposades estan en importants col·leccions d’art contemporani com les de La Caixa, la Fundació Arco, els Fons Municipals d’Art Contemporani de la Ville de París, la Fundació Almine i Bernard Ruiz-Picasso per a l’Art i la Fundació Cartier per a l’Art Contemporani a París.

La mostra també inclou un fragment d’una de les peces més exitoses d’aquests 35 anys, segons va recordar Rosa Maria Malet: la instal·lació Museu de primavera (1980) d’Enric Pladevall. A l’altre extrem de les armes de joguina amb què Pladevall volia recuperar l’esperit dels jocs infantils, l’exposició treu a la llum les fotografies de les performances de Jordi Benito del 1979, Performances TRASA V=B.P.L.V.P., durant les quals una parella va mantenir relacions sexuals i es va sacrificar un brau. Les imatges pertanyen al Museu de Granollers, on està dipositat l’arxiu de l’artista.

Així i tot, Manuel Segade no ha basat la seva selecció únicament en la qualitat de les obres o perquè siguin emblemàtiques dels seus autors, sinó que ha dividit el recorregut en set capítols que responen als principals debats artístics que s’han produït en els últims 40 anys, com ara el qüestionament de la pintura i l’escultura, la relació entre l’art i la natura i el paisatge, el colonialisme i la relació entre l’alta cultura i la cultura popular. Al llibre que s’ha publicat amb motiu de l’exposició, Segade hi ha inclòs tres capítols més sobre la creació de públics, els espais intervinguts i la crítica institucional.

L’art en l’era de la sida

En l’àmbit dedicat al cos és on hi ha una de les obres més punyents i més reveladores del caràcter punter que ha tingut l’Espai 13. El 1991, el mateix any en què es feia la primera exposició sobre la sida a Espanya, el col·lectiu canadenc General Ideas va exposar a la fundació l’obra AIDS Installation : un paper de paret amb la paraula sida en anglès amb una tipografia que imita la del llegendari disseny de Robert Indiana amb la paraula Love. Damunt el paper de paret hi ha penjades dues obres més: Pantalons preservatius, d’Ana Laura Aláez, i Desplaçament, de Paco Vacas.

En la mateixa òrbita pop de l’obra de Robert Indiana s’hi poden veure diferents pastitxos d’obres d’Andy Warhol, Marx Ernst i Fernand Léger fets per Jean-Pierre Guillemot i Elvira Navares. En un gest clarament postmodern, treballaven amb la història de l’art com a repertori i es van apropiar dels estils d’aquests tres artistes.