George Michael deu haver pensat que es fa gran i que ja no està per remenar el cul ni per cantar segons què. La gira amb orquestra simfònica del britànic, que dimarts va passar pel Palau Sant Jordi, sembla l'intent de Michael de reinventar-se com a crooner per a masses, amb un espectacle dedicat al públic madur, que és el que es pot permetre pagar els més de noranta euros que valien les entrades de platea. L'intent en si no és criticable. Però sí que ho és la selecció de cançons amb què l'ex-Wham! ho va voler posar en pràctica.
Donaven la benviguda al públic del Sant Jordi -amb cadires a la pista i més o menys tres quarts de l'aforament ple; una cortina tapava convenientment la grada buida- un escenari cobert per un teló darrere del qual se sentia afinar la Symphonica Orchestra. Puntual i encara rere el teló, George Michael i l'orquestra van arrencar amb Through , sentida balada inclosa a Patience (2004), l'últim disc editat pel britànic. Quan la cortina es va obrir, es va descobrir un escenari que incorporava el fossar de l'orquestra i Michael cantant des d'un balcó, amb vestit i ulleres fosques, veu impecable i davant d'una pantalla en alta definició de la qual emergien filigranes vermelles. La cosa feia patxoca.
També va convèncer la recreació de My baby just cares for me , de Nina Simone, tema que el cantant ja va incloure al disc de versions Songs from the last century (1999) i que amb la quarantena de músics sonava magnífica, així com Kissing a fool , senzill del debut en solitari, el celebrat Faith (1987), i un dels clàssics del cantant. Però de mica en mica el xou es va anar estancant, amb un Michael assegut, poc xerraire i poc visible -la pantalla poques vegades el mostrava- que defensava rareses com Cowboys & angels , del segon Listen without prejudice (1990) i que mai havia tocat en una gira, o d'un tema poc conegut de Terence Trent D'Arby.
'Autotune' oblidable
Però el pitjor encara havia d'arribar. Després d'un descans de vint minuts i d'encetar la segona part de l'espectacle -la primera havia durat una hora-, amb prescindibles balades de Patience , Michael va abordar l'estrena del repertori, l'inèdit Where I hope you are -dedicat al seu excompany sentimental- i una versió de True faith del grup New Order, amb la veu distorsionada amb autotune -l'efecte robòtic que va popularitzar Cher a l'èxit Believe - amb resultats oblidables. Per sort, després de tocar fons, l'espectacle només podia remuntar. I així va ser.
El tram final va incloure reeixides versions d'Amy Winehouse -que es va poder veure a la pantalla més del que s'havia pogut veure Michael en tot el concert-, de Rihanna i de l'estàndard Feeling good (amb projeccions protagonitzades per l'artista de burlesc Dita von Teese), i els èxits del cantant -per fi- Praying for time i Freedom 90 (però interpretada en clau acústica). Al final del xou el cantant fins i tot va interactuar una mica amb el públic, que se'n va anar havent sentit gairebé més cançons d'altres artistes en versió simfònica que del mateix George Michael.
