Una ‘Giselle’ technicolor

El perill dels ballets clàssics és no caure en la museística, i el coreògraf francès Kader Belarbi va donar-li un toc de color a l’aplaudida Giselle que divendres es va presentar al Festival de Peralada, en un primer acte realista, brillant i acolorit, i un segon d’ambient fantasmagòric, irreal i paorós, típicament romàntic. La proposta de Belarbi és acostar-nos els personatges fent-los de carn i os. Amb decorats i vestuari de Thierry Bosquet i Olivier Bériot que ens acosten a les escenes de Pieter Brueghel el Vell, el primer acte refà la coreografia original de Perrot i Coralli en alguns passatges corals, eliminant els clàssics passos a dos per escenes de grup, incorporant dos borratxos i reconvertint les danses cortesanes en pur estil neoclàssic. El resultat és distret i en alguns moments ens remet als musicals del Hollywood més tecnicolor de Siete novias para siete hermanos i dansísticament a Mats Ek.

A nivell expressiu, la pantomima original s’incorpora a la dramatúrgia però no acaba de veure’s natural i només ens acabem creient la interpretació de Natalia de Froberville, una ballarina que té totes les qualitats per fer una Giselle fresca, fràgil, innocent i dolça, de tècnica perfecta, en intens pas de la desil·lusió a la bogeria d’amor i de mort, sota unes grosses gotes de pluja que no van anar a més.

Mantenint-se en la pura tradició del ballet, el segon acte sembla sorgit d’un gravat del Romanticisme, amb el bosc boirós que la lluna transforma en irreal i les fantasmagòriques willis -esperits nocturns del bosc-apareixent entre els arbres amb llargs tutús blancs i cobertes amb vels. Belarbi accentua el temor dels vilatans davant unes willis implacables, perfectament alineades i capitanejades per Alexandra Surodeeva, que interpreta una reina Myrtha imperial i autoritària, hieràtica i mortuòria, que porten l’enamorat Hilarió, en una intensa interpretació de Rouslan Savdenov, a la mort. Les escenes d’amor del penedit Albretch davant la tomba de Giselle li donen cos a un jove Ramiro Gómez Samón que, si a la primera part no va destacar, a la coda final ens va obsequiar amb una innovadora i dificilíssima variació de 32 entrechasis perfectes i impactants. La nit la van tancar els aplaudiments d’un públic incondicional a la dansa, i més tenint en compte que a Peralada feia anys que no es veia un ballet clàssic en tota la seva esplendor.