"És més difícil fer un disc de versions respectant l'essència"

BarcelonaErmites, cançons i com somiar amb meteorits roses (Discmedi, 2011) és una caixa de sorpreses on Mishima, Owl City i Depeche Mode –entre altres– dibuixen "la banda sonora" del grup al llarg de deu anys de trajectòria. La cantant, Laia Vaqué, i el guitarrista, Marc Sora, parlen de la complexitat de versionar cançons, un repte que han consumat en una ermita a Caldes de Montbui. Als autors de la banda sonora del film Catalunya über alles no se'ls acaba la corda, ni de bon tros, i ja barrinen un nou disc de composicions pròpies.

Als crèdits del disc hi dieu: "Un moment de les nostres vides fet perdurable". Però, un disc sempre és això, no?

Marc Sora: De fet, sí. Fins ara no havíem fet servir la frase en els altres discs, però ara ho hem cregut oportú perquè aquestes cançons ens han acompanyat durant molts anys i han estat paral·leles a la trajectòria de Glissando. És com una banda sonora particular, i ho volíem accentuar.

Com és gravar en una església, més enllà de la mística de l'espai...?

Laia Vaqué: La idea ens la va proposar un amic en una nit d'aquelles que s'allarguen... I vam veure la llum: una església està preparada perquè soni tot bé, 'com no se'ns havia acudit abans'. La veritat és que li hem tret molt de profit.

I esteu contents del resultat?

M. S. : Molt. El resultat sonor i la manera de treballar són els millors que hem fet mai. De fet, hem agafat un vici molt perillós perquè ara gravar en un estudi ens resulta incòmode i feixuc... Gravar en aquella ermita, al mig del bosc... Si fem un altre disc de Glissando, em sembla que a l'estudi només hi anirem a mesclar!

L. V. : Aquest disc l'hem gravat en una setmana i hem fet les mescles en una altra. En canvi, hem estat un any i mig triant el repertori i traduint-lo. Perquè una cosa són les cançons que ens agraden i l'altra és veure si les podem fer d'una manera personal i ben feta. Això vol dir, la traducció funciona? La podrem cantar amb dignitat? Ha estat una mica un via crucis.

És més difícil versionar o composar de zero?M. S.

: He de dir, després d'aquesta experiència, que és més difícil el disc que hem fet que un de propi, rotundament. Quan fas una lletra i una cançó teves fas el que et dóna la gana, i aquí no. Aquí has de respectar l'essència de la cançó, tot i que les hem portat al nostre terreny, perquè sinó hauríem fet covers. Per això hem descartat cançons que no ens podíem fer nostres, que no els hi trobàvem el punt. Tot i això vam fer la prova d'agafar el tema d'un grup que per a nosaltres no és un referent però que hagi donat la volta al món i amb raó de ser. Aquesta cançó és Fireflies, dels Owl City, i ha estat un repte.

L. V. : També és cert que hi ha cançons que han donat la volta al món i que, un cop traduïdes, no funcionen. Per exemple, ho vam provar amb una cançó de Kyle Minogue, i t'adones que és una obra de producció discogràfica, i no tant una cançó...

Heu tingut respostes positives dels artistes seleccionats?L. V.

: Bé, dels autors catalans que hem escollit per afinitat, a tothom li ha agradat. A qui no li agrada que es versioni una cançó seva?

El nom del disc no és especialment sintètic...M. S

. : Com que per nosaltres això és una cosa molt especial dins la nostra trajectòria, vam buscar un títol que englobés diverses coses que ens interessaven. Ermita, per raons òbvies; cançó, per posar l'accent en què són grans cançons, cançons en majúscules; i com somiar en meteorits roses és perquè estem vivint -tots- moments molt difícils, i aquesta pluja meteòrica és un cant d'esperança que arribi una cosa positiva en algun moment.

Tractant-se del desè aniversari del grup, hi haurà algun element especial?L. V

. : Segurament, ens ho estem pensant però encara no podem revelar res.

M. S. : El que sí que és veritat és que a banda de les cançons del darrer disc també tocarem alguna peça del repertori històric de Glissando. Una altra idea és fer alguna cosa a banda de la presentació del disc per celebrar els 10 anys del grup, però encara no està clar.

Ara feu 10 anys com a grup i podem dir que Glissando ja és un nom propi dins del panorama musical català. Però suposo que no en teniu prou.

L. V. : Home, en tenim per 300 anys més com a mínim! Jo sóc com l'Eduard Punset, ningú ha dit que m'hagi de morir...

M. S. : Després d'aquest impàs o parèntesi d'aquest disc, és segur que en volem fer un altre de propi, amb la formació actual que tenim, juntament amb el Valen Nieto i el Xavi Oliver. I ho tenim més o menys embastat amb la discogràfica. El grup sempre l'hem plantejat com "el que ens agrada fer", no per fer-nos milionaris, ni tan sols per viure d'això, i hem arribat on hem arribat...

Penseu que el vostre millor moment ja ha passat, o encara ha d'arribar? L. V.

: Home, el millor moment sempre està per arribar, perquè sinó ja plegaríem. Glissando sempre ha anat endavant, artísticament i personal parlant. Ara som molt més operatius, més ràpids fent moltes coses, i som més grans

M. S. : És com la millor cançó: és la que encara no has fet. I si ho miro fent balanç, també penso que el nostre millor moment encara ha d'arribar. Perquè sempre hem estat un grup minoritari, o si més no que no ha fet un boom, però sempre hem estat allà.

I creieu que si haguéssiu nascut ara com a grup hauríeu tingut una major projecció?L. V.

: No. De fet el 90% de grups que neixen no tenen cap projecció. El que passa és que hem viscut dos últims anys en què dos grups han estat dos bombes de rellotgeria i sembla que tot hagi de ser així per tothom. Però són dues excepcions que confirmen la regla que hi ha un mercat que comença a ser saludable en l'àmbit català, i això és saludable.

Hi ha molt dinamisme en la música catalana, o no?M. S.

: I tant. Una part del nostre discurs sempre ha apostat perquè les coses es normalitzin. Que hi hagi molts grups, d'estils diversos... Sempre ho hem dit, durant aquests deu anys. I sense treure'ls-hi cap mèrit a aquests dos grups que comentàvem, eh? Si hem aconseguit aquesta explosió és perquè hi ha una massa social que està al darrere, i en això tenen bona part de mèrit. Això vol dir que hem avançat. Ara, hi ha altres grups com els Mishima o Antònia Font que estan on estan, i ens n'alegrem, per una trajectòria d'anys.

L. V. : El que per mi no era normal és que fa deu anys un grup com nosaltres tragués un disc de pop en català i fos notícia.