Postals del 'British Summer'

Glyndebourne, òpera d’esmòquing i no pas amb texans

El 1934, John Christie va fundar el festival d’òpera més exquisit que conec, el de Glyndebourne

Es parla molt del festival de música de Salzburg i del d’òpera de Bayreuth, i relativament ben poc del de Glyndebourne, tot i que probablement els veritables aficionats sí que el tenen al calendari i al cor, fins i tot en el cas que mai hagin pogut gaudir de les especials vetllades que hi tenen lloc des de finals de maig fins a la tercera setmana d’agost.

Un dels avantatges d’haver treballat de periodista els últims trenta anys de la meva vida és que m’ha permès gaudir d’alguns dels petits i grans plaers de la vida sense l’obligació -ni sovint les possibilitats, tot s’ha de dir- d’haver-los de pagar de la pròpia butxaca. Altrament… Seguint l’amic Xavier Moret, hauré d’admetre que aquesta és, en part, una feina d’impostor, de vegades sentimental, de vegades sense sentiments.

Fruit d’aquests privilegis he tingut accés a converses privades que no tenien preu amb persones interessantíssimes i admirables -no parlo d’ off the records polítics, que acostumen a ser els pitjors i l’aspecte més negatiu de la relació entre premsa i classe política; llegeixin El director, de David Jiménez, i se n’adonaran -, i a les quals difícilment mai hauria accedit. També he pogut ensumar el perfum dels rams de flors dels hotels de luxe i fins i tot descansar als seus matalassos: el 1997 em vaig allotjar una setmana a compte de Planeta al Ritz de Madrid i allà vaig conèixer MP, la mare de l’Adrià i la Júlia. He gaudit igualment de viatges en business class per creuar l’Atlàntic, cosa que s’agraeix; he dinat en restaurants amb estrelles de la famosa guia; i també, esclar, he estat testimoni, in situ, d’alguns dels grans desastres que provoquem els humans, per no oblidar que l’altra cara de la Lluna plora desconsoladament. I tot això sense vendre’m l’ànima ni trair principis fonamentals; només entomant contradiccions amb una mica de xampany.

Amb unes credencials tan insuficients, fa sis anys vaig tenir l’oportunitat de passejar per la històrica propietat del senyor John Christie, terratinent, productor de teatre i d’òpera, membre d’una noble nissaga anglesa carregada de diners, que li va permetre estudiar a l’exclusiu Eton College. Va arribar a ser-ne director temps després d’haver completat la formació universitària al Trinity College de Cambridge, evidentment.

El 1934, John Christie va fundar el festival d’òpera més exquisit que conec, el de Glyndebourne, nom de l’ state familiar , una finca situada a Sussex, a 112 quilòmetres al sud de Londres, a la vora d’un poblet que es diu Lewes. En aquesta època de l’any, l’estació de tren i els carrers del centre són un espectacle: moda i elegància.

Christie hi va apostar quan es va casar amb la mezzosoprano britanicocanadenca Audrey Mildmay. Junts van aixecar un teatre d’òpera a casa seva i van tirar endavant el festival, els primers anys amb la col·laboració de tres refugiats de l’Alemanya nazi: Fritz Busch, Carl Ebert i Rudolf Bing.

Quan vaig recórrer la mansion house de Glyndebourne i el nou teatre, que aquest any en fa vint-i-cinc que es va inaugurar, tots dos feia dècades que havien mort. Però no pas el festival.

Gràcies a la relació que en una època ja llunyana vaig arribar a tenir amb l’admirat Armand Carabén, anar a la platea del Liceu quan ell era president de la Fundació -abans que el teatre es cremés- va ser un dels petits plaers de què parlava. Un plaer que, de vegades, s’acompanyava de requeriments estranys per part seva. Una vegada, per exemple, vam travessar junts la ciutat en un taxi amb deu milions de pessetes en efectiu a sobre. M’ho va demanar per sentir-se més protegit, deia. Jo no anava armat i no he fet ni la mili. Però vam sobreviure i no vam acabar ni a Andorra ni a la presó!

En aquells anys, el Liceu ja trencava motllos, però una certa etiqueta, el dress code, era aconsellable, sobretot si no seies al galliner, territori del veterà sindicalista José Luis López Bulla, on la corbata, més que un complement de senyors, era vista com la soga al coll que calia posar-los algun dia.

A Glyndebourne, les regles de mister Christie són estrictes i el dress code és de black tie : llacet i esmòquing. I les dones? No cal que llueixin un Balenciaga però no seria cap extravagància. Els intervals, de noranta minuts per sopar entaulats o bé per fer un pícnic, weather permitting, formen part de la cerimònia , ala llum del capvespre d’estiu anglès. Parafrasejant un bonic poema d’Emily Dickinson -“ Bring me the sunset in a cup” ; és a dir, porteu-me la posta de sol en una tassa-, anar aGlyndebourneés b/veure l’òpera, i la posta de sol, en/amb una copa de xampany i vestit d’esmòquing. Amb permís de Ramon Gener, que ens hi ha deixat anar també amb texans.

Més continguts de