Grans narradors per explicar ‘El Món d’Ahir’

BarcelonaL’escriptor Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942) va escriure El món d’ahir en unes circumstàncies difícils. S’havia exiliat al Brasil, l’Alemanya nazi havia absorbit Àustria, i l’escriptor intuïa que l’horror que havia conegut durant la Gran Guerra es multiplicaria. El món d’ahir és el seu últim llibre i un dels millors testimonis de l’Europa d’entreguerres: Zweig narra el daltabaix del Vell Continent amb una gran sensibilitat perquè el que descriu va passar davant els seus propis ulls. La seva veu mai és distant, i són molts els que recorren a la seva obra en èpoques de grans interrogants. El món d’ahir és precisament el nom escollit per Toni Soler i l’equip de Minoria Absoluta per a una nova publicació en paper, trimestral, amb un disseny acurat i per a la qual s’han inventat una nova etiqueta: la història d’autor.

Cadascun dels autors que hi escriuen s’acosta a la història amb la més absoluta llibertat. La diversitat de mirades i també la manera de contemplar o viure la història són dos dels seus atractius. Són històries ben narrades i viscudes molt de prop. “L’objectiu no és divulgar, analitzar o descobrir”, assegura el director de la revista, Toni Soler. “Està pensada per gaudir del plaer de llegir”, detalla el director executiu de la publicació, Jordi Sellas.

Entre els autors d’articles hi ha historiadors, escriptors, assagistes i periodistes. “El nostre objectiu és posar les nostres pàgines a disposició dels bons narradors, perquè escriguin sobre el passat”, diu Soler. Al llarg de les 200 pàgines de la revista hi ha molta reflexió i moltes picades d’ullet al present. Alguns dels que hi col·laboren són veterans escrivint sobre història i d’altres debuten. La gran majoria dels textos són inèdits. En el primer número, Eduardo Mendoza escriu sobre l’impacte de la primera Exposició Universal de Barcelona i Francesc Serés recorre el paisatge àrid de l’Aragó, un dels escenaris de la Guerra Civil. Serés parla dels testimonis literaris de Joan Sales, George Orwell i Ramón J. Sender -tots ells van ser al front d’Aragó- i ho fa reflexionant sobre la història oficial i el relat de resistència, i sobre la importància de reelaborar i de ficcionar, i sobretot de saber escoltar (encara que el paisatge sembli mut).

L’historiador britànic Antony Beevor també publica per primera vegada De Stalingrad a Síria, en què analitza les acarnissades batalles a la ciutat del Volga durant la Segona Guerra Mundial i les que s’estan produint a l’Iraq i Síria. Beevor defensa que la història -també la història militar- no es repeteix mai. I augura un futur en què els camps de batalla no tindran res a veure amb els del passat: “Les grans poblacions i les ciutats seran els nous camps de batalla”, escriu. També és inèdit -i menys esfereïdor que el presagi de Beevor- el text d’Empar Moliner que descriu la nit que va passar d’estranquis a les ruïnes romanes de Pompeia amb l’única companyia d’unes fotocòpies de les cartes de Plini el Jove a Tàcit i una bóta plena de vi. I el periodista i filòsof Jordi Graupera descobreix al barri de Queens de Nova York els últims gottscheers, una colònia germànica que va existir al sud d’Eslovènia des del 1330 fins a la Segona Guerra Mundial.

En aquest primer número també hi ha les firmes dels periodistes i escriptors Àlex Guitérrez -cap de Mèdia de l’ARA-, Guillem Martínez, Ariadna Trillas, Jordi Carrión, Joan Safont i Manuel Jabois. Toni Soler dedica un article a les bibliotecàries de la II República i recupera fragments del dietari, escrit entre el 1933 i el 1939, de les responsables de la biblioteca popular Pere Vila de Barcelona. Altres textos es tradueixen al català per primera vegada: és el cas de Judici a Napoleó, un fragment de les immenses Memòries d’ultratomba de François-René de Chateaubriand. L’aristòcrata francès va dedicar 40 anys de la seva vida a escriure aquesta crònica clarivident. El Món d’Ahir salta d’una època a l’altra i ho fa amb múltiples veus: hi ha textos del polític i escriptor romà Plini el Jove; del president nord-americà Ulysses S. Grant, que va liderar l’exèrcit de la Unió a la Guerra Civil americana; de l’escriptor Josep Pla, o dels periodistes Eugeni Xammar i Svetlana Aleksiévitx.

Mapes amb rostre humà

Hi ha tres seccions que es repetiran cada trimestre: Joan Fontcuberta reflexiona sobre el món de la fotografia, i en aquest primer número analitza les imatges fantasma; Xavier Antich compararà iconografies i debuta juxtaposant El judici de Cambises (1498) de Gérard David, on apareix la imatge d’un condemnat a morir espellat, amb el fotograma de l’execució d’un presoner a mans de l’Estat Islàmic; i l’última secció fixa versa sobre cartografies, amb un primer article dedicat als cartògrafs amb ànima d’artistes que s’han dedicat a fer representacions humanes amb els límits geogràfics.

En els pròxims números hi col·laboraran les escriptores Milena Busquets i Llucia Ramis i els periodistes Antonio Baños, Enric Juliana i Philip Hoare, autor de Leviatán o la ballena i El mar interior. A Hoare l’obsessiona el mar i els cetacis, i més d’una vegada ha explicat que es banya al mar cada dia: diu que tenir balenes a prop el fa sentir segur.

El Món d’Ahir es podrà aconseguir per subscripció accedint a la pàgina web, comprant-la a les llibreries i també es podrà trobar a les biblioteques de Catalunya i les Balears. La publicació es presenta aquest dimecres al CCCB (19 h), en un acte en què Francesc Serés, Antonio Baños i Ada Castells debatran sobre la relació entre història i literatura.

Tres extractes dels primers reportatges

'La vida al front mort. Sales, Orwell i Sender als Monegres', de Francesc Serés

Francesc Serés visita el front d’Aragó, avui un paisatge àrid i solitari, que uneix tres autors: Ramon J. Sender, George Orwell i Joan Sales.

Molt abans que la història, la meva àvia -de fet, la resta dels meus avis i oncles- va haver de viure amb els relats que anava podent recordar. En aquest cas, com un exercici de supervivència, cal no oblidar que aquests relats es van haver de fer servir durant gairebé quaranta anys. I també cal recordar que el discurs dels vencedors es va repetir de tal manera, sense contrast ni crítica, que fins i tot va arribar a deformar el record. ¿Com confiar en la història i no en el relat quan la història era oficial i el relat era resistència? ¿Com confiar en els llibres dels historiadors quan els textos havien sancionat les injustícies del bàndol vencedor? D’aquí la importància de la reelaboració, d’aquí la necessitat de ficció.

Una ficció en el cas de Sender i de Sales i una no-ficció en el d’Orwell que recorren i exploten la totalitat dels fets i de les coses que componen el món a què s’enfronten. És molt curiós, o potser no tant, perquè, de fet, d’això es tracta, que Réquiem por un campesino español, Incerta glòria i Homage to Catalonia coincideixen sovint en el tractament dels temes, dels personatges i dels caràcters. D’aquí la importància de la història, dels fets, del que és factual en la literatura. Tots tres parteixen de punts de vista diferents i allunyats però que, una vegada se situen sobre el terreny, acaben convergint en històries que s’assemblen també per allò que les separa.

Les històries paral·leles de ficció sempre acaben trobant un punt de convergència. Se’n diu història.

'L’última nit del món', d'Empar Moliner

L’escriptora recorda una nit en què, amagant-se dels guardes de seguretat, va quedar-se a soles entre els cossos calcinats i les ruïnes de Pompeia.

Deixeu-me dir-ho. Jo he passat la nit a les ruïnes de la ciutat de Pompeia. Jo hi he vagarejat de nit, casa a casa, quan els vigilants ja havien tancat la porta a tots els altres turistes. Jo he estat tota la nit a Pompeia, sola, amb el cap ennuvolat per la bóta de vi que duia a la motxilla amb unes fotocòpies de les cartes que envià Plini el Jove a Tàcit, explicant-li la mort del seu pare adoptiu i oncle, Plini el Vell, durant l’erupció. Jo he fet això. Estic contenta de poder-ho explicar, perquè va ser la nit més naturalment psicodèlica de la meva vida. Les fotocòpies encara les tinc, esgrogueïdes.

'1888. Un prodigi a llarg termini', d'Eduardo Mendoza

L’autor de La ciudad de los prodigios defensa que el veritable impacte de la primera Exposició Universal de Barcelona es va notar un segle més tard.

La burgesia catalana sabia que l’única possibilitat de guanyar-se el respecte del món civilitzat era oferir una mostra de modernitat. Fer entendre als clients de dins i de fora que la picaresca i la disbauxa de la resta d’Espanya eren molt més atractives des del punt de vista artístic, però que, a l’hora de la veritat, eren preferibles la serietat, la formalitat i l’honradesa una mica ensopida dels catalans. Dit d’una altra manera, que la Carmen de Mérimée era més divertida, però era molt més pràctic el senyor Esteve.

A una noció de país amb arrels historicistes i fortament religiosa (la “Catalunya serà cristiana o no serà”, de Torras i Bages), els burgesos catalans oposaven la idea d’una organització social nova i diferent basada en les noves tecnologies i les noves formes de gestionar la producció i les relacions laborals, una Catalunya capaç de fer il sorpasso a l’Espanya anacrònica i apuntar-se al club de socis d’Europa i Amèrica, com havia fet el Nord d’Itàlia prescindint de les intrigues de Roma i el desgovern del Sud. No hi ha cap ciutat que tingui, com té Barcelona, un diari titulat La Vanguardia com a portaveu de la burgesia liberal des de la seva fundació, el 1891. Això no vol dir que la burgesia catalana fos progressista. Ni tampoc que formés un bloc compacte i sense divergències. Entre els burgesos catalans hi havia progressistes i conservadors, però uns i altres estaven units per fer front a una situació social explosiva. En tot cas, sembla evident que, tret d’alguns casos aïllats, més humanitaris que polítics, conservadors i liberals estaven d’acord a mantenir a tot preu un sistema basat en la propietat privada, el control dels mitjans de producció i l’explotació de la mà d’obra, tal com ho definien els escrits de Karl Marx.

En aquest context, la idea d’organitzar una Exposició Universal potser era un projecte temerari, però no innocent ni mancat de sentit. El repte era formidable: convèncer un món escèptic que Barcelona era una ciutat moderna sense deixar de pertànyer a un país famós pel seu endarreriment. Un repte tant més formidable si es té en compte que, de fet, Barcelona no era cap de les dues coses.