Crítica de sèries

'Grégory': Marguerite Duras i la premsa groga

El primer 'true crime' francès transmet tot el desfici que el cas Grégory va ocasionar al seu país

L'any 1984, l'assassinat de Grégory Villemin, un nen de quatre anys el cadàver del qual va aparèixer en un riu no gaire lluny de casa seva, d'on l'havien segrestat poques hores abans, va trasbalsar tots els racons de França. La família Villemin, originària de Lépanges-sur-Vologne, als Vosges, havia rebut amenaces mesos abans per part d'una o dues persones anònimes que tot indicava que formaven part del seu cercle íntim. Es va batejar l'assetjador amb el malnom d' El corb, en referència al film homònim d'Henri-Georges Clouzot, al voltant d'un poble francès on una sèrie d'agres cartes sense remitent atien les rancúnies veïnals. En el cas Grégory, la mort del malaurat infant també semblava fruit de l'enveja d'algú pròxim al matrimoni Villemin. Aquesta sospita limitava prou el radi d'investigació per garantir la identificació ràpida del culpable. Tanmateix, s'iniciava un afer ple de detencions qüestionables i acusacions de tot tipus que van menar a altres morts i encara més dolor. A hores d'ara, la mort del Grégory està sense resoldre.

A partir d'aquest succés que encara ara remou la societat francesa, Netflix ha produït el primer gran true crime francès, una docusèrie que ressegueix tots els detalls del crim a partir de repassar les investigacions policials i el testimoni de diversos periodistes que el van seguir de prop. Com a bon true crime, Grégory no pretén solucionar els misteris que judicatura i policia no van saber resoldre, sinó revisar el cas des de la perspectiva que atorga el temps per posar en evidència el (mal) paper que hi van jugar premsa i jutges.

Un cas Alcàsser francès

Malgrat alguns recursos sobrers (l'ús de corbs reals per ambientar algunes escenes...) i que no comptin amb el testimoni clau dels pares, la sèrie sap ordenar una informació en bona part coneguda de manera que manté l'espectador en suspens a partir d'elements que semblen extrets de la millor ficció criminal, des dels girs inesperats i sorprenents que presenta la trama fins a l'aparició d'estrelles convidades de la talla de Marguerite Duras. Així comprovem que el cas Grégory va jugar a França un paper similar al dels crims d'Alcàsser al nostre país pel que fa al galdós paper dels mitjans de comunicació i la construcció d'una narrativa de rerefons masclista estigmatitzadora d'una de les víctimes dels fets, Christine Villemin, la mare del Grégory.

Quan Marguerite Duras va aterrar a Leparges feia pocs mesos que havia guanyat el Goncourt per la novel·la L'amant i estava en el punt àlgid de la seva fama. Libération li havia proposat escriure sobre l'afer Grégory. L'article resultant, Sublime, forcément sublime Christine V., és un deliri de la intel·lectual, que, sense cap prova, converteix la mare del nen en una infanticida per, tot seguit, defensar les seves suposades raons com a tal. Duras s'inscriu així en tota una tradició de la cultura francesa fascinada per la figura de la dona criminal, des de les germanes Papin que celebra Jean Genet a Les criades fins als panegírics que els surrealistes van dedicar a Violette Nozière. Una fascinació que en aquest cas va engreixar un relat acusatori contra una dona innocent que fins i tot compra el jutge del cas, el secundari més patètic d'aquesta història. La breu però fulgurant aparició de Duras a Grégory demostra el ressò nacional del cas i de quina manera els ciutadans d'aquell racó perdut dels Vosges es van blindar contra el patiment que els ocasionaven premsa, policia, intel·lectuals i jutges. Després de cinc episodis, Grégory deixa un pòsit d'inquietud i amargor d'una manera que poques sèries fan.

Gilles Marchand per a Netflix

En emissió a Netflix