Groc i negre: reivindicacions silencioses
Els X premis Gaudí es tenyeixen per clamar la llibertat dels presos i la presència femenina
BarcelonaGuants, cinturons, mitjons, corbates, sabates i vestits grocs; i tants llaços grocs en tantes solapes que va ser impossible comptar-los. M’ho vaig proposar, però quan vaig arribar als 11 i 12, els dels productors Manuel Huerga i Francesc Escribano, em vaig embrancar en una conversa amb una de les dues estilistes de la gala, Mariona Mas, i vaig perdre el compte. “No hem donat cap consigna, tret del de sempre: etiqueta i gala”, em va confessar. “El llaç groc és el que toca”, m’havia dit abans Lluís Danés, director de la gala i qui va encetar la catifa vermella amb el seu llaç groc ben llustrós a la solapa. Seria el primer de molts.
La solidaritat amb els presos va ser transversal, de cap a peus, des de la directora de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, que s’ho va emportar tot al daurat, fins i tot el llaç a conjunt amb unes arracades esplèndides de Misui, fins a l’actor Albert Baró, dels més ben vestits de la gala -amb permís de l’actor José Sacristán- amb un conjunt de JNorig i mitjons d’un groc llampant.
JNorig és la firma de Javier Giron, format a l’Institut Europeu del Disseny (IED) i exbecari de Jeremy Scott, director creatiu de Moschino. JNorig desfilarà demà al matí a la 080. El conjunt que duia Baró als Gaudí era d’un negre opac, amb una jaqueta de reminiscències japoneses, jersei de coll alt, pantalons fins al turmell i vambes.
“No m’hauria imaginat mai anar així a uns premis, però m’hi sento còmode”, ha explicat Baró. L’elegància va de bracet de la comoditat, sempre. L’ha assessorat Rosa Codina, que treballa colze a colze amb Mas perquè, any rere any, el nivell estilístic de la gala millori. “Elles no només ajuden a triar la roba, també planxen i cusen abans de la gala perquè tothom vagi bé”, ha revelat Passola.
La revolució estètica masculina ja ha començat. Mireu també els nois de l’equip de Júlia ist, amb els cabells trenats. Els homes al segle XIX van fer la gran renúncia estètica limitant-se al vestit de tres peces negre o blau marí i concentrant tota la despesa en la dona. I d’aquí venen molts dels nostres grans mals actuals, però les coses estan canviant. Homes i dones comencen a convergir en un punt estètic mitjà, i és meravellós. Elles amb esmòquing, ells amb trenes i maquillats. M’enamoro.
“Vam dir, mira, fem-ho divertit, arrisquem una mica”, em deia lluny dels focus Elena Martín, directora de Júlia ist. L’equip anava esplèndid, vestit per amics i amb una estètica moderna i genderless que va donar un punt rupturista a la catifa. Com els Javis, directors de La llamada, poc combinats entre ells -l’un amb jaqueta de doble botonadura i l’altre simple, l’un gris, l’altre blau...- però amb samarreta i amb detalls vermells molt interessants que donaven certa idea de duet.
Les dones són aquí...
Cristina Brondo, embarassadíssima, va desplegar un cartell que deia: “Les dones som aquí”. Nausicaa Bonnín i Maria Molins el van veure i també es van voler fotografiar amb el cartell reivindicatiu. Al final hi havia tants cartells que una vintena de dones es van ajuntar per fer-se la foto juntes. Moltes anaven de negre: Laia Marull -elegantíssima, amb un vestit llarg d’escot de gelosia decorat amb llacets-, Sílvia Quer, Carla Simón, Elena Martín, Mireia Ros... És cert que és el color més comú en els casos de gala, especialment pels homes, però era molt flagrant que era volgut, seguint l’estela dels Globus d’Or i de la crida Time’s up.
“Qualsevol gest simbòlic és important”, va comentar Leticia Dolera un cop fora de la catifa vermella, que va confessar que ja té “l’etiqueta de pesada” per reblar el clau, dia rere dia i sobretot a Twitter, pel feminisme. Curiosament, no anava de negre. Anava vestida per Alicia Rueda amb un vestit efecte nude, d’un rosa molt pàl·lid, que recordava les flappers dels anys 20. I va revelar que si no anava de negre era perquè no hi havia hagut una crida, però que això no vol dir que no doni suport a la causa.
...i els presos allà
La bíblia del color -per dir-ho bé, Psicología del color, el manual històric d’Eva Heller- explica que hi ha 115 tons de groc, catalogats amb noms i cognoms. Des del groc mimosa fins al groc rovell d’ou. A la desena gala dels premis Gaudí se n’han vist uns quants, i qui pugui remenar l’hemeroteca que ens faci saber quants estilismes en els nou anys anteriors van apostar pel groc. Si he de dir un número a l’atzar dic zero, perquè no en recordo cap i perquè el groc és un dels colors que evita la gent de la faràndula, per allò de la mala sort.
