Guns N’ Roses, quan el rock semblava perillós
El grup de Los Angeles es retroba amb els fans a l’Estadi Olímpic 25 anys després
BarcelonaQuè són 25 minuts de retard quan ets Guns N’ Roses i has trigat 25 anys a tornar a l’Estadi Olímpic? Si el 1993, quan estaven en el seu moment més àlgid de popularitat, no van acabar d’omplir -llavors es van comptabilitzar 40.000 ànimes-, en aquesta ocasió l’efecte nostàlgia hi ha sumat 10.000 espectadors i n’eren 50.000 els que esperaven pacientment l’aparició del grup de Los Angeles amb el reclam de tornar a veure junts tres dels seus membres originals: Axl Rose, Slash i Duff McKagan. Per gaudir de la banda completa caldria haver comptat amb Izzy Stradlin i Steven Adler, però el primer no en vol saber res i el segon no ha estat convidat a enrolar-se a una gira que fa tres anys que dura, a excepció d’alguna aparició puntual.
Samarretes de calaveres, tatuatges, el típic mocador vermell amb què Axl es recull els cabells o el barret de copa de Slash eren alguns dels elements que vestia un públic també amb 25 anys més que el 1993. Dir que l’expectació era alta seria exagerar. El que respirava l’ambient eren les ganes de reviure una excitació de joventut, difícilment traslladable al 2018 en tot el seu esplendor, tenint en compte que durant tot aquest temps el circ de Guns N’ Roses no ha donat gaires alegries als seus fans. El seu llarguíssimament esperat retorn discogràfic, Chinese democracy, que ja té deu anys i del qual ahir van rescatar alguns temes, va ser un autèntic fiasco i les excentricitats d’Axl i les seves desavinences amb els seus companys han marcat la posthistòria d’un grup que va dir tot el que havia de dir l’any 1991 amb Use your illusion I i II.
El retorn a l’estadi Olímpic es va materialitzar amb la potent descàrrega de It’s so easy, un dels hits de l’ Apettite for destruction (1987), el seu impactant debut, que descobria al món un grup que llavors semblava veritablement perillós. Allò era punk, era hard rock, era glam, era ràpid i potent. Era sexe, drogues i rock’n’roll. Els Guns N’ Roses de finals dels 80 eren uns jovenets completament passats de voltes que irradiaven tones de carisma. Ara són uns milionaris quasi retirats que han perdut gairebé tot el sex appeal que tenien quan malvivien fent el pinxo per Los Angeles. Tot i així, cançons com Welcome to the jungle mantenen encara la seva capacitat de fer vibrar el públic. Amb una posada en escena sòbria -només alguns focs artificials-, Rose, Slash i McKagan ho van confiar tot a les cançons del passat i a la potència d’una banda completada per Dizzy Reed als teclats, Richard Fortus a la guitarra, Frank Ferrer a la bateria i Melissa Reese -sí, una noia!- als sintetitzadors.
El repertori va ser molt similar als anteriors concerts d’aquesta gira. Van sonar Estranged, la versió dels Wings Live and let die i Rocket Queen amb el mateix ordre que al concert de Madrid i -gairebé- que el 1993. El públic, que se les coneixia totes, semblava gaudir de valent mentre el grup allargava les cançons amb els característics solos de Slash, en una primera part del concert que va deixar de banda el registre més ampul·lós del grup per centrar-se en la seva identitat més hard rock. McKagan va tenir el seu moment punk rock cantant Attitude, la cançó dels Misfits inclosa al disc de versions The spaghetti incident? (1993), i Rose va fer patir amb els aguts de This I love, del Chinese democracy. Llàstima que el grup prefereixi allargar el concert fins a més de tres hores més que no pas concentrar el seu millor repertori. Civil war, Yesterdays i Coma van fer entrar el concert en l’univers més complex dels Use your illusion, els discos que, tot i consagrar-los com el grup de rock més gran del moment, també van coincidir amb l’aparició del Nevermind de Nirvana, el grup que convertiria de la nit al dia el concepte del rock de Guns N’ Roses -whisky, noies, armes de foc, solos de guitarra- en història.
Molta pólvora
En el moment de tancar aquesta crònica, però, encara quedava molta pólvora a la recambra: la balada November rain, la polèmica (per masclista) Used to love her, el record a Chris Cornell amb Black hole sun i clàssics de l’alçada de Sweet child o’ mine i Paradise city -que sol tancar els concerts-, per les quals a Guns N’ Roses se’ls perdonen absolutament tots els defectes.
