Cada casa, un món

Entrem a la Casa 1413: habitar un mur i abraçar el jardí

És una casa introspectiva, una mirada cap a dintre que cerca l’ànima natural del lloc

És una casa introspectiva, una mirada cap a dintre que cerca l’ànima natural del lloc. En perfecta sintonia amb la tipologia històrica del nucli urbà d’Ullastret, al Baix Empordà, la Casa 1413 fa que s’habiti, ben literalment, un mur de pedra encofrat i que alhora s’abraci el jardí. És la sorprenent solució que va donar l’equip d’Harquitectes -encapçalat per David Lorente, Josep Ricart, Xavier Ros i Roger Tudó- al que en principi s’albirava com un problema.

“El mur de pedra que limitava la finca recorria tot el solar i únicament deixava entreveure les copes dels arbres de l’interior. La materialitat i la irregularitat de les seves geometries li donaven caràcter i una presència especial. Però el planejament municipal vigent obligava a unes cessions de vial que ampliaven l’amplada del carrer i feien impossible mantenir el mur existent. Sense aquest mur, el primer i principal repte del projecte va ser aconseguir tornar a contextualitzar el solar, fer una casa de nova planta capaç de donar resposta coherent, respectuosa i honesta amb l’entorn”, expliquen des d’Harquitectes.

Ubicat a l’encreuament de dos carrers als confins d’Ullastret i obert al camp, els autors podrien haver optat per situar la nova casa al centre del solar, d’uns 1.000 metres quadrats. En comptes de fer el que hauria sigut la solució més “tradicional”, els Harquitectes van optar per llegir el lloc i donar un sentit del tot contemporani a la tradició del poble: cases i tanques de pedra assentades en uns carrerons sovint costeruts. La Casa 1413 s’ajeu al solar i es converteix en una casa-tanca allargada i d’una sola planta amb l’alçada del mur originalment existent, un habitatge que respecta l’entorn i garanteix l’absoluta intimitat dels que hi viuen.

En realitat, s’habita un mur de càrrega que es va construir reutilitzant les pedres de l’antiga paret que la normativa obligava a tombar i barrejant-les amb la terra del mateix solar, calç, ciment i petites partícules de vidre reciclat que multipliquen l’aïllament necessari. Així, protegits de les temperatures i la humitat pròpies de la zona, aquesta casa-mur esdevé a l’interior una successió de galeries que s’obren a la natura de la mateixa finca. S’hi transita d’una manera natural, fàcil i còmoda, dels dormitoris a la sala, al menjador, a la cuina i, des de qualsevol d’aquests espais, es passa, una vegada i una altra, al jardí, sempre present, sempre a una sola passa de totes i cadascuna de les estances.

I, si les alçades de l’habitatge s’adapten respectuoses a la topografia del terreny, també el mur va variant de gruix a demanda del lloc fins a agafar unes dimensions tan generoses que permeten allotjar, dins la mateixa paret, els espais més privats de l’habitatge, els espais per a la quietud. L’encofrat és ara l’element que abraça els llits, els banys, els armaris o el safareig. Mirant el sostre, els blocs de formigó, els més comuns, aquells que tothom sol tapar, es converteixen aquí en l’expressió de la senzillesa, de la manca de pretensions d’una casa que, arquitectònicament, reflecteix una gran ambició.

Tot sembla simple, en aquest habitatge. Tot sembla lògic, natural, com si no pogués ser d’una altra manera. La casa és tan bàsica que fa pensar que la reconstrucció del mur exterior que li dona hermetisme i la converteix en un element de continuïtat del poble havia de ser així, que no podia tenir més poques i diminutes finestres, i que l’encofrat de la paret s’havia de repicar fins a fer aflorar la pedra. De la mateixa manera, quan s’és a l’interior se sent que la fusta havia de ser natural i el paviment havia de ser de ciment continu, que les instal·lacions elèctriques no fan nosa, que hi ha mobles que demanen ser part de la construcció, que un dormitori necessita ser una abraçada íntima i que la natura, sempre que se’n té l’ocasió, ha d’entrar en la quotidianitat de la vida. Però tot això no és senzill. És fruit d’un procés complex de reflexió, el que van fer els Harquitectes per aconseguir una casa tan innovadora com ullastrellenca.

La història d’Ullastret té continuïtat

A l’encreuament de dos carrers que ja s’obren cap als afores del nucli urbà d’Ullastret, la solució d’una casa-mur adoptada per Harquitectes dona continuïtat a la tipologia constructiva que marca la història del poble. Sense gaire més alçada que la del mur original, la Casa 1413 es contempla des del carrer com una línia de fuga cap a la contemporaneïtat d’aquest assentament urbà d’origen medieval. No hi ha trencament, ni en els materials de l’exterior ni tampoc en la topografia a la qual la casa s’adapta respectuosament.

Més continguts de