Cultura 12/04/2018

‘Heavy metal’: La recerca del so més extrem no ha acabat

L’humorista i músic anglès Andrew O’Neill publica una amena i exhaustiva història del ‘heavy’ i les seves variants

Jordi Nopca
5 min
‘Heavy metal’: 
 La recerca del so més extrem 
 No ha acabat

BarcelonaPrimer se sent un riff poderós de guitarra. Cinc segons després entra una veu aguda que xiscla i dona pas a una bateria que inaugura un ritme accelerat. L’infern sonor dels Judas Priest torna a retrunyir a tota potència. Firepower, el divuitè disc dels britànics, acaba de ser publicat: gairebé mig segle després de començar a tocar, ja no queden gaires botigues de discos, alguns dels seus integrants han deixat el grup -d’altres han tornat després d’un llarg parèntesi, com el cantant Rob Halford- i fins i tot un dels seus compositors principals, el guitarrista Glenn Tipton, ha hagut de retirar-se de la gira perquè li han detectat Parkinson. “És un disc meravellós: els Priest estan en plena forma”, diu Andrew O’Neill, de qui Blackie Books acaba de publicar l’assaig -divertit, però també ben documentat- La historia del heavy metal.

Originaris de West Bromwich, una petita ciutat de l’Anglaterra profunda, Judas Priest van debutar l’any 1974 amb Rocka rolla : en aquells moments el terme heavy metal només havia sigut utilitzat per William S. Burroughs a la novel·la The soft machine (1961) i apareixia en una cançó dels Steppenwolf, la icònica Born to be wild, on John Kay cantava: “ I like smoke and lightning / heavy metal thunder ” [M’agraden el fum i els llampecs / el tro del metall pesat].

“Des dels inicis el heavy metal es va posicionar com un estil artístic que anava per lliure, i va ser ridiculitzat per crítics musicals d’una gran mesquinesa i també pels guardians de la cultura popular «com cal»”, explica O’Neill, que va néixer el 1979 a Portsmouth, a prop de l’illa de Wight, coneguda per un festival de música que va començar el 1968 amb grups com Jefferson Airplane, T-Rex i Fairport Convention. “Els meus pares es van traslladar a Londres el 1980, així que l’illa de Wight no va tenir cap influència en la meva sensibilitat musical -admet-. Els programes musicals de la BBC, en canvi, sí que van ser importants. Quan tenia sis anys el meu grup preferit era Queen, i més endavant recordo aquella versió conjunta de Bring the noise dels Public Enemy amb Anthrax. El que més m’agradava d’uns i altres eren les guitarres”.

Guitarrista i monologuista

Aquell mateix any, el 1991, Metallica publicava el seu sisè disc, conegut com a Black album, i Nirvana llançava Nevermind, una de les obres clau del grunge, amb cançons com Smells like teen spirit, Come as you are i Lithium. “Jo tenia dotze anys i el que m’agradava era moure el cap amunt i avall mentre escoltava aquestes meravelles”, recorda amb un punt d’ironia. Una dècada després, Andrew O’Neill faria el seu primer xou com a stand-up comedian, moment en què va tenir “la revelació” de la professió a la qual volia consagrar la vida. “Des de llavors he compaginat la música i els monòlegs d’humor -explica-. Toco la guitarra i canto en el grup de hardcore The Men That Will Not Be Blamed For Nothing. Quan no tinc concerts agafo un tren o un bus i me’n vaig a qualsevol lloc del país a xerrar davant de qui em vulgui escoltar”.

Des de fa anys, un dels temes estrella de l’humorista és un xou sobre el heavy metal, gènere musical al qual va arribar una mica després d’escoltar Nirvana. “ Soul of a new machine, de Fear Factory, Chaos A.D., de Sepultura, i Astro-Creep, de White Zombie, van ser crucials”, explica. Els primers formen part de l’anomenat industrial metal. Els segons són uns dels representants més il·lustres del thrash. White Zombie van derivar del noise al heavy, i d’allà al groove. Quan es van separar el 1998, el cantant, Rob Zombie, va començar una trajectòria en solitari “en la qual combina els ritmes electrònics amb un estil ballable molt característic”, segons escriu O’Neill. En persona no es mossega la llengua: “A vegades l’èxit afecta la teva exigència. Un cas claríssim d’aquest problema és Rob Zombie. Va arribar un moment que molts dels grups que m’encantaven als anys 90 van començar a fer cançons fètides. Pantera, per exemple, que havien fet una obra mestra com The great southern trendkill [1996] van caure baixíssim a Reinventing the steel [2000]. En comptes de reinventar el heavy el van degradar”.

De Birmingham al món

“El geni creatiu trenca barreres i s’arrisca. Els grans avenços en art tenen a veure amb ments que s’han dedicat a superar els límits”, explica l’autor de La historia del heavy metal. Els orígens del gènere estan molt delimitats geogràficament. “La ciutat de Birmingham va donar els pioners, Black Sabbath, que van publicar el seu primer disc el 1970 -diu-. També de les West Midlands venien Slade, Judas Priest, Napalm Death i Godflesh”. A finals de la dècada, mentre el punk feia furor va créixer l’anomenada New Wave of British Metal: “Entre els grups més destacats d’aquesta onada hi ha Iron Maiden, Motörhead i Venom, que van crear el black metal ”.

El black es distingia del heavy clàssic perquè buscava un so més extrem i fosc. Des que Venom van publicar Black metal (1982) han sigut moltes les variants que han explorat els límits del gènere. “El death metal, amb grups com Obituary, Slayer i Death, és el que m’agrada més -admet O’Neill-. No em busqueu als concerts d’ epic ni power metal. Jo els trobo massa poc agressius”. A l’autor l’incomoden especialment grups alemanys com Blind Guardian, Helloween i Gamma Ray. També el glam metal, del qual formen part els “execrables” Mötley Crüe.

“El heavy va passar d’Anglaterra als Estats Units als anys 80, i des d’allà s’ha expandit per tot el món -explica-. Actualment hi ha escenes poderoses al Japó, l’Índia i Noruega”. El comú denominador de gran part dels grups és la recerca de sons cada cop més extrems. “Això no s’acabarà mai -admet-. Sempre hi ha avenços tecnològics que ofereixen noves possibilitats”. Al final de l’assaig Andrew O’Neill recupera el seu costat més humorístic i fa un exercici de futurologia. El 2020 Bruce Dickinson i Iron Maiden fan un curset perquè el grup “sigui el primer que toca a la Lluna”. El 2047 “es clona Black Sabbath”. El 2078 la nova versió d’Ozzy Osbourne i els seus companys de grup “es tornen addictes a les drogues del futur”. El 2081 Metallica “surt de gira per celebrar el centenari del quartet”.

Quatre lectures musicals per a Sant Jordi

Nacer, crecer, Metallica, morir

Birth, school, Metallica, death (títol de l’edició original en anglès) és una immersió en la primera etapa del grup que va capgirar el mainstream del heavy metal. Escrit pels periodistes Ian Winwood i Paul Brannigan, aquest primer volum explica les interioritats d’una història que arriba fins al Black album (1991). L’edita Malpaso amb traducció d’Ezequiel Martínez.

Diálogos sobre música y teatro: ‘Tristán e Isolda’

Gastón Fournier-Facio, coordinador artístic de la Scala de Milà, té cura de l’edició de les converses que van mantenir Barenmboim i Chéreau durant el muntatge de l’òpera Tristany i Isolda, el 2007. Dues personalitats artístiques connectades per Wagner. Aquest prodigi l’edita en castellà Acantilado, amb traducció de Francisco López Martín i Vicent Minguet.

Lo cançoner. De la Terra de l’Ebre

Aquest llibre editat per Cossetània és exactament el que diu el títol: un recull del cançoner de l’Ebre a través de les cançons que han interpretat durant 25 anys Quico el Célio, el Mut i el Noi de Ferreries. “Entre els poders de la terra no n’hi ha cap de tan gran com la força i l’alegria que t’arriba des del cant”, canten a Jotes de la crònica d’un temps. I és exactament això.

Camino Soria

Edi Clavo, bateria de Gabinete Caligari, signa el testimoni d’un disc, Camino Soria, i un temps, el 1987, quan el pop espanyol sorgit de la Movida es professionalitzava i el futur podia ser tan esplendorós com decadent. Clavo mira enrere atent a tots els detalls, no només els del disc amb què van triomfar, sinó també els d’una Espanya que no seria com alguns havien imaginat. L’edita Contra.

stats