“Hem construït una democràcia sobre la impunitat”

BarcelonaCristina Fallarás (Saragossa, 1968) no podia trobar a faltar el seu avi patern perquè, per a ella, no havia existit mai. Ni tan sols era conscient d’aquesta absència, perquè ningú n’hi havia parlat, fins que un dia va posar el nom d’ell a Google i va topar de ple amb una història familiar oculta entre el boscatge de la memòria. “Era fuster i tenia 35 anys quan va ser assassinat el 1936. Ho vaig llegir i em vaig ensorrar”, explica l’escriptora. Aquella troballa, que emanava de la pantalla d’un ordinador situat en una cabana de la Floresta on l’autora havia hagut d’anar a viure després de ser desnonada, va ser la primera esquerda que va aparèixer en el seu silenci familiar.

Fallarás va iniciar aleshores una recerca sobre l’avi patern que li va servir per destapar moments atroços i d’altres d’afectius, en una confluència entre l’horror i la tendresa. Mentre aprofundia en la investigació, Fallarás va decidir escriure sobre tot el que s’anava trobant. El resultat d’aquest exercici és Honrarás a tu padre y a tu madre (Anagrama), una indagació literària sobre el seu passat que oscil·la entre el gènere memorialístic i la novel·la. El llibre dona a conèixer la història de l’avi però, sobretot, és una lluita per la memòria col·lectiva des de la intimitat. “Soc filla del silenci, l’he heretat de la meva família -reconeix Fallarás-. Deu anys després de ser mare, em vaig adonar que necessitava desfer-me d’aquest silenci per no deixar-lo en herència als meus fills”.

Per a Fallarás, el llibre és una novel·la i, alhora, un acte impúdic. Espolsar uns fets soterrats en la memòria familiar ha significat, diu, “una ruptura molt forta” que li ha servit per “ventilar la culpa” transmesa entre generacions. Amb la certesa que moltes persones viuen en un silenci familiar similar, Fallarás entén que la lluita per la memòria i contra la imposició franquista ha d’implicar, per damunt de tot, una lluita íntima. “Cadascun de nosaltres ha de fer sortir a la llum el que ha viscut. Si ningú dona a conèixer el seu relat íntim per trencar el silenci, qualsevol relat polític serà impostat”, assegura. Inevitablement, la novel·la llança una crítica ferotge contra la Transició i la llei d’amnistia espanyola del 1977. “Hem construït una democràcia sobre la impunitat dels crims franquistes -lamenta l’escriptora-. El problema és que han passat 40 anys i encara no hem parlat d’això. Vivim en la inèrcia del silenci i de la por”. Des del seu punt de vista, aquesta situació deriva en “la transmissió generacional de la violència política” que provoca suïcidis i addiccions a les drogues. “Hi ha més de 150.000 persones que van ser assassinades i llançades a les cunetes -afirma-. Els seus familiars ja són milions. Són fills d’una dictadura i no han curat les ferides, per això vivim tots violentament”.

Escrita en primera persona, la novel·la busca tancar aquestes cicatrius posant el focus, en una primera part, en l’avi assassinat i, en una segona, en l’assassí. La tercera part del llibre explora com tant el silenci com tots aquests fets impacten en l’escriptora. “M’he construït a través d’aquells que van guanyar i d’aquells que van callar”, diu Fallarás, que no vol assenyalar culpables sinó desfer-se del sentiment de culpa. “La culpa ens tenalla, l’heretem i la deixem créixer. Ara he après a domesticar-la”, assegura.