MÚSICA

Herreweghe torna amb un Bach de gran pulcritud

"Philippe Herreweghe i el Collegium Vocale de Gant van emocionar amb la simple eloqüència de la depuració i l’equilibri d’unes versions que no cauen en efectismes innecessaris"

Philippe Herreweghe

L’AUDITORI 1 DE FEBRER

Les cantates conformen una de les grans branques d’aquest frondós arbre que era Johann Sebastian Bach, un corpus voluminós que és testimoni tant del geni creatiu del compositor alemany com del seu enginy per resoldre les obligacions setmanals com a kantor de Sant Tomàs de Leipzig. Les oportunitats d’escoltar a casa nostra algun exemple dels dos centenars de cantates conservades són massa escadusseres per deixar escapar la proposta del cicle de música antiga de L’Auditori, amb l’al·licient afegit de la presència d’un dels grans noms de la interpretació bachiana.

En la seva segona visita de la temporada, Philippe Herreweghe i el Collegium Vocale de Gant van emocionar amb la simple eloqüència de la depuració i l’equilibri d’unes versions que no cauen en efectismes innecessaris, que confien en la força intrínseca de la música exposada amb desarmant naturalitat. Amb els anys, el director belga ha anat arrodonint el so d’orquestra i cor (aquí, catorze veus, amb els solistes integrats) sense perdre ni una engruna de precisió. El to reflexiu de les cantates BWV 186 i 105 va estar ben contrastat amb la claror sense estridències de la Missa BWV 234.

El fraseig penetrant del contratenor Alex Potter va ser més convincent que el cant aplicat, i amb algun so escanyat, del tenor Thomas Hobbs, mentre que els altres dos solistes ja van participar en els Vespro della Beata Vergine que Herreweghe va dirigir a l’octubre al Palau de la Música. El lleial Peter Kooij continua sent un baix de línia noble tot i algunes dificultats en els passatges d’agilitat, però la perla de la vetllada van ser les intervencions de la soprano Dorothee Mields, d’una dolçor inefable, ja fos l’ària Wie zittern und wanken (amb un text de ressonàncies inesperades en l’actual conjuntura política), en l’idíl·lic diàleg amb l’oboè del gran Marcel Ponseele, o en un no menys delicat Qui tollis.

Més continguts de