Música

Hinds: "Hem agafat coses que ens feien mal i les hem convertit en cançons"

El grup madrileny respon a les crítiques masclistes i condescendents amb 'The prettiest curse'

La pandèmia va enxampar les madrilenyes Hinds a punt de publicar The prettiest curse (Lucky Number), el disc amb què certifiquen el trànsit del rock de garatge al pop sense perdre l'energia que les caracteritza. L'àlbum, produït per la nord-americana Jennifer Decilveo (productora de Beth Ditto, entre d'altres), finalment es va llançar al juny, i ara Carlotta Cosials, Ana García Perrote, Ade Martín i Amber Grimbergen es preparen per defensar aquest canvi en directe, en concerts com el d'aquest dissabte a les Nits del Fòrum. Ade Martín parla de la pandèmia, del disc, dels concerts i de les crítiques masclistes en una entrevista concedida poc abans de llançar una versió de Spanish bombs de The Clash.

On vau passar el confinament?

Totes quatre a Madrid, però separades. Un parell de dies abans érem a Londres, perquè teníem una sessió de fotos, i vam decidir tornar cap a Madrid perquè no sabíem què passaria.

I de salut, totes bé?

Sí, bé, la Carlotta va tenir el que vam pensar que era una grip forta, i ara sospitem que era coronavirus. I l'Amber, durant el confinament, va perdre el sentit de l'olfacte. L'Anna i jo, en canvi, no hem tingut cap símptoma, però gent propera a nosaltres sí.

Teníeu previst publicar el disc a principis d’abril, però ho vau ajornar al juny.

Efectivament. Havia de sortir el 4 d'abril, però just en aquell moment tot era horrible, amb tantes morts... Era molt estrany aparèixer dient: "Hola, tenim un disc nou, escolteu-lo". No tenia cap sentit, així que vam decidir ajornar-ho. Com que tenim equips en diversos països, els d'Anglaterra deien que per què no el trèiem, que no n’hi havia per a tant. A ells encara no els havia arribat el pitjor. Els vam haver de convèncer, i al final tothom ho va entendre.

Com afronteu el retorn als escenaris?

Superbé. Ens va alegrar molt que ens truquessin de les Nits del Fòrum. Pensàvem que no podríem tocar fins al 2021, i de sobte tenir l'oportunitat de fer concerts ara és genial. I a més, al Fòrum, que és un lloc gran. Pràcticament ens ho prenem com una presentació del disc encara que no ho sigui. Hem assajat molt, fins i tot vam llogar la sala Moby Dick de Madrid per provar-ho tot amb el tècnic de so, així que estem supercontentes.

Ara els concert són amb el públic assegut. Com modifica això el vostre directe?

Moltíssim. Vam anar a veure Belako, que estan fent una gira per autocinemes, i ens ho vam prendre com anar a estudiar, per veure com ens sentíem com a espectadores. Jo en vaig sortir molt optimista perquè em va agradar molt i m’ho vaig passar molt bé, però també és veritat que tot plegat és com mirar una obra de teatre: estàs asseguda mirant. Els pogos i els balls no existeixen. Sí, hem hagut de replantejar el directe i adaptar algunes cançons, fer-les una mica més lentes i plantejar el repertori no tant de 0 a 100 i que al final acabi tothom ballant, sinó d'una altra manera, perquè és que és una altra cosa.

Econòmicament, la pandèmia serà un cop molt dur.

Sí, moltíssim. Vam invertir una barbaritat de diners en el disc. Si tot anava bé, ho podíem recuperar, però de moment no podrà ser. Estem bastant fotudes, mirant a veure com sobrevivim aquests mesos.

El disc nou representa un canvi estètic i de so.

Teníem claríssim que volíem fer alguna cosa diferent. I tot ha sigut diferent. Des de la composició fins a la producció. I per primer cop hem tingut temps. El primer disc el vam fer tot, composició i enregistrament, en dos mesos, i el segon en quatre. I per a aquest hem tingut més d'un any. Per això també les cançons són tan diferents entre si. I després va aparèixer la productora Jennifer Decilveo, que va saber mantenir l'essència del grup. Ens venia de gust fer un canvi radical, però teníem por de no ser fidels a nosaltres mateixes. I això, que nosaltres potser no sabíem fer, ella sí que ho ha sabut fer.

Per reforçar aquest canvi comenceu el disc amb Good bad times, que és una cançó que trenca clarament amb el que fèieu abans.

Sí, tot i que quan estàvem triant el repertori jo no volia ni de conya que fos la primera, perquè per a mi Good bad times és el plat fort del disc, i em feia pena que estigués al principi. Però elles deien el que dius tu, que és una declaració d'intencions. I m'he reconciliat amb la decisió.

Tant el títol del disc, The prettiest curse, com la cançó Just like kids (miau) tenen una intenció molt clara, oi?

Sí, esclar. El títol surt d'aquesta cançó. Això de The prettiest curse ho poden dir altres bandes: per més que sigui increïble estar en un grup, també ho passes malament. Sí, pot ser bonic i meravellós, però alhora té la seva part de maledicció. I la cançó explica el que nosaltres, sent dones, hem hagut d'aguantar i seguim aguantant. La lletra agafa titulars de premsa i frases que ens han dit i que ens feien mal. El que m'agrada és que hem agafat coses que ens feien mal o que ens feien sentir malament amb nosaltres mateixes i les hem convertit no només en una cançó sinó en una cançó com aquesta, humorística. Això em flipa.

Al llarg de la vostra trajectòria heu rebut crítiques que destil·len tant masclisme com condescendència boomer...

I en tots dos casos acostumen a venir d'homes.

Com us han afectat?

Moltíssim. Hi ha gent que ens retreia que sent espanyoles no tocàvem a Espanya, que semblàvem un grup de fora. No va ser una decisió pròpia, sinó que vam haver de fer-ho perquè ens feia por tocar a Espanya, perquè el 90% d'aquesta mena de crítiques venien d'Espanya, no de fora. Fora no hi ha controvèrsia, si t'agrada el que fem ho escoltes, i si no t’agrada doncs no. Aquí, en canvi, la gent a la qual no li agradava la nostra música tenia una opinió mesquina. Simplement vam treure unes cançons i van agradar, ja està, no cal buscar cap raó estranya. Això ens va afectar moltíssim. Jo no he decidit no tocar a Espanya o no ser un grup espanyol, sinó que ha sigut així arran d'una sèrie de coses. I ara volem canviar-ho. Igual que utilitzar l'espanyol en el disc no és coincidència. És sobretot una reconciliació inconscient.

La vostra reacció davant d'aquesta mena de crítiques no ha sigut fer un estirabot punk, sinó apostar per un so més pop. ¿És un senyal de maduresa?

De maduresa però alhora també una mica de rebel·lia. També se'ns deia que no fèiem garatge i que no sabíem tocar. Doncs ara us cagareu: no només no serem tan punk com voleu, sinó que a sobre us portarem cap al pop. Així que, o m’odies del tot i em deixes en pau, o t’hi uneixes. Ja està.

Com us relacioneu amb la música dels anys vuitanta, i fins i tot de grups com The Jesus and Mary Chain, que ressona en el vostre disc?

Tot el que té el so d'això va venir de la Jenn, la productora. Aquest mur de so i els sintetitzadors, per exemple. I ens va agradar que ho incorporés. Està molt bé.

Parlant de salts generacionals, la portada l'heu confiat a Ouka Leele, una artista molt relacionada amb la Movida Madrileña.

Estàvem pensant en referències per a la portada i totes eren amb moltes coloraines. Un dia la Carlotta ho estava comentant amb la seva mare, que li va dir que aquestes referències li recordaven l'Ouka Leele. Ens semblava impossible, però ho vam proposar i a l'Ouka Leele li va flipar la idea. Li venia de gust tornar a fer alguna cosa relacionada amb la música.