Homenatge als vençuts (amb un nus a la gola)

Un emotiu acte al Palau de la Música Catalana inaugura oficialment la commemoració dels 80 anys de la Guerra Civil

L’Antoni i l’Alfons Cànovas seuen de costat a la fila 5 del Palau de la Música Catalana. “Devem ser els més vells d’aquí”, observa l’Alfons amb murrieria. Tenen 96 i 98 anys, o sigui que això els converteix en adolescents aquell 18 de juliol del 1936. Els dos germans participaven en els assajos de l’ Olimpíada Popular que s’havia de celebrar a l’estiu. Eren a Montjuïc “fent moviments gimnàstics” quan els van avisar de la sublevació militar al Marroc. L’endemà, des del terrat de casa, a la Barceloneta, sentien els primers trets. Els Cànovas van ser voluntaris al front. El seu pare va morir en un atac dels bombarders italians sobre Barcelona. Un cop va acabar la guerra, l’Alfons es va quedar amb la mare, vídua amb dos fills petits de 8 i 4 anys, mentre que l’Antoni va “seguir lluitant fins a l’últim dia”. Va arribar amb la 27a Divisió fins a la frontera francesa i va entregar el fusell. Exili.

Al seu costat hi seu Mariona Agustí, filla de Conxita Badia, la soprano que fa 80 anys era en aquest mateix Palau assajant amb Pau Casals l’himne inaugural de l’Olimpíada. “Estiuejàvem al Vendrell, però no hi vam anar perquè esperàvem la mamà. Va arribar en taxi, i el taxista li va dir: «Quina sort que avui a la nit sigui a casa»”, recorda. Tenia 11 anys, però se sap de memòria què va passar: “ Acaba l’assaig i comença l’exili”.

L’acte per commemorar els 80 anys de l’inici de la Guerra Civil es titula, precisament, L’últim assaig, i parteix d’aquell instant al Palau de la Música en què s’informa als intèrprets que “a Madrid ja parlen de guerra”. Des “del cop d’estat contra la República i l’inici de la Guerra Civil” en “un dissabte lluminós, una tarda magnífica, amb una posta daurada” -com descriu la presentadora de l’acte, l’actriu i cantant Helena Miquel-, el relat repassa l’impacte del cop, la duresa de la guerra i fins a l’exili. De seguida es veu clar que és un vespre de nostàlgia més que de venjança, de record més que de ràbia, quan la Companyia Elèctrica Dharma entona algunes melodies versionades: Bella Ciao, La Mare de Déu, L’emigrant, El cant dels ocells o El gegant del pi.

Testimonis contra la desmemòria

Ha costat anys poder parlar de la guerra. “La Transició va ser un procés iniciat des de la legalitat de la dictadura i un dels seus principals dèficits va ser la institucionalització de la desmemòria col·lectiva”, afirma Miquel, veu d’un acte organitzat per la Generalitat de Catalunya. Una memòria que també es reivindica als carrers de Barcelona amb els 520 bans informatius que l’Ajuntament ha escampat per la ciutat i que van encapçalats per uns versos de Màrius Torres, del 1942: “ Jo vull la pau, però no vull l’oblit”. “Ara fa 80 anys un grup de militars empesos per civils, eclesiàstics i organitzacions feixistes, amb el suport de l’Alemanya nazi i l’estat italià, van promoure la rebel·lió armada per destruir l’estat democràtic republicà, i amb ell els primers drets nacionals assolits pels catalans en règim d’autonomia”, comença afirmant el cartell. La imatge de la commemoració serà la icònica fotografia de la miliciana Marina Ginestà el 21 de juliol del 1936 a l’Hotel Colón, amb un fusell a l’esquena i Barcelona al fons. Avui s’escamparà per la ciutat.

Com ella, desenes de testimonis de la guerra desfilen per les pantalles del Palau de la Música. Lluís Martí Bielsa assegura: “ No crèiem que érem en una guerra”. Josep Pujades explica els Fets de la Fatarella, i Andreu Claret, la Batalla de l’Ebre: “Molts morts podrint-se, perquè no els podíem enterrar, amb els cucs i la pudor que feien”. Josep Capsada recorda “l’entrada a Tarragona en desbandada”. Sentia les metralladores “a tota pastilla”: “Vaig estar de sort. Perquè era estar de sort...” El bombardeig de Granollers, la retirada, els camps de refugiats, Argelers, la Gestapo, les presons franquistes, les fosses. Són instants, frases, flaixos, moments que han viscut persones anònimes, que s’han mantingut inesborrables en el seu record, i que junts constitueixen un fresc terrible, trist i injust d’una època fosca.

Sensacions i misèries que també van viure i compartir escriptors i intel·lectuals catalans, que van deixar plasmats en frases que avui a molts els surten de nord. Aquell “Una nit de lluna plena / tramuntàrem la carena, / lentament, sense dir re...”, de Pere Quart. La “gloriosa” República que sempre recordava Montserrat Abelló, o les paraules de Mercè Rodoreda: “Joves i vells, tothom a la guerra, i la guerra els xuclava i els donava la mort”. Neus Català, Federico García Lorca, Antonio Machado, Miguel Hernández, Joan Sales, Montserrat Abelló o Pere Calders també apareixen per boca dels actors Toni Sevilla i Maria Rodríguez.

L’acte de commemoració de la guerra és en el fons un homenatge als vençuts republicans: no s’obre cap escletxa sobre el debat de bàndols, ni es reparteixen culpes. Els protagonistes són persones, víctimes, testimonis, i fins i tot els polítics els han cedit el protagonisme. A platea hi ha les màximes autoritats del país: el president Carles Puigdemont; la presidenta del Parlament, Carme Forcadell; el conseller Raül Romeva i també una representació del cos consular i el president de la regió del Llenguadoc-Rosselló-Migdia Pirineus, Gerard Onesta, i altres representants institucionals. Avui, però, no faran cap parlament.

En la recta final de l’acte hi ha un record per les víctimes de les guerres actuals i es defensen “els valors democràtics i de pau”. S’interpreta la Cançó de somni que va compondre Jaume Pahissa i que mai va poder sentir a Catalunya perquè va morir a l’exili. També L’emigrant, aquella Novena simfonia de Beethoven que Pau Casals no va poder dirigir i, finalment, Els segadors. A les últimes files, el polític i filòleg Jordi Carbonell, amb 92 anys, s’aixeca de la cadira de rodes i canta l’himne. Nus a la gola. “Jo les he viscudes, aquestes coses”, diu. Tenia 12 anys. “Era un moment d’una por horrorosa i una repressió total, individualitzada. Cinc homes eren una reunió clandestina -fa memòria-. Era el moment zero dels Països Catalans. En aquests anys hem passat de zero a gairebé 100; però el 100 arribarà aviat”.

La ‘Novena’ de Beethoven que la Guerra Civil va fer emmudir
El 18 de juliol del 1936 no només se sentien consignes i soroll de barricades als carrers de Barcelona. Al Palau de la Música, Pau Casals assajava amb la seva orquestra i l’Orfeó Gracienc la Novena simfonia de Beethoven, la mateixa peça que havien interpretat cinc anys abans per celebrar la proclamació de la Segona República espanyola. Faltaven 24 hores per tocar-la en directe al Teatre Grec, per al concert d’inauguració de les Olimpíades Populars de Barcelona, un esdeveniment que s’havia de celebrar entre el 19 i el 26 de juliol en resposta als Jocs Olímpics de Berlín. El govern central del Front Popular havia boicotejat la cita alemanya, retirant l’equip estatal en protesta per la política feixista d’Adolf Hitler i, en contrapartida, n’organitzava uns d’alternatius. Mai van arribar a celebrar-se, ni a la capital catalana ni en cap altra ciutat del món.

El que va impedir-ho va ser l’inici de la Guerra Civil Espanyola, que va sorprendre Casals en ple assaig. Abans de donar per acabada la sessió, els músics van interpretar el final de la simfonia, sabent que passaria molt temps abans que tornessin a trobar-se tots junts. Era el preludi del llarg adéu a Catalunya de Casals, que abandonaria la seva residència del Vendrell just abans de l’arribada de les tropes franquistes, a principis de l’any 1939. El mestre violoncel·lista iniciaria un llarg exili que el portaria a França i finalment a Puerto Rico, on compondria la seva peça més universal: l’ Himne de les Nacions Unides, un encàrrec del llavors secretari general de l’organització, U Thant.

L’assaig inacabat ja forma part del mite de Casals, que havia sigut escollit per obrir les Olimpíades Populars pel fort compromís social del qual sempre havia fet bandera. El 1925, per exemple, el músic havia creat l’Associació Obrera de Concerts amb la intenció de fer arribar de manera estable la música clàssica a les classes populars, incloent-hi sessions per als més petits. La iniciativa es donaria per acabada amb la victòria de l’exèrcit nacional del general Franco.

L’elecció de la Novena simfonia de Beethoven tampoc era casualitat, és una peça que va revolucionar la música clàssica en el seu moment, l’any 1824, gràcies a l’explosió coral, molt poc habitual a l’època. Aquesta èpica final, sumada a la lletra de l’ Oda a l’alegria (poema de Friedrich Schiller), la va convertir en un himne de la llibertat oficiós encara vigent avui. Es comprensible, doncs, l’amor que Pau Casals sentia pel tema i per què s’havia decidit per la Novena per inaugurar aquella Olimpíada Popular que no va arribar a celebrar-se.

Més continguts de