LITERATURA
Cultura 02/05/2018

Homenatge íntim a la utopia llibertària

Joni D. reflexiona sobre els militants dels grups autònoms a la novel·la ‘La casa de la selva’

i
Xavier Cervantes
5 min
Homenatge íntim  a la utopia llibertària

BarcelonaCollserola, estiu del 2014. Un home a la seixantena, en Pancho, passeja amb el gos. Una trucada telefònica ha activat la memòria d’uns anys, el final del franquisme i la Transició, encara amb episodis poc explicats, o explicats només des del punt de vista dels que han construït el relat hegemònic. Aquest és el punt de partida de la novel·la La casa de la selva (Tigre de Paper), de Joni D. (Barcelona, 1968). “El Pacho és un personatge que representa la generació que va formar part de grups autònoms llibertaris als anys 70”, diu Joni D. Representa, per tant, les veus que ell mateix va escoltar per escriure el llibre Grups autònoms. Una crònica armada de la Transició democràtica (El Lokal, 2013), i també els que ja no hi són, incloent-hi Agustín Rueda i Salvador Puig Antich. D’aquell treball “històric i antropològic” sobre “els que van passar de lluitar contra una dictadura feixista a fer-ho contra una democràcia capitalista i monàrquica” ja n’han sortit dues novel·les, La torre de la serra (Tigre de Paper, 2015) i La casa de la selva, i la trilogia es completarà aquest any.

Joni D., responsable del segell discogràfic Kasba Music i pioner del punk i del moviment okupa a Barcelona, se centra en una generació anterior a la seva per explicar des de la ficció i la intimitat no tant l’èpica de la lluita llibertària com la manera que van tenir aquells joves de continuar gestionant la dignitat, la repressió, l’exili i la frustració. “Què va passar amb tota la gent que va anar al míting multitudinari de la CNT del 1977 a Barcelona? ¿I amb les persones que van participar en les Jornades Llibertàries? El David Castillo [poeta, narrador i periodista] diu que hi va haver un moment que els va tocar escollir o xeringa o corbata. Però n’hi va haver uns quants, els més dignes d’aquella generació, que van dir que ni xeringa ni corbata”, diu Joni D. Aquests són els protagonistes de La casa de la selva, “gent que van seguir la lluita, que van patir presó, que van marxar a Mèxic o que encara hi són”.

En general, i amb excepcions com el MIL i els Comandos Autònoms Anticapitalistes, els grups autònoms tenen poca literatura “perquè van lluitar contra tots els que després han tingut una petita fracció de poder”. Van ser el peu de pàgina que el consens de la Transició no volia llegir. “Van plantar cara, i el moviment el van desinflar a hòsties-recorda Joni D.-. Ara que fa 40 anys del cas Scala, cal recordar el que va dir qui aleshores era ministre de Governació, Martín Villa: «No em preocupa ETA. Els que em preocupen de veritat són la CNT i el moviment llibertari»”.

La novel·la de Joni D. és filla d’aquell context, però en comptes de posar el focus en les disputes ideològiques i partidistes, se centra sobretot en les vides de dos personatges, el Pancho i el Gerard, que representen dos camins diferents dins d’un mateix fil conductor: “La necessitat que té l’ésser humà de trobar un refugi en temps difícils”. També mostren una de les peculiaritats dels autònoms, la confluència de joves de diferents classes socials: l’obrer que opta per l’acció directa i el burgès que es proletaritza i també acaba agafant les armes. “S’ha d’explicar que també hi va haver fills de rics que van voler fer un canvi fins i tot arriscant-hi la vida”, assegura.

El paper de l’heroïna

Joni D. no obvia l’impacte que va tenir l’heroïna en aquella generació, perquè, diu, “va acabar de desactivar tota aquella lluita”. “Hem d’estar agraïts a tothom que va participar en aquella lluita perquè van intentar que el nostre futur no fos el present que tenim. En aquest sentit, la gent més feble no és la de l’heroïna, sinó la que havent participat d’aquelles lluites avui té càrrecs a l’administració o a les grans empreses. Els de l’heroïna són els que havent vist la utopia són incapaços de recular i decideixen suïcidar-se”, explica l’autor, que a la novel·la, com ja passava en l’anterior, reflexiona sobre el passat des del present, combinant els dos temps en la narració.

Amb la idea del “refugi”, Joni D. destaca com d’important és centrar-se en els que “quan es troben sols desapareixen en la massa i després es van retrobant”. “Quan vaig recollir els testimonis per fer Grups autònoms vaig veure una diferència abismal entre el que passava a Catalunya i el País Basc i el que passa a Madrid. Aquí, per exemple, els que tornaven dels exilis o de la presó trobaven una petita xarxa que els acollia, i continuen anant a cases okupades i a ateneus llibertaris. En canvi, a Madrid, on els grups autònoms van ser importantíssims, estaven aïllats: hi havia homes de 60 anys que em deien: «Espera’t cinc anys, i quan ens jubilem ja t’explicarem la nostra vida». Encara tenen por de les represàlies professionals. Madrid és el cor de la bèstia”, recorda.

Joni D., que tenia 7 anys quan va morir Franco, no va ser protagonista de la història de La casa de la selva, però com a preadolescent sí que va ser testimoni del període 1976-1979, els que considera “els anys de màxima llibertat que ha viscut algú a l’estat espanyol, a banda dels pocs que queden vius i que van viure la revolució”. Aquell passat més vist que viscut el va dur després al punk i a noves formes de lluita lligades al moviment okupa i la insubmissió. “Som la transmissió de les lluites d’aquella generació”, diu.

Agustín Rueda, en l’origen de la novel·la

La novel·la La casa de la selva no existiria sense el llibre Grups autònoms. Una crònica armada de la Transició democràtica. I Joni D. no hauria escrit aquest assaig si abans no hagués participat en la digitalització i catalogació de l’arxiu de l’Associació d’Amics d’Agustín Rueda, l’anarquista de Sallent assassinat per la policia a la presó de Carabanchel el 1978. Joni D., que el 2010 havia publicat Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80, reconeix que explicar la història d’Agustín Rueda és el que el va “empènyer a escriure”. “Si primer vaig fer Que pagui Pujol! va ser perquè encara no m’atrevia a escriure Grups autònoms ”, diu. Finalment, i un cop assimilada la història, va decidir fer el pas a la ficció per explicar-la. “Són llibres que s’adrecen a públics diferents. Un és un llibre d’història que interessa a un sector activista, militant. Les novel·les de la trilogia, en canvi, estan fetes per a tots els públics”, diu. Quan acabi la trilogia, la intenció és traduir-la al castellà i publicar les tres novel·les en un sol volum.

stats