Música

Ibercamera: tot bé quan comença bé

Maria João Pires va inaugurar la tretzena temporada del cicle de concerts gironí

Segons Shakespeare, “tot bé quan acaba bé”, però el mateix podem dir dels començaments. Perquè la 13a temporada d’Ibercamera a l’Auditori de Girona va tenir el millor dels començaments possibles, el diumenge 19 de gener, amb un concert que trasbalsava d’al·licients: en termes de programa, és clar, però d’entrada també pels seus protagonistes. Parlem de la pianista portuguesa Maria João Pires, que interactuava per primera vegada en directe amb el director japonès Tatsuya Shimono, el qual dirigia també per primer cop l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), una formació que –demanen molts gironins– hauria de tenir aparicions més freqüents pel territori.

Pires va tenir una gran notorietat al final del segle XX, entre més coses per les seves gravacions de Mozart publicades per la prestigiada discogràfica Deutsche Gramophon. No era, per tant, gens estrany que es presentés a la Sala Montsalvatge amb un concert del geni de Salzburg, concretament el núm. 9 en mi bemoll major, més conegut per l’àlies Jeunehomme (que, tot i ser un cognom, es pot traduir per "un home jove"). Més enllà de la curiositat que el tocava una dona veterana, la lisboeta va signar una demostració imperativa i categòrica de pura classe pianística, sobretot en el segon i tercer moviments, que el compositor va estructurar a manera de diàleg alternat entre l’instrument i l’orquestra. Silueta discreta, els seus dits flotaven amb la delicadesa d’una papallona besant el teclat, i desprenia un halo de serenor que va deixar bocabadada l’assistència. Mentrestant, l’orquestra sonava compacta, límpida, sota la conspícua batuta de Shimono, el qual, molt amablement, no va voler retirar cap preeminència, ni visual ni interpretativa, a la pianista portuguesa.

A la segona part vam continuar amb la música d’Àustria en mi bemoll major: seguint la lògica dels primers encontres, el mestre japonès i l’OBC van conjugar esforços per a la primera audició a Girona –tot un esdeveniment– de la Simfonia núm. 4, dita la Romàntica, d’Anton Bruckner. El compositor de Linz és tot un gegant del simfonisme, que mereix molt més reconeixement, sobretot del gran públic. El fet que les seves meravelloses simfonies siguin també complexes i de llarga durada el porta a injustes absències sabàtiques als programes dels auditoris de tot arreu. Esperem que la fita sigui el prenunci que el filó comença tot just a obrir-se, com a mínim a casa nostra.

L’obra s’obre amb uns vents brillants que llancen una crida bucòlica, com una evocació de déus arcans i arcàdics, i es desenvolupa amb fluïdesa i sense entrebancs, fluvialment, entre suaus seccions líriques i motius elegants i palatins, que finalment desemboquen en el clímax dels tutti, volumètrics com potents tsunamis. Allunyat de formalismes i frivolitats, Brucker sempre ha sigut un perfeccionista, concentrat en la comprensió essencial i desinteressada de l’orquestra com un tot, un uníson, no com un mer vehicle. Cada corxera, cada timbre, cada modulació, tenen el seu sentit i la seva pertinença. Per això la seva música sona substantiva –i no adjectivada, diguem-ne, perduda en ornamentacions infructuoses i recargolades, com és el cas d’algun dels seus coetanis.

Mostrant un perfil gentil i abnegat en la seva conducció, Tatsuya Shimono va deixar clar amb gestos precisos, convençuts i convincents, que entenia les premisses del compositor: el que s’ha de sentir és la música i no els músics. Així, la seva lectura va emfatitzar l’ús lumínic i majestuós, gairebé olímpic, dels vents, a sobre d’unes cordes amb textures més florals i primaverals. Tot convergia, al final, en la concreció de l’excels caràcter òrfic, prometeic i vitalista que globalment sedimenta la partitura. Tot un triomf.

Com diria el filòsof Leibniz, tot comença fantàsticament en el millor dels cicles possibles. El llistó queda alt per a les actuacions següents de l’Orquestra del Teatre Mariïnski de Sant Petersburg i la Royal Philharmonic de Londres, que ens visitaran els mesos vinents.

Com a petita nota final cal dir que, durant la pausa, i gràcies a la seva àmplia trajectòria també com a pedagoga, Maria João Pires va tenir una breu trobada amb alumnes i docents de les escoles de música de la ciutat, en què també van participar l’alcaldessa i més personalitats. Esperem poder reveure la pianista, i la seva saviesa, ben aviat.