Igor Levit protagonitza un debut afortunat a Vilabertran

Igor Levit

SCHUBERTÍADA | 1 DE SETEMBRE

SCHUBERTÍADA | 1 DE SETEMBREUna transcripció feta amb talent pot obrir noves perspectives sobre una partitura. Millor, per tant, oblidar la vestidura orquestral de l’ Adagio de la Simfonia núm. 10 de Mahler i comprovar com en la seva adaptació el compositor escocès Ronald Stevenson (1928-2015) va deixar al descobert les tensions del discurs d’una pàgina que, per a piano sol, sona més angulosa i moderna. Així ho va entendre Igor Levit, que va sostenir amb pols ferm la tensió durant el seu dilatat recorregut. Amb un perfecte domini de les dinàmiques i una articulació de gran nitidesa, Levit va crear clímaxs escruixidors alternats amb passatges d’un recolliment extrem del so.

Aquesta transcripció, precedida de tres delicats exemples de les Cançons sense paraules de Mendelssohn (un aterratge suau abans de la tempesta mahleriana), va ser l’aposta més original de l’afortunat debut del pianista russo-alemany a Vilabertran. La tria de la penúltima sonata de Schubert per a la segona part no va ser casual, perquè el temps lent d’aquesta D959 també conté desesperats crits d’angoixa que reverberen rere la capa vitalista de l’obra. Sense trair els elements més lluminosos de la partitura i jugant bé amb els contrastos (el caràcter assertiu dels acords inicials seguit d’alades filigranes), Levit va mostrar ara i adés els núvols amenaçadors que semblen voler dur la música al col·lapse: va ser esplèndida la manera com va traduir la desintegració del tema central de l’últim moviment, tallat per pauses i modulacions a regions inesperades abans que, en un darrer esforç de voluntat, l’obra es llança furiosa cap als acords inicials com si fossin una taula de salvament. La darrera de les Escenes d’infants de Schumann va permetre tornar a la nit empordanesa amb l’esperit més calmat.