Igor Paskual: "A diferència del cristianisme, el rock'n'roll et promet el plaer a la terra"

BarcelonaEl músic asturià Igor Paskual (1975), admirador de la pintura d'Antoni Tàpies i mà esquerra de Loquillo al segle XXI, manté una sòlida carrera musical des dels anys 90. Primer va ser apòstol del glam-rock al capdavant del grup Babylon Chat i des del 2011 publica discos al seu nom. El tercer, titulat La pasión de Igor Paskual (2019) i precedit d'avançaments com Dios es colombiano, alimenta el repertori de concerts com el d'aquest dissabte a la sala Sidecar de Barcelona. David Bowie, Scott Walker, The Stooges i Paul Weller però també Violeta Parra són alguns dels referents d'un músic que considera que Tú que vienes a rondarme, de Maria Arnal i Marcel Bagés, és "la millor cançó dels últims vint anys". "Maria Arnal és increïble", diu.

¿Amb quin sentiment vas afrontar la composició de les cançons de La pasión según Igor Paskual

La composició del disc va arrencar d'una manera molt diferent de com ha acabat. Va començar amb un sentiment de ràbia. Una persona molt estimada, Jéssica M. de la Pau, l'antiga baixista que gravava en els meus discos i feia d'ajudant de producció, va morir amb 35 anys d'un càncer fulminant. Jo mai no havia tingut una relació propera amb la mort. Els meus pares estan vius, els meus germans també. Ni tan sols com a aficionat a la música els grups vinculats a la mort m'han interessat gens. I quan passa això, et preguntes pel sentit del bé, sobre per què els dolents duren tantíssims anys, sobretot els grans dictadors, i la gent més noble i més bona que coneixem se'n va. Per què el mal s'imposa amb tanta facilitat? Per què al bé li costa tant imposar-se? El disc neix amb aquest sentiment de ràbia, però a poc a poc va derivant cap una cosa molt més vitalista, perquè no em sentia còmode amb aquesta cosa més fosca. Al cap i a la fi, la vida sí que ens interessa i hem de gaudir-la i celebrar-la també per gent com ella, per la gent que ja no ho pot fer.

¿Parles de la cançó Inmortal

És la que està dedicada a ella directament. A més, en si bemoll menor, que ella deia que era el seu acord favorit.

A Inmortal

És un tema que no havia tractat mai perquè em fa por. Fins i tot les converses sobre la mort sempre em fan certa angúnia, i no sabia gaire com afrontar-la. Així que vaig decidir fer-la dient-li a la mort el que m'agradaria dir-li, demanant-li "un poquito de porfavor".

T'adreces a la mort, sabent que estàs les seves mans, que no hi pots fer res: d'acord, fes la teva feina, però tampoc cal anar amb pressa...

Sí, una cosa així. Veient la pel·lícula Aguirre, la còlera de Déu, vaig recordar que Lope de Aguirre va enviar-li una carta al rei Felip II escrita amb molta arrogància des de la seva posició de rebel. Crec que em vaig inspirar en això, en algú que es rebel·la davant l'emperador. La carta està molt ben escrita, i, llegida, líricament és molt bonica i amb una mena d'arrogància a la desesperada totalment fora de lloc. Em va agradar molt i crec que em va portar aquí. És la primera cançó que faig sobre la mort i espero que l'última.

Obres el disc amb Dios es colombiano, que és una mica la teva Dios es colombianoSympathy for the devil

És una cançó que va saltant de temàtiques, com una mena de llenç gairebé impressionista. Realment és un cant als plaers que ens podria proporcionar alguna cosa com ara Déu, però aquí a la terra. Quina és la gran diferència entre el cristianisme i el rock'n'roll? Que el rock'n'roll et promet el plaer o el paradís ara, a la terra, no després de la mort. Potser no n'hi ha per a tant o es paga un preu més alt del que sembla, però el plaer està en la pròpia vida. I Dios es colombiano té aquest crit de ràbia, de venjança, d'anar contra tot, i alhora la idea del gaudi: Déu és a Colòmbia, com la majoria dels productes que ens ofereix.

Dius que Occident cauria sense cafè i sense cocaïna.

És així. Cauria absolutament.

A Cansado de la vida

Arran de la versió de Violeta Parra [El gavilán], vaig anar a Xile perquè m'agradaria fer-hi una col·laboració amb algú. Un cop allà, en un país destrossat, tot i que no és el que està pitjor, t'adones que no sabem valorar el que tenim a Europa. En les protestes de Xile hi ha hagut molts morts... Els que hem anat a grans capitals llatinoamericanes com ara Rio de Janeiro i Mèxic DF sabem que la vida allà no val res. I aquí, amb tots els problemes que podem tenir, que en són uns quants i el futur no sembla gaire optimista, crec que encara hi ha una certa consideració amb el que és la vida de l'ésser humà. No ens adonem que obrir una aixeta i que surti aigua potable és una riquesa més gran de la que de vegades pensem. Poder caminar pel carrer a les deu de la nit sabent que no et segrestaran de manera arbitrària és una garantia que moltes vegades no sabem veure. És important valorar el que tenim per cuidar-ho i conservar-ho. Cal mirar aquests països també per veure com som i què podríem ser. És com un advertiment: si has de plorar, que sigui per raons justificades, no de manera gratuïta i artística.

No és una perspectiva habitual en el rock.

No només en la música, sinó també en el cinema i la pintura, l'art de caràcter vitalista o l'art que està fet de l'alegria té molt menys prestigi que la tragèdia. És a dir, la tragèdia té més prestigi que la comèdia, els discos més foscos tenen molt més prestigi que els alegres, i els artistes en general també. Llavors, que en una societat opulenta o més o menys bona com la que tenim, que el més valorat sigui precisament l'art trist diu molt de fins a quin punt és un luxe que ens estem permetent. Perquè en una favela de Rio de Janeiro la música realment és alegre, i el blues de Delta, encara que de vegades era música queixosa, mai parlava directament del que passava a la plantació. Parlava de desig, de sexe, fins i tot de cristianisme a la seva manera, almenys del perdó i el pecat, però directament no parla de quantes hores porta treballant. No obstant això, el grup que ha encarnat de manera més popular la depressió, Radiohead, no deixen de ser milionaris d'Oxford. És molt simptomàtic que sigui una mena de luxe, una mena de joc al marge de la realitat. Em crida l'atenció i em rebel·lo contra això.

Tal com avança el disc, amb un tot més aviat vitalista, a l'arribar a la cançó Waterloo

És una cançó de fe i optimisme, d'algú que ha pujat i que ha baixat, que és al pou, i que tot i així es pot refugiar en algú. En el fons és un cant a l'amor quan ja no tens res i tothom s'allunya. Fer-ho des del punt de vista del Duc de Wellington m'hauria semblat excessivament arrogant per part meva.

I tot seguit tanques l'àlbum amb els nou minuts de la versió del poema dramàtic El gavilán

La idea de Violeta Parra era fer un ballet i que aquesta cançó la interpretés una orquestra simfònica i la cantés Margot Loyola. Va fer aquestes gravacions perquè Miguel Letelier en fes l'adaptació simfònica. També n'hi ha una que va fer-la per donar-li a Margot Loyola i una altra amb els Jaivas, quan ja vivia a París. Em va costar Déu i ajuda perquè és la cançó més complexa que he sentit en la meva vida. No crec que Bowie, ni els Beatles, ni Pink Floyd ni Radiohead tinguin una cançó harmònicament tan complexa, ni amb tantes atonalitats. Potser si anem cap a l'Scott Walker de Tilt, però si traiem els acords el que fa ell no té la complexitat de Violeta Parra. És com una cueca xilena, però hi ha uns ritmes que semblen de Stravinsky i després ritmes maputxes, i tot molt ben resolt.

Últimament els músics asturians teniu certa tirada per Violeta Parra...

Sí. El Nacho [Vegas] està obsessionat amb ella, sobretot amb la part més de recuperadora del folklore xilè. A mi la part que m'interessa de Violeta Parra és tot el contrari: la part, entre cometes, d'avantguarda, la de les anticuecas, la de la banda sonora de Mimbre. El que ella toca no és blues, ni country ni música tradicional. Té una manera de tocar la guitarra completament original. Quina guitarrista, Violeta Parra! Aquesta és la part que més m'interessa d'ella, que curiosament és la part que hauria de interessar més al Nacho, perquè ell ve del post-rock, que a priori és menys tradicional que el rock del qual vinc jo.

De tota manera, Nacho Vegas també té una part més lligada a la música tradicional, com la del projecte Lucas XV, que va compartir amb Xel Pereda.

Sí, esclar, perquè ell està en plena recuperació de l'arrel, i una arrel, l'asturiana, que l'ha portat a la recuperació de les dècimes tradicionals que ella les practica molt. Però a mi m'interessa més l'altra part de Violeta Parra.

¿Per a tu el rock'n'roll és la gestió de la tendresa i la violència? I amb tot el que això implica, perquè la tendresa pot caure en la cosa cursi i la violència en el tòpic.

El rock encara té coses a dir i se li poden extreure altres sonoritats menys clàssiques o menys òbvies de les que estem acostumats a sentir. El rock té un ADN molt particular que és mestís i permet una barreja amb molta més força de la que crec que de vegades se li treu. El rock pot ser violent, tendre, cursi, tòpic... Sí, m'agraden molt les coses que es mouen a la frontera. No entenc el rock com a ortodòxia perquè el rock neix precisament de no ser ortodox, neix d'estar movent-se entre el negre i el blanc, entre una mica de gòspel, una mica de country i una mica de blues. El rock neix en arenes movedisses i no l'entenc com una cosa monolítica. En un disc sencer si vols pots oscil·lar entre el dur i el tou, el tendre i el menys tendre, i el rock ens permet tots aquests registres.

¿Ha canviat la teva manera de veure el rock des que toques amb Loquillo?

De veure'l no, de mostrar-lo sí. Quan ens vam conèixer, jo venia una mica desencantat amb la meva generació, una generació que cantava en anglès habitualment, i el Loco venia molt desencantat amb la seva, perquè s'havien tornat molt acomodaticis. El Loco no deixa de ser un lluitador, un paio que té prou energia, que seguia comprant discos, cosa que els seus companys de generació ja no feien perquè van perdre l'interès per la música. En aquest camí d'anada i tornada vam trobar-nos compartint una mateixa mirada sobre el rock, el rock també com a element d'ascens social, que hi és en la meva vida i molt més en la seva per edat i per moment històric. I seguim compartint exactament el mateix sobre el que ha de ser el rock i el que ha de ser un xou de rock. Què canvia? La manera de plasmar-ho. La manera d'explicar-ho és diferent per edat, per formació, però la base de com veiem el rock és similar, no exactament igual perquè hi ha certs matisos. Vam congeniar perquè en la seva generació ja molt poca gent entenia el rock com ell, i perquè en la meva generació ningú l'entenia com jo.

¿La cançó Maquiavelo iba en serio és una mena revenja contra l'Maquiavelo iba en serioindie

No. És veritat que parlo de l'indie-pop amb poca estima...

...i salves el rock i el hip-hop.

El que passa amb l'indie-pop és que hi ha una manera de ser a l'escenari o a l'estudi de gravació i d'enfrontar-te a la música que té alguna cosa de fúria i una altra manera que no en té; hi ha una certa ràbia que encara segueixo sentint en el rock i a la vida, i que no hi és en la major part del que coneixem com a indie. Però no és una qüestió musical. Hi ha compositors d'indie-pop interessants, cançons ben fetes, grans comunicadors, però des del meu punt de vista els falta ràbia.

¿Aquesta ràbia és més reflexiva en cançons del disc nou com ara Cristo de los mineros

La ràbia de Cristo de los mineros és una ràbia per la meva terra, per com una lluita legítima com és la lluita obrera minera es veu pervertida i embrutada, i gairebé deslegitimada. És el problema de l'esquerra. Diuen que hi ha certa superioritat moral de l'esquerra, però el que passa és que a l'esquerra no se li permet un fracàs moral. Al votant de dreta li és igual absolutament igual que hi hagi un comportament poc ètic. No hauria de ser així, perquè tu podries defensar posicions de dretes o més o menys conservadores amb un rigor ètic, i no entenc per què no pot ser així, però a Espanya no és així i no costa un sol vot. En canvi, a l'esquerra qualsevol lleugeresa moral o ètica és condemnada i aixafada. Doncs imagina't amb tots els escàndols que hi ha hagut dels sindicats miners. Per a mi és un dolor molt gran.

¿Es pot parlar de traïció de classe?

Absolutament. És trair a tota la gent que et va donar suport. També hi ha una altra cosa. S'estava intentant transformar la regió com es va transformar Euskadi per exemple, d'una comunitat industrial a una comunitat postindustrial, però no ho fas i a més a més estàs faltant a la teva classe social. Això em sembla enfonsar la teva comunitat i amb un silenci còmplice, que és el que més ràbia em fa. A Astúries no som més d'un milió d'habitants, som molt pocs. Tenim menys habitants que Euskadi. Som un poble, o un poble i de poble, i hi ha hagut un silenci còmplice. Es deia que tot això era incriticable. I quan no som crítics, passa això, que tot acaba esclatant. És un dolor molt gran.

Com creus que Astúries i concretament Gijón es nota en la teva música més enllà de les lletres?

No ho sé. Si escolto la música del Nacho [Vegas], sento Gijón claríssimament, fins i tot en el tipus de tempos que fa servir. Si escolto els primers discos d'Ilegales, sento la pluja, l'olor i l'energia que hi havia a la regió als 80. En el meu cas em costa més veure-ho des de fora. Això sí, a Astúries s'escolta molta música, i els músics, m'agradi o no el que fan, tenen una cultura musical bastant alta. I com que som molt pocs, si vull fer una copa acabo amb el mod, amb el rocker, amb el heavy, amb el que ve del post-rock... perquè si no faríem les copes sols. També hi ha una barreja generacional, perquè si quedo només amb els de la meva edat serem dos. Així que acabo amb el que és més gran que jo i que tocava en un grup als 80 i amb el que està començant. Això fa que tinguem un bagatge almenys variat i ric.

Tens una relació molt estreta amb l'art. Ets llicenciat en història de l'art i vas fer un projecte musical amb el Museu del Prado. Però quina mena d'art creus que s'adiu més amb la teva música?

A mi la que em tira per naturalesa és un expressionisme de caràcter enèrgic. Però, com passa tantes vegades, comences admirant Goya per Els afusellaments del 3 de maig i després el que t'acaba agradant més és el gos, que és tot monocrom. M'ha passat amb la música i també amb l'art, que van començar a agradar-me coses molt agitades com Van Gogh fent servir un munt de pasta, tota aquesta violència de la pinzellada, i després he descobert que Blanc sobre blanc em flipa. Un dels meus pintors preferits és un que barreja molt bé aquestes dues coses: Antoni Tàpies, que a més va néixer un 13 de desembre, com jo. Tàpies barreja molt bé aquesta serenitat del que és monocrom amb la violència de l'empremta. M'encanta aquesta cosa mig tel·lúrica i atàvica que té, i a més fa el recorregut emocional que a mi m'agrada.

I té el ressò religiós...

O més aviat espiritual, aquest vincle que té amb la terra i alhora amb el cel. Com una catedral, que va de dalt a baix. També m'agrada Barceló, però m'arriba més aquesta cosa tan profunda que té Tàpies, que t'aguanta la mirada. Un quadre de Tàpies t'aguanta molt de temps mirant-lo, no et consumeix de seguida. En soc molt fan.