Publicitat
Publicitat

Intel·lectuals al servei dels genocides nazis

Christian Ingrao detalla al llibre ‘Creer y destruir’ la decisiva col·laboració del món intel·lectual amb Hitler

Endinsar-se en la ment d’un genocida nazi és molt difícil. Com es pot organitzar, ordenar i executar la mort de centenars de milers d’homes, nens, dones, avis i malalts? Com es dona sentit a la massacre? Sovint l’imaginari col·lectiu dibuixa els assassins nazis com a autèntiques bèsties, energúmens sense gaire cultura, homes irreflexius, dements i sàdics. Fer-los inhumans dona una certa tranquil·litat. Però l’historiador francès Christian Ingrao (Clermont-Ferrand, 1970) en dibuixa una imatge molt més inquietant a Creer y destruir. Los intelectuales en la máquina de la guerra de las SS (Acantilado): els que organitzen les matances són juristes, sociòlegs, filòsofs, filòlegs i historiadors. Són els intel·lectuals els que justifiquen les matances i persuadeixen la població: “ Fins i tot el pitjor nazi necessita que el convencin perquè mati nens petits”, diu Ingrao.

Hi ha molta convicció i compromís en els documents que elaboren aquests intel·lectuals. Walter Stahlecker es va doctorar en dret a la Universitat de Tübingen. Aquest jurista, pare de quatre fills, era comandant de l’Einsatzgruppe A (esquadrons de la mort) i escrivia rigorosos informes: “A Ostland la feina de neteja sistemàtica incloïa, d’acord amb les ordres que ens van donar, l’eliminació exhaustiva de la població jueva. Aquest objectiu s’ha aconseguit bàsicament gràcies a l’execució d’uns 229.052 jueus”, detalla Stahlecker. “ Quan hi ha una massacre sempre hi ha intel·lectuals al darrere. A Ruanda els hutus tenien l’assessorament d’intel·lectuals formats a la universitat belga de Lovaina; i a Iugoslàvia, darrere la matança de bosnians, hi havia l’escola de filosofia de la dona de Milosevic. Si no hi hagués intel·lectuals, les operacions d’extermini serien molt difícils”, diu Ingrao.

Un dels arguments més utilitzats pels nazis va ser el de “o ells o nosaltres”: “Invariablement ho justificaven dient que s’estava vivint una guerra espantosa, en la qual estava en joc la supervivència de l’estat, del poble. Era una guerra racial i es deia a la població que els que tenien al davant (homes, dones i nens) eren els mateixos que els bombardejaven, eren l’adversari que donava suport a l’exèrcit roig. Si ells no els exterminaven, els exterminarien ells”, explica l’historiador.

Matar per fer realitat un somni

Walter Mattner, un policia vienès que va participar en la matança del gueto de Moguiliov (Bielorússia), va escriure a la seva dona el 5 d’octubre de 1941: “A puntava ja amb calma i disparava de manera segura a les dones, als nens i als nombrosos nadons. Soc conscient que en tinc dos [de nadons] a casa, i que aquestes hordes actuarien de la mateixa manera i fins i tot deu vegades pitjor. La mort que nosaltres els hem provocat ha estat breu i formosa comparada amb el patiment de milers i milers de persones a les presons de la GPU [policia secreta soviètica]. Els nens de pit sortien volant al mateix temps que descrivien una gran paràbola i nosaltres els rebentàvem a l’aire abans que caiguessin a la fossa i a l’aigua. S’ha d’acabar amb aquestes bèsties que han portat la guerra a Europa”, escrivia el policia vienès. I acabava dient que després de la matança entenia l’expressió “borratxera de sang”.

L’altre argument de la intel·lectualitat nazi era la necessitat de construir un nou món, i la guerra n’era el preu. “ Argumentaven que per construir una societat més harmoniosa i més solidària s’havien de conquerir nous territoris i buidar-los de les seves poblacions, és a dir, que per assolir el seu somni havien de matar”, resumeix Ingrao.

La cultura de guerra

Però com es va produir la nazificació del saber? ¿Com la intel·lectualitat, la majoria procedent de la classe mitjana, es va convèncer de la necessitat d’extermini? Ingrao defensa que el trauma de la Primera Guerra Mundial és imprescindible per entendre per què dues generacions d’alemanys van donar suport al règim nazi. “Durant la Gran Guerra a Alemanya morien 3.000 persones cada dia, molts pares van enterrar els seus fills i hi va haver una segona onada de mortaldat perquè molts d’aquests pares van morir de pena”, assegura l’historiador. “La societat va desenvolupar una cultura de guerra com a mitjà de defensa”, afegeix.

La cultura de guerra va passar del front a la rereguarda, de les classes mitjanes a les populars, dels adults als infants. A les escoles es feien “cursos patriòtics”. El 1914 els fabricants de joguines van emetre un comunicat: “La indústria de la joguina té una missió important a la guerra, perquè a través de les joguines s’ha de transmetre als nens l’evolució dels últims esdeveniments i inocular-los [ verimpfen ] l’esperit recte, nacional i patriòtic”. Ingrao considera que a Alemanya no hi va haver pau entre les dues guerres mundials. De fet, diu que la guerra no va acabar el 1918: “Hi havia una violència generalitzada. A partir del 1929 la majoria de forces polítiques pensaven igual que durant la guerra, la gent anava amb uniforme i armada, els assassinats estaven a l’ordre del dia”, diu.

El trauma de la guerra va afectar sobretot dues generacions: els combatents i els seus fills. Els intel·lectuals més veterans no es van involucrar en la bogeria nazi. Quan van arribar les eleccions parlamentàries del 1933 -aquell any el Partit Nazi no va aconseguir la majoria absoluta però va formar coalició amb els centristes i nacionalistes-, ja estava tot perdut perquè, per exemple, els estudiants estaven disposats a acceptar que es demanés un arbre genealògic per entrar a la universitat. “ Quin podria ser el futur de la República de Weimar si els joves, que són el futur, només pensaven a carregar-se-la? Els nazis van proposar un futur atractiu i utòpic i els intel·lectuals hi van caure com mosques a la mel”, reflexiona Ingrao.

Sobreviure a l’apocalipsi

“La majoria d’intel·lectuals de les SS van sobreviure a l’apocalipsi de 1945”, assegura l’historiador. Durant els judicis de Nuremberg quasi tots els intel·lectuals de les SS van eludir la seva responsabilitat i van emmascarar i encobrir les seves activitats. L’excepció va ser Otto Ohlendorf, que va treballar sobretot en la modernització econòmica d’Alemanya i se li van atribuir 90.000 morts.

Ohlendorf va admetre tots els seus crims sense mostrar cap sentiment de culpabilitat. “La seva és una veritable confessió nazi”, diu Ingrao. “ Van creure [es refereix als executors] que la seva feina era necessària encara que anés en contra de les seves pròpies inclinacions i interessos, perquè l’existència del seu poble estava amenaçada de mort”, va declarar Ohlendorf a Nuremberg. I va continuar: “Creien que se’ls havia llançat a una guerra gegantina, inevitable, horrible, que no tan sols havia de decidir la supervivència de la nació, de la família i d’ells mateixos, sinó que també es veien a ells mateixos com l’escut protector d’altres nacions contra un enemic comú”. Ohlendorf va ser condemnat a mort i executat el 7 de juny de 1951. La majoria d’intel·lectuals nazis, però, es van adaptar a la democràcia.

Ingrao creu que l’extrema dreta actual té poc a veure amb el nazisme. “L’extrema dreta està canviant però ara per ara està construïda sota un discurs negatiu. Ningú ha sigut capaç de construir un projecte utòpic i atractiu, com sí que van fer els nazis”, reflexiona l’historiador. “La nostra societat fa molt de temps que no té cap projecte il·lusionant. I si els polítics no són capaços d’oferir una alternativa, en menys de deu anys tindrem molts problemes, perquè vindran projectes molt més violents, més radicals i menys còmodes que el projecte democràtic. És urgent que els polítics facin la seva feina”, conclou Ingrao.

Economistes, advocats, filòsofs, arquitectes i filòlegs darrere l’extermini

Franz Six, de nazi a publicista de Porsche

Doctorat en filosofia, Franz Six es va afiliar al Partit Nazi el 1930 i després de la caiguda de Hitler va adaptar-se perfectament a l’Alemanya democràtica. Va treballar com a publicista per a la Porsche. A Nuremberg no es van prendre gaire seriosament els seus estudis “científics” de premsa i propaganda però molts dels seus estudiants van acabar ocupant càrrecs importants als grans mitjans de comunicació de l’Alemanya Federal.

Otto Ohlendorf, L’impulsor de l’economia “social”

Otto Ohlendorf va ser precoç: es va afiliar al Partit Nazi el 1925. Va impulsar el que ell va anomenar “economia social”: “Amb uns principis d’organització veritablement humans”. Va estudiar economia i dret i va donar classes a diferents institucions. Ben aviat va tenir càrrecs importants i el 1943 el van nomenar secretari d’estat d’Economia i general de divisió de les SS. Mai es va penedir de res i el van executar el 1951.

Albert Speer, l’arquitecte de Hitler

Albert Speer va ser l’arquitecte i el confident de Hitler. Fill d’una família benestant i culta, es va afiliar al Partit Nazi el 1931 i va arribar a ser ministre d’Armament. Va ser condemnat a Nuremberg a 20 anys de presó i va morir a Londres el 1981. Era sobretot un tecnòcrata eficaç que va donar forma als somnis grandiloqüents de Hitler construint maquetes i edificis. Speer va publicar les seves memòries i va demanar perdó.

Ernst Krieck, el defensor d’una“nova” cultura

Rector de la Universitat de Heidelberg i catedràtic, Ernst Krieck va escriure un gran nombre d’obres sobre la construcció ideològica nazi i el sistema educatiu. Va publicar Volk im Werden, una revista “científica” de debat entre els teòrics nazis. Va impulsar “la neteja” de la universitat i la crema pública de llibres. Defensava que des de la universitat s’havia de construir una nova cultura.

Walter Blume, l’advocat executor

Doctorat en dret, Walter Blume descrivia amb precisió anatòmica com s’havia d’executar les víctimes i va ordenar que els executors sempre actuessin en parella. Va dirigir operacions a Bieolorússia i Grècia, i ell també es va convertir en executor. Va ser condemnat a mort i indultat. Després de la Segona Guerra Mundial va tenir sis fills i va acumular una considerable fortuna.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT