Arts visuals

Isaki Lacuesta aborda les “prohibicions acceptades” a l’Espanya democràtica

La videoinstal·lació ‘Jo soc allò prohibit’ es pot veure a l'Arts Santa Mònica

El prolífic i multidisciplinari Isaki Lacuesta (Girona, 1975) ha presentat aquest dimecres a l ’Arts Santa Mònica la videoinstal·lació amb què va guanyar l’any passat la 5a edició del Premi de Videocreació, i que forma part de la programació del Festival Loop. S’anomena Jo soc allò prohibit, i és una reflexió sobre la censura i la prohibició d’imatges i idees en l’Espanya democràtica, partint de la premissa que “tota societat es defineix a partir de l’autoimposició de límits”. Una cambra fosca, les parets exteriors de la qual són miralls, acull una recopilació de materials prohibits a l’Estat des del 1977. Però aquests fugen de l’ull de l’espectador quan les vol mirar, gràcies a un programa informàtic. No està pensada amb voluntat de “denúncia”, avisa Lacuesta, sinó de reflexió “a partir del coneixement”.

Abans d’entrar al cub emmirallat, l’espectador pot escoltar veus de personalitats culturals interrogant-se sobre “què no es pot cantar” a l’Estat. I, en unes tauletes, hi ha enregistrades entrevistes a l'advocat Benet Salellas, el periodista David Jiménez (exdirector d' El Mundo), l'artista i comissari Pedro G. Romero i el músic Albert Pla, que aborden el tema de la censura en els seus camps professionals.

Pel què fa a l’interior del cub, les imatges “prohibides” (un centenar) fugen de l’ull de l’espectador gràcies a un software que les farà saltar cada vegada que intenti mirar-les. Perquè això funcioni no hi pot haver més d’un espectador a l’interior.

El projecte de Lacuesta reflexiona sobre la censura i la prohibició d’imatges i idees en la història d’Espanya des del 1977 –any de les primeres eleccions democràtiques– fins a l’actualitat. Lacuesta parteix d’una premissa: “Tota societat es defineix a partir de l’autoimposició de límits. Som allò que delimiten les nostres prohibicions”.

“D’alguna manera les lleis són censures i prohibicions acceptades”, diu Lacuesta, una emanació de la societat, “consensos socials que limiten una sèrie de difusions”. L’exposició es pregunta si “estem d’acord” amb aquestes prohibicions, i quins són els límits i quan es revisen d’allò que “s’ha de prohibir, si és que s’ha de prohibir res”, reflexiona el cineasta. Lacuesta diu que lluny de voler denunciar res, ni tampoc les limitacions actuals derivades de la llei mordassa ni les denúncies a atacs a la llibertat d’expressió en el món de la música, el director proposa “pensar les coses a partir del coneixement”. “Fins que no surt la Manada no tenim ni idea de què diferencia una agressió d’un abús sexual”, exemplifica.

La instal·lació s’inaugura aquest dimecres a l’Arts Santa Mònica després d’haver guanyat la 5a edició del Premi de Videocreació. A partir del gener iniciarà una itinerància pels centres de la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya.

Més continguts de